El metge investigador Salvador Macip reivindica el mestratge científic i humanístic de Ramón y Cajal

Una nova, curiosa i original col·lecció literària creada per Angle Editorial, “Ara i aquí”, ha permès a Salvador Macip (Blanes, la Selva, 1970), escriptor, metge i investigador del càncer en universitats d’Amèrica del Nord i del Regne Unit, escriure una reivindicació del mestratge científic i humanístic de Santiago Ramón y Cajal, (Petilla de Aragón, 1852-Madrid, 1934) premi Nobel de medicina pels seus treballs sobre el sistema nerviós.

Ramon y Cajal és un text, a imitació dels que va escriure el científic, molt personal. L’autor hi combina de manera harmoniosa la biografia personal, científica i cultural del personatge amb la seva.

És a dir, hi reporta de quina manera va entrar a la seva vida i com l’ha influït el seu exemple, “l’exemple d’honestedat i constància que hauríem de seguir tots els científics”, diu.

La idea del llibre és la d’establir, de la manera més amena possible, un joc de miralls per revelar els paral·lelismes entre dues èpoques. Així, els pensaments i les imatges de la vida de l’investigador del segle XIX es barregen amb les del seu homòleg dels segles XX-XXI.

La persona que pensi que Ramón y Cajal només era un boig del laboratori, hi descobrirà un home del Renaixement, d’interessos i habilitats multidisciplinàries, i, com a tertulià −a València, Barcelona i Madrid− l’autor de Charlas de café, del qual Macip tria l’aforisme que diu que vals molt poc si la teva mort no és desitjada per moltes persones.

Per a Macip, un dels seus llibres bàsics de Ramon y Cajal són les Reglas y consejos sobre la investigación científica, llibre de capçalera seu i de molts investigadors. Ell l’ha llegit en una reimpressió de l’edició Austral del 1941, i ara es troba a les llibreries, precedit pel títol Los tónicos de la voluntat (Gadir, 2015).

Ramon y Cajal hi indica que les qualitats indispensables de la recerca són la independència mental, la curiositat intel·lectual, la perseverància en el treball, l’amor a la glòria i la religió de la pàtria. La religió de la pàtria, i cap més, perquè, com recorda Macip, era agnòstic: el seu Déu era la ciència. I també, cal afegir, a causa de la seva formació en les lògies maçòniques, on, a més de créixer com a persona, va entendre que el seu objectiu a la vida era el de contribuir al progrés de la humanitat, a més de ser sempre un model d’honestedat moral.

La vida del biografiat, conclou Macip, ha de servir per reflexionar sobre quina mena de persones ens agradaria ser i quina mena de món volem construir per als nostres fills.