Es pensaren que havia arribat l’apocalipsi. Malalts pertot, morts... La grip matà com mai, el 1918. Fou una pandèmia mundial que començà la primavera d’aquell any i no acabà fins a finals de 1920. Afectà tot el món. També, és clar, els Països Catalans. Una catàstrofe de la qual es coneix poc i de l’inici de la qual es compleix un segle: la de la grip espanyola, tal com se la va anomenar.
La pandèmia
La periodista especialitzada en ciència Laura Spinney —que escriu, entre d’altres, per a National Geographic, Nature i New Scientist— publicava l’any passat el llibre Pale Rider: The Spanish Flu of 1918 and How It Changed the World (La grip espanyola de 1918 i com canvià el món) en el qual analitza la brutal pandèmia de grip soferta des de 1918 fins a 1920 que, al seu parer, canvià més el món que qualsevol altre esdeveniment coetani com, per exemple, la Primera Guerra Mundial. És un dels fenòmens més importants del segle XX i, tanmateix, força desconegut.
La grip matà des de la primavera de 1918 i fins a finals de 1920 entre 50 i 100 milions de persones, és a dir, entre el 2,5% i el 5% de la població mundial en aquell moment. La variació de les xifres, diu Spinney, “reflecteix les incerteses que encara envolten” la pandèmia. “Si es compara amb altres esdeveniments únics que hagin causat una enorme pèrdua de vides, supera de molt la Primera Guerra Mundial —17 milions de morts—, la Segona Guerra Mundial —60 milions— i possiblement ambdues juntes. Va ser la onada de mort més gran des de la pesta negra, tal vegada de tota la història de la humanitat”. Però curiosament, recorda l’autora, “no hi ha cenotafis” que recordin la mortaldat, si de cas “es recorda individualment, no com un desastre històric, sinó com a milions de tragèdies discretes, privades”. Per ventura és així perquè “la majoria de les morts [a Occident] es produïren en poc temps, en tretze setmanes, entre setembre i mitjan desembre de 1918”, quan encara no havia acabat la Primera Guerra Mundial i el conflicte era, per dir-ho d’alguna manera, l’estrella de l’actualitat. I el que passava a la resta del món, doncs, en aquell anys i posteriors poc importava.
Malgrat que se la coneix com a “grip espanyola”, el primer cas conegut s’esdevingué el 4 març de 1918 al campament de reclutes Frederick Funston, a l’estat de Kansas, un dels més grans que s’havien construït als Estats Units per instruir soldats per enviar a la guerra europea. L’endemà el nombre d’infectats —febre alta, intens mal de cap...— superava el centenar i al cap d’una setmana eren tants i tants que fou necessari habilitar un hangar d’avions a manera d’hospital ad hoc. No es controlà, però. Molts d’altres malalts marxaren a Europa i encomanaren la malaltia als companys allà desplaçats. Com una taca d’oli s’estengué per Gran Bretanya i, més tard, per les trinxeres de França, Alemanya... Les autoritats militars consideraren que seria dolent per a la moral que es publiqués res sobre aquella malaltia que contaminava exponencialment els soldats i que en començava a matar a milers. Així, doncs, decretaren la censura absoluta de notícies sobre la qüestió.
No passà el mateix a l’Estat espanyol quan hi arribà la grip, a través de la frontera de França. Per a més impacte mediàtic, afectà el rei Alfons XIII. Que els periòdics de Madrid i Barcelona en parlessin obertament, i profusament, feu que una agència de notícies, Fabra, passés a Reuter la informació que “una forta epidèmia de grip” havia “esclatat a Madrid”. I la premsa estrangera se’n feu ressò. En acabar la guerra, els periòdics britànics, nord-americans, francesos, alemanys... no tingueren dubtes: com que les primeres notícies havien sorgit a Madrid, era la “grip espanyola”.
