El mes de maig de 1930 el periodista valencià Artur Perucho (Borriana, 1902 – Mèxic, 1956) posava punt final al llibre Catalunya sota la dictadura. Llavors estava a la ciutat alemanya de Marburg, on impartia classes de català i castellà a la universitat. Primo de Rivera ja havia caigut, però el règim autoritari imperava encara a Espanya sota l’anomenada Dictablanda del general Berenguer. L’obra fou publicada per l’editorial Proa el mes de setembre i rebé aviat crítiques ben elogioses com la que li dedicà Domènec Guansé a les planes de La Rambla de Catalunya: “Aquest llibre d’Artur Perucho és el més complet que ha estat escrit sobre la dictadura, des del punt de vista català. Tota la Catalunya trasbalsada, convulsa i sagnant pel fet de la dictadura, passa per aquestes pàgines”.
Catalunya sota la dictadura és un llibre extens (353 pàgines en la versió original), estructurat en 11 capítols. Artur Perucho hi du a terme una anàlisi minuciosa de l’impacte de la dictadura al Principat i dels testimonis més notables de resistència contra la repressió. A més de l’interès històric d’aquest documentadíssim memorial de greuges, el llibre reflecteix una maduresa literària notable que, a través de la ironia i fent servir sovint un to novel·lesc, capta immediatament l’atenció del lector. En aquest sentit, convé subratllar el pròleg, en el qual l’autor recorda amb molta vivacitat el moment en què s’assabentà del colp d’Estat: Perucho ens trasllada a l’estiu de 1923 quan sojornava amb la seua família a la casa de camp dels voltants de Xàtiva, poble natal de son pare. L’arribada dels diaris —especialment d’El Pueblo, el periòdic republicà fundat per Blasco Ibáñez en el qual col·laborava el jove Perucho— esdevenia “un moment delitós”. El 14 de setembre, però, la placidesa estival fou interrompuda per la commoció de les notícies arribades des de Barcelona i la lectura del manifest de Primo de Rivera: “En llegir aquell lamentable document, vaig sentir que la indignació m’envaïa, que tot el foc liberal dels meus avantpassats revifava dintre meu”. Aquestes planes preliminars evoquen el sotrac que li causà el colp d’Estat i expressen també l’estat d’ànim amb el qual encarava la redacció de Catalunya sota la dictadura: “No escriuré un pamflet, però sí un llibre ple de passió. Passió de veritat i passió de justícia. No es pot fer altrament, després de sis anys i mig de mentida oficial i d’indignant arbitrarietat”.
Els tres primers capítols de l’obra narren cronològicament el naixement de la dictadura i descriuen el colp d’Estat, la reacció del catalanisme i la dissolució de la Mancomunitat. Perucho no obvia la complicitat de bona part de la Lliga amb l’alçament militar —especialment per l’actitud del president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch—, però vol deixar testimoni de l’oposició oberta al règim dels membres d’Acció Catalana, dels diputats republicans nacionalistes i, fins i tot, dins la Lliga mateix, on “hi hagué qui no estigué d’acord amb l’actitud del president”. L’autor vol puntualitzar l’afirmació segons la qual el catalanisme havia ajudat la dictadura, i vol fer-ho en vista de les acusacions que sovint sentia: “A mi m’ho han dit així diverses vegades a París, i sé que ho retreien a l’Estelrich uns estudiants espanyols a Berlín”.
Encara que la persecució de la llengua i la cultura catalana és un leitmotiv del llibre, l’autor centra l’atenció sobre aquest punt de manera especial en tres capítols: el quart, en el qual descriu la repressió sobre la Universitat Nova de Barcelona —“el més gran orgull de la Mancomunitat de Catalunya”—; el cinquè, on aporta nombrosos testimonis de la prohibició de l’ús del català no tan sols en l’àmbit oficial, sinó també en l’Església, en els anuncis publicitaris de les empreses i en tota mena d’associacions i corporacions; i el sisè, on explica fil per randa l’agressió contra el Col·legi d’Advocats de Barcelona per quelcom tan innocent com el fet de publicar en català la Guia Judicial i la llista de col·legiats.
