Joe Biden? Jon Evans no ha de rumiar-hi gaire. Un bon tipus, el president. I diu: es preocupa perquè, no gaire lluny d’aquí, a Thacker Pass, Nevada, centenars de persones treballin pel futur en un volcà apagat. Evans, cap de Lithium Americas, pretén extreure’n argila amb un alt contingut en liti. Aquest metall lleuger és la matèria més important per fer bateries per a cotxes elèctrics, els quals Biden subvenciona amb força amb el seu programa de subvencions mediambientals anomenat Inflation Reduction Act (IRA).
Les feines ben pagades i de futur són això, assegura Evans, de cabells d’un ros fosc, ratlla a un costat i armilla negra sobre una camisa blau cel. Treball i benestar per a un indret desestructurat de l’oest dels EUA. No només per anys, sinó generacions. Gràcies al president de la llunyana Washington. El director s’anima, aquí, entre enormes trituradores de roca d’acer i dipòsits gegantins d’un polígon industrial als afores de la ciutat de Reno. L’empresa hi té el centre de recerca, prova i demostra com ha de ser l’aspecte final de la zona nord de Thacker Pass quan la mina entri en funcionament a finals del 2026. A més, avui al matí, és un bon teló de fons per a un vídeo de la campanya electoral de Biden, que hi inclou una gran bandera de rigor de les estrelles i franges que oneja sobre la coberta.
Evans explica cofoi que als voltants de la mina s’hi establirà tota una indústria de les bateries. Afegeix que tot plegat només és possible pel gran acte de generositat de Biden, com ara, en el marc de l’IRA, unes garanties per sol·licitar préstecs amb unes condicions molt favorables quant als interessos: un 3,4% a deu anys ha obtingut ell per centenars de milions de dòlars de capital risc. Unes condicions grandioses, diu Evans. Com la política econòmica del president en general. Si la gent es preguntés en un futur com va començar realment el boom? “Doncs bé, exactament així.”
Just d’aquí un any, el president Joe Biden es presenta a la reelecció. I si aquella curiosa anècdota en una campanya electoral de Bill Clinton “És l’economia, estúpid” encara és vigent, la qüestió hauria d’estar clara. L’economia amb Biden no podria anar millor. La taxa d’atur fa mesos que es troba per sota del quatre per cent i el creixement econòmic va assolir el trimestre passat gairebé el cinc per cent. Són guarismes gairebé al nivell de la Xina.
Fins i tot si es parla de la seva gran promesa electoral de retornar llocs de feina del sector industrial als EUA, el president se n’ha sortit sorprenentment bé. Els Estats Units són l’única gran nació industrial del món que va vent en popa. I això malgrat les ràpides pujades dels tipus d’interès amb les quals el Sistema de Reserva Federal (Fed) mira d’amansir la inflació.
La política econòmica del president té una part de culpa tan gran en aquest auge que ha rebut una etiqueta pròpia i tot: Bidenomics, un keynesianisme mediambiental i tecnològic que ha tingut tan poc en compte el creixent endeutament de l’estat com el dels seus aliats a Europa. Amb l’important paquet d’infraestructures d’un bilió de dòlars, l’IRA de 369 mil milions dòlars i el Chips Act amb una dotació similar que subvenciona la construcció de fàbriques de semiconductors, Biden ha aconseguit aprovar al congrés tres imponents programes de finançament a pesar de les majories ajustades.
Els americans han treballat de tal manera que els europeus gairebé no poden ni competir a l’hora de promocionar les inversions ecològiques. Nombroses empreses estan abandonant el Vell Continent i deslocalitzen les seves inversions a l’altre costat de l’Atlàntic, com ara el fabricant suís de panels fotovoltaics Meyer Burger, el gegant químic Evonik o fabricants de cotxes com Volkswagen o BMW. El fabricant de xips Intel, que amb els recursos de Washington construeix nous centres a Ohio i Arizona, ha girat la truita, ha aprofitat el vent de cua financer del seu país d’origen com a palanca i ha exigit també a Alemanya fortes ajudes per a la seva planta de Magdeburg. Finalment, Berlín es va veure obligat a invertir-hi gairebé deu mil milions d’euros.