L’impacte de la Primera Guerra Mundial fou tan immens a Europa i als Estats Units que el record de la grip assassina s’anà esvaint ben aviat després del conflicte, i, pitjor encara, el seu impacte a la resta del món ni tan sols interessava. Conta Spinney que durant les dècades posteriors quedà com a matèria d’estudi “per als epidemiòlegs, viròlegs i historiadors de la medicina”. En un congrés d’especialistes sobre la grip de 1918 celebrat a Ciutat del Cap, República Sud-africana, el 1998, una de les conclusions més contundents fou que “no se sabia gairebé res” de l’impacte de la pandèmia a Amèrica del Sud, Orient Mitjà, Sud-est Asiàtic i Xina continental. Només a partir dels anys noranta del segle passat ha començat a ser més coneguda i a interessar —pels seus efectes— a historiadors, a sociòlegs, a economistes... Els seus estudis “a poc a poc ens permeten anar teixint una imatge més coherent de la bèstia” que afectà profundament tot el món. “Lagrip [de 1918] remodelà les poblacions humanes d’una manera més radical que cap altre esdeveniment des de la pesta negra. Influí en la Primera Guerra Mundial i possiblement contribuí a la Segona Guerra Mundial. Va empènyer l’Índia més a prop de la independència, Sud-africa més a prop de l’apartheid (...) Marcà el començament de la sanitat universal i de la medicina alternativa. Influí en la nostra afició per l’aire pur i els esports. I fou responsable, almenys en part, de l’obsessió dels artistes del segle XX per les múltiples maneres en què el cos humà pot fallar”, de tal manera, conclou Spinney, que “no és discutible que la pandèmia de 1918 accelerà el ritme dels canvis durant la primera meitat del segle XX i ajudà a configurar el nostre món modern”.
La grip als Països Catalans
Com per tot Europa i tot Amèrica del Nord, durant la segona meitat de l’any 1918, i sobretot entre la fi de l’estiu i de l’any, fou quan més gent se n’infectà i més morts hi hagué arreu dels Països Catalans. La mortaldat arribà a ser tan intensa que, quan algú queia malalt, tothom es pensava que no sobreviuria. I sobretot ho pensava el malalt: “Al poble de Manuel (Ribera Alta, València) un individu de 34 anys es va sentir atacat per l’epidèmia regnant i això li produí tal pànic que sense dubtar-ho agafà un revòlver i es pegà un tret al cap, i morí a l’acte”, contava La Correspondencia el 9 d’octubre d’aquell any.
Els primers malalts es detectaren a Catalunya fruit dels intercanvis comercials amb la bel·ligerant França. A finals del mes de maig de 1918, La Vanguardia parlava “d’un brot de grip” que havia “deixat al llit” la majoria dels música del Teatro Apolo. Una molèstia curiosa, simplement. Però al cap de quinze dies el nombre d’afectats ja eren centenars a la ciutat, i les alarmes es dispararen. No obstant, la calor estival aturà la progressió i tothom es pensà que ja havia passat el perill. Al setembre, tanmateix, la cosa canvià. A pitjor. El dia 18 el Diario de Barcelona informava que els quarters de la localitat estaven “greument” afectats per la grip. Allà on hi havia alta concentració de persones la progressió d’infectats era geomètrica i ultraràpida. Al cap de dos dies, dos terços de la guarnició del castell de Montjuïc patia la grip. El Govern ordenà tancar la frontera amb França. Massa tard.