La política internacional de la dictadura i la internacionalització del cas català davant la Societat de Nacions mereixen l’atenció de Perucho en els capítols VI i VII. L’autor hi reflecteix un notable coneixement de la matèria, tant pel que fa al paper que intentava jugar l’Estat espanyol fora de les seues fronteres (l’acostament al feixisme italià, el conflicte de Tànger, l’abandó de la Societat de Nacions, l’hispanoamericanisme de l’ambaixador Ramiro de Maeztu...) com pels intents de defensar la causa del catalanisme en els fòrums internacionals. En aquest últim aspecte, Artur Perucho podia parlar en primera persona ja que havia exercit des de febrer de 1929 com a corresponsal del Diario de Barcelona a París, i havia assistit, com a secretari de Joan Estelrich, al cinquè congrés de les Minories Nacionals celebrat a Ginebra l’any 1929 (l’any següent, ja publicat el llibre, tornaria a acudir-hi com a membre de la delegació catalana que encapçalava Lluís Nicolau d’Olwer).
En el capítol novè Perucho vol fer palesa la feblesa de la dictadura, posada en qüestió, fins i tot, des dels mateixos rengles de la Unión Patriótica. L’autor se centra en el discurs pronunciat el 16 de gener de 1928 per Josep Ayats Surribas davant l’Assemblea Nacional Consultiva, una mena de pseudoparlament creat per la dictadura. Malgrat no compartir totes les apreciacions que del problema català fa l’orador, l’autor reconeix “el ressò d’una veu noble que acudí a defensar-nos quan la brutalitat irresponsable d’un poder il·legal s’havia acarnissat contra la nostra terra i contra el nostre esperit”.
Si bé el llibre centra l’atenció en la repressió al catalanisme, Perucho no vol desaprofitar l’ocasió per posar en evidència el fracàs de la dictadura a l’hora de combatre altres dels problemes que invocà Primo en el seu Manifest insurgent: els desordres públics i la immoralitat en la vida econòmica. Els dos últims capítols de Catalunya sota la dictadura tracten específicament sobre aquests temes. L’autor hi incorpora també interessants testimonis dels moviments de resistència protagonitzats pels valencians tant a València com a l’exterior. Aquestes referències, presents també en altres capítols, es basaven en la seua experiència personal, ja que Perucho, a través de la seua activitat periodística, estava estretament lligat tant als cercles del republicanisme blasquista com del valencianisme cultural.
La lectura de Catalunya sota la dictadura testimonia la praxi d’un espanyolisme intolerant i bel·ligerant contra Catalunya, una manera de procedir que aprofundirà Franco pocs anys més tard i que ha tornat a emergir recentment en bona part del discurs polític i periodístic arran de l’anomenat procés. Salvant les distàncies evidents entre l’Espanya de la dictadura descrita per Perucho i l’Espanya democràtica contemporània, hom se sorprèn dels paral·lelismes tant pel que fa a la manca absoluta d’empatia de l’Estat cap a la realitat catalana com per l’afany del nacionalisme català per internacionalitzar la seua causa. Molts dels episodis i les anècdotes contats per Perucho tindran un aire familiar en el lector d’avui, malgrat els noranta anys transcorreguts.
Per últim, cal destacar el minuciós treball d’edició realitzat pel professor, escriptor i acadèmic Josep Palomero, autor de la introducció i de l’anotació del text ara reeditat (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018). El curador descriu les vicissituds biogràfiques de l’atrafegada vida d’Artur Perucho, analitza minuciosament els recursos estilístics que fa servir l’autor i aporta nombrosa informació addicional per contextualitzar els fets i personatges que apareixen en el llibre. Palomero contribueix així —com ho feu anteriorment amb la reedició de la novel·la de Perucho Ícar o la impotència (Institució Alfons el Magnànim, 2017)— a posar en valor un dels escriptors més importants del primer terç del segle XX, l’anomenada “Edat de Plata” de les lletres valencianes.