Però per molt que les Bidenomics siguin admirades i imitades a Europa, a casa seva aquestes polítiques no estan ajudant gaire el president, ans al contrari, ja que, segons una enquesta recent de l’agència de notícies Bloomberg, la meitat de l’electorat dels estats frontissa troba a faltar la situació econòmica del predecessor de Biden, Donald Trump.
El president, en el millor dels casos, està igualat a les enquestes amb el seu predecessor, al qual és probable que s’hagi d’enfrontar de nou l’any vinent. El 2020, Biden avantatjava el seu rival en els índexs de popularitat en més de cinc punts. Respecte de la política econòmica, però, quasi la meitat dels enquestats contesta que veuen més capacitat l’expresident que no pas l’actual per seguir impulsant la conjuntura, mentre que només un 35 per cent confien en Biden per aconseguir-ho. En la pregunta de capacitat de gestió econòmica d’una enquesta del canal NBC, els republicans de Trump obtenien un avantatge sobre els demòcrates de Biden de 21 punts percentuals, un avantatge mai vist en 32 anys.
Quins motius hi ha?
És un dia de mitjan setembre a la tarda i el creador mateix de les Bidenomics intenta fer arribar un missatge a l’electorat. Els assistents presents a l’auditori del Community College de Largo, a una mitja hora de Washington D.C., ocupen els seus llocs. Biden es fa esperar.
Mentrestant, un operari treballa a la barana de l’escala de tres nivells de l’escenari amb l’ajuda d’un tornavís automàtic. Amb unes bones sacsejades, la seva companya verifica l’estabilitat de la barra, no fos cas que el president tornés a anar per terra. Quan fa uns mesos el president octogenari ensopegà amb un sac de sorra i caigué en una aparició davant de cadets militars, els seus crítics van veure confirmada la seva opinió que la seva avançada edat l’impedeix per a un segon mandat.
Quan a la fi comença, Biden fa un discurs de mitja hora que gira al voltant dels seus principis. El seu missatge no és nou, però insufla una nova urgència: “Què són les Bidenomics?”, es demana el president, i aquesta vegada la resposta va més enllà de l’habitual balanç dels seus èxits econòmics. Els estatunidencs haurien de “saber que poden elegir entre les Bidenomics i les MAGAnomics”, etziba a l’audiència.
Perquè tothom entengui el missatge, els ajudants han repartit cartellets per les cadires que il·lustren la decisió: a l’esquerra, el retrat d’un animat i somrient Biden que “redueix les despeses de les famílies treballadores”; i a la dreta, les ganyotes agressives i deformades de polítics republicans com Marjorie Taylor Greene o Matt Gaetz sobre un fons negre que, segons sembla, “planifiquen nous regals fiscals per a les classes adinerades i retallades socials”, tal com Biden es refereix a la ideologia nacionalista del Make America Great Again (MAGA) del líder no oficial del seu partit Donald Trump.
És l’ala dreta dura dels republicans la que aviat submergirà el partit en el caos i votarà el seu propi líder majoritari a la Cambra de Representants, Kevin McCarthy, a principis d’octubre. El grup té ara un nou cap, un més aviat desconegut Mike Johnson. Però no se sap si serà capaç de mantenir el grup unit i aconseguir compromisos.
La situació és complicada per a Biden. Fins a mitjan novembre, la Cambra de Representants ha d’aprovar un nou pressupost federal o, si més no, prorrogar l’actual pressupost. Si no se’n surt, la ministra de Finances Janet Yellen es quedarà sense recursos. De forma puntual per a la temporada de compres de Nadal, els funcionaris de l’estat haurien de rebre els seus sous i als aeroports hi hauria retards.
