—Sí, els noms són reals; és gent amb qui he passat anys. Quan parles amb lectors, sovint descobreixes que s’identifiquen més amb personatges de ficció. El que jo volia era descriure personatges amb vida pròpia, que vinguessin de personatges reals, però també permeteren la identificació dels lectors amb ells. Moltes vegades, quan els periodistes expliquen una història, fan servir les citacions: aquella persona ha dit això. Però només pel que els interessa, pel tema del reportatge. Aquí he intentat parlar també sobre a qui estimaven, les relacions que tenien amb els seus pares, mares o fills; quines esperances tenien aquestes persones... Per exemple apareix un casament en un llibre que és polític.
—Per tant, és una ficció ideada per una periodista per explicar la realitat millor que amb un reportatge?
—No, és tot real. No hi ha res inventat. És veritat, tal com jo la conec i me l’han explicat. Però sí que és cert que, de vegades, la ficció revela veritats sobre com ens sentim, què tenim al cor. Era per això que he passat anys amb aquestes persones: he anat a sopar amb ells; veia com tractaven els seus pares, com cuidaven els seus fills i amb això podia fer aquesta sensació que pot anar més enllà del documental: la veritat que la ficció pot explicar.
—Per això els personatges no són prototípics, no comprimeixen casos de diferents persones.
—No, no són compostos, són ells mateixos.
—Tria dos protagonistes principals —després n’hi ha més— dels que ressegueix la seua vida des de la infantesa. Per què una dona negra que es fa activista i un home blanc que es fa soldat de l’exèrcit sud-africà?
—Vaig escriure una versió d’aquest llibre el 2015 que era molt més periodística. Intentava que hi sortissin representants de cada partit polític, de cada ideologia, un agent negre, un activista blanc i... no. M’avorria. Em feia sensació que no transmetia la riquesa i la complexitat d’aquell país. El vaig estripar i vaig dir-me: quan jo no soc periodista, quan soc una persona fora de la feina que truca a la seva mare, que li explico? He conegut tal persona que té una història fascinant; he conegut aquell altre... Això és el que volia explicar de manera natural. Sobre qui escriuria si ho volgués fer així? De seguida vaig pensar en aquests personatges. Christo és un dels últims blancs que va ser reclutat per l’exèrcit de l’apartheid, i Dipuo és l’activista negra. En tots dos casos van percebre que tots els canvis de la societat també transformaven el seu passat. És a dir, no només el futur canviaria; també canviava qui havien estat ells en el passat: coses que abans els havien enorgullit ja no eren motiu d’orgull; idees que realment creien abans, ara els semblaven errors, idioteses de jove. A mi això em va semblar un problema humà universal en un món que està canviant tan ràpidament. Què és just i què no és just? Això està canviant contínuament, ara.
—Vostè continua explicant, com una periodista, que aquell protagonista li ha explicat tal cosa o tal altra. Amb això continua mantenint el joc del reportatge?
—Tenia un editor que em va dir: “Treu totes les vegades que surt ‘jo’”. Crec que no seria just perquè jo soc els ulls. Vinc d’una tradició del periodisme polític en la qual no has de discrepar del que diu una persona. Per exemple, l’elecció de Donald Trump. Hi havia gent que parlava amb els periodistes i deia: “Voto a Trump perquè em sento pobre”. Però si mires la casa on viuen veus que no és veritat. Però tu no pots canviar la cita. És important canviar aquest tipus de periodisme. El llibre no són unes memòries, però jo puc dir: “Això és el que escoltava, però això no és veritat; no és el que jo he vist”. Passa sovint que, quan parles amb una persona, sembla que s’estiguen justificant i que et vulgui dir una cosa, però no és capaç de dir-la. Doncs, de vegades, puc dir que jo, com a persona, vaig interpretar que aquesta persona volia dir-me tal cosa. Em sembla una manera més humana d’escriure. Per això hi ha un recordatori: “Ep, jo soc aquí, soc l’escriptora”.
—Al començament fa un retrat de vostè mateixa. Crec que, en periodisme, això es fa poc i que fer-ho demostra la màxima honestedat. És com dir: jo escric a partir d’aquestes premisses perquè he tingut aquest recorregut vital. Intentaré ser objectiu però aquesta soc jo.
—Molta gent em va demanar que ho tragués del llibre. Em deien: “la teva família, la teva educació a Virgínia... això no té res a veure amb Sud-àfrica. Per què ho poses?”. Penso que, si el que vull fer és obrir el teló perquè la gent vegi la vida íntima de les persones, haig de fer una mica el mateix jo mateixa: soc americana, soc dona, soc blanca... A més a més, vaig néixer amb aquest tipus de famílies que explico. Potser entendreu per què faig aquestes preguntes als personatges, també.
—Això ajuda el lector a interpretar el seu paper com a autora.
—Ha estat curiós perquè hi ha gent que m’ha dit que és una de les parts que més els ha agradat del llibre. I és la que tothom em deia que havia de treure perquè no era rellevant. Però anem pel món sent nosaltres mateixos i és rellevant qui som.
