La Poètica és un text en què Aristòtil explica què és i com és una obra literària i, per tant, “com cal compondre les històries si volem que la poesia sigui ben feta” [...] “començant, com és natural, pels principis bàsics”. Així comença la Poètica i amb aquesta mateixa claredat està escrita tota l’obra. És cert que no és un text perfecte perquè és incomplet, “descurat i ple d’errades”, però, com escriu també Manuel Riu, això “no vol dir que el pensament no sigui precís”. I ho és.
En qualsevol cas, la Poètica d’Aristòtil ha estat un dels textos —l’altre ha estat l’Art poètica d’Horaci— que més ha influït, i durant més temps, en la creació —i en la valoració— de la literatura occidental. Valgui com a símptoma menor que, en català, s’han publicat, en els darrers anys, cinc traduccions: Ignasi Casanovas (1907), Josep Farran i Majoral (1926), Joan Leita (1985), Àngel Martín (2016) i, ara, Manuel Riu (2017). I, per dir-ho amb precisió aristotèlica, la darrera em sembla la millor.
De fet, hi ha dues raons que fan imprescindible, per als professionals de la literatura, llegir la Poètica. La primera, la teoria. Certament, la Ilíada (VIII aC) d’Homer és anterior a la Poètica (IV aC) d’Aristòtil, és a dir, que la Poètica no és un manual d’instruccions per escriure una obra mestra. El que és, és una reflexió teòrica sobre la literatura que s’havia escrit a Grècia. És el que fem, afortunadament, els humans: reflexionar sobre el que ens afecta, la qual cosa, si el sistema neuronal funciona adequadament, és molt útil. La reflexió aristotèlica té tots els avantatges de la racionalitat, però també les seves limitacions perquè l’art té mecanismes de creació i de percepció —ambigüitat, intuïció o connotacions, per exemple— tan complexos que les descripcions formals i les assercions raonables no aconsegueixen explicar bé la globalitat del fenomen. A risc de ser mal entès, em sembla que, a vegades, enyoro Plató. Però en la construcció de l’art hi ha aspectes molt més racionals i, d’aquests, Aristòtil en parla amb un rigor modèlic: el de la relació entre la creació literària i la nostra realitat (l’anomenem, sovint, mimesi), o entre l’evolució dels fets que es narren i el que és lògic o natural que succeeixi (l’anomenem, sovint, versemblança) o la diferència que hi ha entre la història i la ficció (l’anomenem, sovint, el valor universal de la literatura), o els materials amb què es construeix una tragèdia (“història, caràcters, llenguatge, pensament, espectacle i composició del cant”) o sobre la unitat del discurs. Etcètera.
Però hi ha un altre aspecte de la Poètica que la fa especialment imprescindible. Moltes obres, si més no a partir del Renaixement, es van escriure seguint el que diu Aristòtil i, per això, la Poètica és un codi indefugible per entendre la literatura, tant si l’autor vol seguir-lo com si vol oposar-s’hi, tan si entén el que diu com si el llegeix deformat per la tradició posterior.
Ja es veu que la lectura de la Poètica no pot ser ingènua sinó que ha d’estar molt ben informada del que vol dir la seva terminologia, en l’original grec i en la tradició posterior. En aquest sentit, la feina del traductor és importantíssima i la qualitat de la introducció al text també. El professor Xavier Riu (UB) ha escrit una Introducció (117 pàgines), ha fixat el text original grec, l’ha traduït i l’ha anotat d’una manera modèlica. El lector ho agrairà.