VINCLES

‘La Llumanera’ de NY, a ‘Les illes interiors’ i ‘La ciutat vertical’

Maria Carme Roca novel·la la vida de l’arpista Clotilde Cerdà / Esmeralda Cervantes a Les illes interiors. El seu pas per Nova York el celebra la revista La Llumanera, publicació que era protagonista de La ciutat vertical de Bea Cabezas.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les illes interiors Maria Carme Roca retrata la virtuosa de l’arpa Esmeralda Cervantes, filla de l’urbanista Ildefons Cerdà (pare de la trama urbana de Barcelona) i de Clotilde Bosch.

Del seu concert al Gilmore’s Concert Garden (després rebatejat Madison Square Garden) de Nova York el 1876, se’n va fer ressò la revista en català de la ciutat, La Llumanera, però el periòdic també va voler ser-hi present: “L’Esmeralda lluïa esplendorosa, vestida de blanc i guarnida amb les creus i medalles que havia guanyat arreu. El concert va arrencar amb L'automne, de John Thomas, va continuar amb La danse des sylphes de Godefroid, va seguir amb L'última rosa de l'estiu, després amb la Cançó de Marta. Van ser molt celebrats els arranjaments de l’Esmeralda sobre les Variacions del Carnaval de Venècia, de Paganini, la gran fantasia sobre temes d'El Moisès i un duo, La somnàmbula, per a arpa i piano, acompanyada de Ranieri Vilanova.

Maria Carme Roca, autora de Les illes interiors

Al final del concert, toies, corones de flors, una en forma d’arpa, una altra amb l’escut de Catalunya i una dels redactors de La Llumenera, que hi deia ‘A Esmeralda Cervantes, La Llumenera, en representació dels catalans de Nova York”.

L’escriptora Bea Cabezas ja havia recreat l’ambient d’aquella revista a La ciutat vertical (Premi Carlemany 2010, editat per Columna). El protagonista es presenta a la redacció sense previ avís: “La Llumenera havia estat la meva guia fins a Nova York, i en posar els peus a la redacció, al número 35 de Broadway, vaig tenir la sensació que aquell era el destí final del meu viatge. Era davant dels creadors de la revista, l’escriptor Artur Cuyàs i el dibuixant Felip Cusachs, i m’havia quedat mut. Em va sobtar que no s’assemblessin gens a les imatges que jo m’havia fet d’ells. En la meva imaginació eren com els herois de les novel·les que l’oncle Jordi em portava de la llibreria de don Innocenci, elegants i alhora alts i forts com en Phileas Fogg de La volta al món en vuitanta dies. En la realitat tenien aspecte d’oficinistes amb cara de ser més amics de les lletres que de les aventures”.

 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.