El mal ambient just abans d’aquestes dates festives podria encomanar-se a Biden o als republicans del congrés, però probablement no a Trump. I és que és un fort aliat de la tropa de jugadors del grup republicà. Tanmateix, en la qüestió del debat pressupostari, l’expresident n’és un mer espectador i pot mirar-s’ho i dir-hi la seva tranquil·lament des de la banda, com quan al setembre va celebrar obertament que un government shutdown, és a dir, la paralització del govern, podria frenar l’aparell judicial i amb ell els nombrosos processos penals que hi ha oberts contra ell.
Biden avisa de les esmentades MAGAnomics, però sembla que l’electorat no en té tan mal record. Possiblement, perquè l’economia nord-americana també va anar prou bé amb Trump, en part fins i tot millor que ara fins que la pandèmia va acabar amb el creixement pocs mesos abans de les eleccions. La gran diferència amb el mandat de Biden rau en el menor endeutament de l’estat d’aleshores, l’augment dels preus estava en nivells normals i el preu del petroli (el termòmetre de l’ànima electoral dels EUA) era baix.
Això pot fer que alguns nord-americans estiguin ansiosos. La inflació s’ha reduït més de la meitat des del seu màxim de més del 9% a mitjan 2022 fins al 3,7% actual, però segueix estan molt per sobre del valor dels darrers 40 anys. Molts electors viuen aquest increment dels preus per primera vegada i en culpen Biden. Segons Bloomberg, la pujada dels preus és el motiu principal pel qual l’estat d’ànim de l’electorat és tan baix, sobretot als estats frontissa, on és habitual que es decideixin les curses presidencials. Tres de cada quatre enquestats han indicat recentment que noten els efectes de la inflació a la seva cartera.
El fet irònic és que molts dels problemes que Biden mira de combatre els ha causat el seu predecessor. La causa principal de l’alta inflació es deu al caos de la cadena de subministrament durant la pandèmia, que en un primer moment Trump va infravalorar i després no va saber controlar. L’alt endeutament de l’estat, que malgrat el boom econòmic ha crescut en els darrers dotze mesos dos bilions de dòlars (l’equivalent al 7,4 per cent dels resultats econòmics), també té a veure amb les retallades fiscals de Trump que principalment van beneficiar els ciutadans rics i les empreses.
Possiblement, Biden no se n’ha distanciat prou clarament, si bé és cert que en alguns punts les Bidenomics no es diferencien gaire de les MAGAnomics de Trump. Tot i que Biden sembla que sigui més curós en el tracte amb Europa que el seu predecessor, la seva política de subvencions traspua molt de l’esperit de l’America First. I en lloc de prendre amb força les regnes veient l’economia en auge, Biden està impulsant els dèficits a nous límits.
Amb l’esperança d’atreure als EUA indústries que a llarg termini esdevinguin completament no contaminants, el seu govern està invertint a l’ample. I això fa augmentar la inflació. En qualsevol cas, la Llei de reducció de la inflació s’hauria d’haver rebatejat fa temps. En lloc de reduir la inflació, els milers de milions de despesa fan que l’espiral dels preus sigui cada cop més ràpida, almenys a curt termini.
Alguns directius no poden creure la generositat de l’oferta de subvencions per part de l’estat nord-americà: “Em va sorprendre una mica la quantitat del finançament”, diu Elmar-Marius Licharz, director financer de Volkswagen a l’Amèrica del Nord, i enumera com treu profit de l’IRA el gegant de l’automòbil alemany: els compradors de cotxes elèctrics ID4 produïts als EUA reben de l’estat un ajut de 7.500 dòlars.
VW rep bonificacions fiscals directes quan compra les matèries primeres per a bateries a instal·lacions nord-americanes com Thacker Pass, i encara més si munta els paquets de les bateries als EUA, al Canadà o Mèxic. L’estat finança ja un tercera part d’una bateria de cotxe fabricada als EUA, i en els propers anys la subvenció podria augmentar a gairebé la meitat. “Això són molts diners”, diu Licharz.