La facilitat del transport de mercaderies i persones a través de la xarxa ferroviària estengué la malaltia ràpidament per Catalunya i el País Valencià. I per via marítima, naturalment, arribà a les Illes. Segons El Correo Catalán, els llocs més afectats de Barcelona foren l’Eixample, Sants, Sant Andreu i Gràcia. El mes d’octubre les autoritats municipals barcelonines decidiren, en vista de l’allau de malalts, obrir un hospital d’infectats especialitzat. En aquells moments morien centenars de persones al dia a la capital catalana, el nombre total de víctimes fatals a la ciutat estigué finalment entre les 6.000 i les 10.000. A les Illespassava igual, pertot hi havia malalts. Els diaris, com La Almudaina o La Última Hora, que primer de tot havien reflectit la preocupació de les autoritats en vista d“els nombrosos casos de grip” a Barcelona i Madrid, ben aviat passaren a preocupar-se per l’allau de malalts que es detectaven en cadascuna de les illes. En foren tants que a la tardor el governador civil, Ubaldo de Rivas Cano, ordenà la suspensió de festes, espectacles i la prohibició de transitar sense permís d’un terme municipal a un altre, amb l’esperança que així es contendria l’epidèmia. No serví de res.
Seguint les instruccions del Govern, les Juntes de Sanitat provincials repartiren, entre la tardor i la fi de l’any 1918, els protocols d’actuació a tots els ajuntaments. Es basaven en accions preventives i de control. No de remei, que s’ignorava. S’ordenà que es reguessin els carrers i que no s’agranessin per no aixecar pols, s’obligà que tots els encarregats dels mercats freguessin el trespol amb desinfectant, a les famílies més pobres se’ls entregava lleixiuper netejar les cases... La manca de medicines contra el mal portava molta gent a intentar remeis desbaratats, com posar sangoneres als malalts, cosa que no els devia fer gaire bé. El batlle de Palma va dictar un ban en el qual posava tota la població sota una mena d’estat militar: ordenava —a més de la desinfecció de totes les cases— que el dia 24 d’octubre, quan el rellotge de la plaça de Cort toqués les dues de l’horabaixa —i les esglésies el repliquessin perquè se sentís l’ordre per tota la ciutat— que tothom aboqués a latrines, banys i tota altra canonada una lletada feta amb un quilo de calç —servida pel consistori— dissolta en quatre litres d’aigua. Més o menys passava igual pertot. L’autoritat catòlica arribà a recomanar que ningú anés a visitar les capelles mortuòries, per evitar més contagis. La por s’estenia pertot arreu i feia que els veïns es tanquessin a ca seva i no sortissin per res si ho podien evitar.
La premsa feia un bon negoci amb la por generalitzada. Els anuncis tipus “Contra la grip, rom Trinidad” o “Voleu evitar la grip? Preneu tisana de l’Ancià Parisien” sovintejaven en els periòdics. Cap, però, com el del Resurrexit: “Farà ressuscitar els que han sofert l’assot de la grip”. Humor negre publicitari d’allò més extrem. Però ningú no estava per a bromes. Els carrers estaven buits, les cases ben tancades i els cementiris plens. Tant que s’hagué de mobilitzar l’exèrcit en alguns indrets —a Barcelona, per exemple— per enterrar els morts allà on es podia. Fins i tot l’arquebisbe de València, José María Salvador y Barrera, anul·là una visita per tota la diòcesi no fos cas que la creu no el protegís.
Un equip d’investigador de l’Hospital Clínic de Barcelona i de la Universitat de Barcelona, dirigit per l’epidemiòleg doctor Antoni Trilla, director de la Unitat d’Avaluació, Suport i Prevenció del Clínic publicà el 2008 a la revista Clinical Infectious Diseases —Malalties infeccioses clíniques— que el nombre de víctimes fatals sobre el conjunt de la població fou més elevat del que es pensava fins el moment i que suposà un 1,5% de víctimes fatals sobre el total demogràfic. Així, per tant, s’hagueren d’enterrar per mor de la grip espanyola uns 4.900 illencs (sobre una població de 330.000), uns 35.000 catalans (2,3 milions) i al voltant de 22.000 valencians (1,7 milions). Unes xifres molt rellevants, i més si es té en compte que aquesta allau de defuncions s’inicià la primavera de 1918 i acabà a finals de 1920. Dos anys i mig d’apocalipsi. •