—Quan va arribar a Sud-àfrica el 2009 va treballar de periodista?
—Hi vaig anar becada amb una beca poc habitual. Jo havia treballat com a reportera al Congrés, fent entrevistes a senadors, a l’Obama quan era senador, etc. Em va arribar aquesta beca i esperava escriure a través de les persones que hi participen directament —la població normal—, no aquests que estan a dalt de tot. Gent com Obama té cases a Hawaii, etc., i la seva vida no està tan condicionada per les tries polítiques que fan a la vida. La beca tenia tres condicions: havia de passar-hi dos anys en una regió que no conegués; havia d’aprendre una llengua local i no podia escriure ni un article en un any. Això em feia certa por perquè jo publicava dos articles a la setmana. M’estava fent una trajectòria. Però aquesta institució no vol que vagis tres setmanes Pequín i tornes amb un reportatge sobre la política xinesa. I va ser un immens regal. El que sí que havia de fer és escriure’ls cartes. Potser per això, en algun moment, el llibre fa la sensació que li estic escrivint una carta a algú.
Una altra cosa fantàstica és que podia escriure sobre coses que la gent m’explicava sense haver-los de dir que publicaria el seu nom, quedaria exposat públicament. Era jo intentant entendre aquell món.
—Una de les coses més esgarrifoses és que, entre les víctimes de l’apartheid, els més activistes li donaven tanta importància a la seva lluita que consideraren les relacions sentimentals i familiars secundàries.
—N’hi ha diferents històries d’amor, cosa que és estrany en un llibre polític, però l’amor també és política. En una d’aquestes històries parlo d’una dona jove que s’havia convertit en una activista, resistent contra l’apartheid, que als quinze anys s’enamora d’una persona amb qui treballa amb aquesta organització. Els seus pares, que també són activistes, li diuen que allò ha de ser secundari, que la seva vida és secundària, que la seva vida ha de ser la lluita i no pot entretenir-se amb aquestes coses. Això implica que molta gent va perdre part de les seves vides.
—Vist en perspectiva, és una de les coses que més ha afectat el seu passat.
—Per aquesta gent que va nàixer als anys setanta, sí. Imagina que avui te’n vas a dormir, aquí, al teu llit de Barcelona, i et despertes a Shanghai, amb una classe social molt diferent, un sistema polític que ha canviat; la gent que mana és una altra; l’idioma és un altre... Va ser pràcticament així el que va passar a Sud-àfrica. No sabien quina vida tindrien ni ells ni els seus fills; no sabien com educar els seus fills en el nou context. Els seus fills creixerien en un món que ells encara no havien vist mai. Això fa por. Com a pare, vols traslladar-los una saviesa; les coses per les quals has lluitat, les que els seran útils. Però el món està canviant totalment. Per això part del llibre té a veure amb els esforços dels pares sobre aquest món.
—Doneu a entendre que els sud-africans han pogut entomar el present en funció de les expectatives que tenien.
—La gran majoria de la gent blanca, a Sud-àfrica, sabien que la política i la cultura que havien viscut era injusta. Ells deien que no ho veien, que estava fora del seu camp de visió. Però ho sabien. Fins i tot els més conservadors sabien que era injust. La seva excusa era dir: “Si abandonem el poder, tot se sumirà en el caos: ens perseguiran, tot es destruirà, ens atacaran, l’economia s’esfondrarà, el país canviarà”. Si reconeixen que després això no ha passat, que el país ha continuat funcionant, que les carreteres continuen on eren i que encara pots anar a un bar i que els nens poden anar a l’escola, encara s’han de sentir més avergonyits del seu passat. És veritat que hi ha molts problemes: hi ha diferències socials, molta delinqüència i l’electricitat no funciona com deuria.
L’altra part és que els negres sud-africans —això m’ho va confessar un polític— quan pensaven a posar fi a l’apartheid estaven pensant en el país dels blancs: els barris bonics serien per ells; tots viurien allà. No es van adonar que això era un 15% del país: l’altre 85% va continuar tenint el que ja tenia, que no era satisfactori. Hi havia aquest somni d’ascens social: que tots tindrien feina i un cotxe. Però l’economia del país mai s’hi ha adaptat. Ara s’adonen que han de crear un país que no ha existit mai a la seva història.
—En l’evolució del país va fallar, d’alguna manera, la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació?
—Crec que no s’hauria pogut aconseguir la pau a Sud-àfrica sense aquesta comissió. De vegades la gent, quan repensa els moments històrics, s’obliden que allò podia haver acabat molt malament. Als anys noranta molta gent pensava que acabaria en Guerra Civil. Això es va evitar. La gent se sent més decebuda amb la reconciliació, que no es va aconseguir de la manera que es preveia. Però la part de la veritat era molt important i altres societats poden aprendre coses d’aquella comissió: es tracta d’explicar les històries; no és possible dir, com deien molts blancs, que no ho sabien. El problema és que no hi ha hagut reparacions econòmiques. •