Un regal per a Volkswagen. “Això és brutal per a Europa”, diu l’home de VW. Exportar cotxes de les fàbriques de Wolfsburg o Emden és cada cop menys rendible perquè els EUA només subvencionen els vehicles de producció nacional. En el futur, espera que els EUA coordinin més estretament la seva política de subvencions amb els aliats d’aquest costat de l’Atlàntic. Recentment, les negociacions per obrir l’IRA també als productes europeus van fracassar per les reticències dels nord-americans.
Una cursa per les subvencions entre les principals economies nacionals només farà pujar els preus, diu l’economista Adam Posen, president del think-tank Institut Peterson. “Atesa la fortalesa del mercat laboral, encara hi ha risc que la inflació es torni a accelerar.” L’augment del preu de la gasolina, com passa arran de l’esclat del conflicte al Pròxim Orient, podria suposar un impuls per tornar a augmentar els nivells de preus i obligar la Fed a continuar apujant els tipus d’interès fins ben entrat l’any electoral.
Amb tot, els consumidors nord-americans no es deixen impressionar gaire i compren a cor què vols. Fa mesos que els indicadors de l’Oficina Estatal d’Anàlisi Econòmica només coneixen una direcció: a l’alça. Quan Amazon, l’empresa de venda al detall en línia més gran del món, va celebrar el Prime Day de bonança en les compres, els compradors dels Estats Units van demanar-li més de 25 milions de productes directament, i 150 milions més a través de venedors tercers a la plataforma d’Amazon. El Nadal promet ser igual de brillant. L’empresa de programari Adobe espera uns impressionants de 222.000 milions de dòlars en vendes per a la indústria del comerç al detall en línia aquest any, un augment del cinc per cent en comparació amb l’any anterior.
El motiu? Doncs precisament les classes mitjanes, afirma l’economista Claudia Sahm, van acumular durant la pandèmia “un bon coixí” perquè durant les restriccions pel coronavirus el consum es va reduir a nivells extrems. Segons dades de la Fed, el patrimoni net mitjà real, és a dir, els estalvis entre totes les classes de la població, va pujar del 2019 al 2022 un important 37 per cent. Sahm, que va treballar molts anys a la Fed, diu que això ajuda ara a assimilar els creixents preus.
Tanmateix, afirma que el robust mercat laboral té més importància. El creixement econòmic, impulsat per les polítiques de Biden, i la manca de personal qualificat va oferir a moltes parts de la població un clar sou extra, que ara també es gastarà. “Des de la pandèmia, i fora del que és habitual, els ciutadans dels EUA es mostren pessimistes”, diu Sahm, la qual cosa comporta un double spending, és a dir, un consum duplicat i triplicat. Hi ha moltes coses que el dia de demà potser seran més cares, o potser massa cares.
En realitat, diu Sahm, el govern nord-americà amb prou feines podia esperar que l’estratègia del seu banc central, la Fed, funcionés. Els seus augments del tipus d’interès tindrien, entre altres, l’objectiu de refredar l’economia sobreestimulada per tal de reduir la demanda i, en definitiva, la inflació. “Si perdem el boom laboral, perdrem consum. Si perdem consum, perdem economia”, diu Sahm. Amb tot, la compra privada de béns i serveis representa gairebé el 70 per cent del producte interior brut dels EUA.
No obstant això, ben poca gent creu que el creixement continuarà per sempre. Michael Strain, investigador de l’American Enterprise Institute de Washington, assenyala l’evolució recent del preu de les accions de les grans empreses de venda al detall dels EUA com Target i Dollar General. Segons Strain, els seus inversors sembla que no van suposar que el boom de les compres continuaria i van començar a vendre accions.
El mercat laboral també va molt millor del que s’esperava, però mostra febleses. Darrerament, només s’han creat uns quants centenars de milers de llocs de treball nous al mes. Fa només uns mesos n’eren molts més. “Això també tindrà un impacte en el consum com a molt tard per any nou”, diu Strain. “Veurem una caiguda força important de la despesa.”
Això podria suposar un final abrupte per al boom de Biden. Que arribaria puntual en any electoral.
Traducció d'Arnau Ferre Samon