Tot i que es veia vindre de feia tres mesos, els acords rubricats pels partits independentistes catalans han colpejat la superfície del panorama polític com si d’un enorme meteorit es tractara. Les dimensions del cràter, amb referències explícites al «reconeixement de l’existència d’un conflicte sobre el futur polític de Catalunya», són majúscules, com han evidenciat les reaccions dels partits situats a la dreta del tauler polític, i determinaran bona part dels relats polítics de la legislatura espanyola, tant si és llarga com si és curta.
El meteorit, en tot cas, deixa al voltant seu molts fragments incandescents, alguns dels quals, probablement, continuaran generant flames durant els pròxims mesos. Un d’aquests pedaços és el que es refereix a la condonació d’una part del deute de la Generalitat amb l’Estat i l’obertura d’una negociació bilateral entre Catalunya i l’Estat en matèria de finançament i inversions, dos punts especificats, negre sobre blanc en l’acord rubricat entre Esquerra Republicana i el PSOE.
Totes dues mencions han obert la caixa dels trons a l’Estat. Els líders regionals han posat el crit en el cel pel suposat «tracte de favor» a Catalunya. No s’ha de perdre de vista que onze de les disset autonomies que conformen l’Estat estan governades, després del 28M, pel Partit Popular. L’entesa entre els republicans (l’acord amb Junts passa prou més de puntetes per la qüestió econòmica) i els socialistes els brinda munició per plantar batalla política a Pedro Sánchez. El plany, en tot cas, ha amarat alguns líders autonòmics socialistes com ara el castellanomanxec García-Page, sempre disposat a posar cullerada en les turbulències generades per la qüestió catalana.
Trencar el tabú
«L’acord entre Esquerra Republicana i el PSOE té una virtut molt gran: trenca el tabú al voltant de la condonació del deute», analitza Francesc Gamero, que va ser secretari autonòmic d’Hisenda amb el Botànic per la pota de Compromís. El possible perdó d’una part del deute era fins fa poc un anatema a Madrid, a pesar que, amb diverses nomenclatures, s’havia reclamat des de
Francesc Gamero: "L'acord entre ERC i el PSOE trenca el tabú al voltant de la condonació del deute".
València. S’hi adduïa per oposar-s’hi l’anomenat «risc moral», això és la generació d’un greuge comparatiu en benefici de qui més s’havia endeutat.
El document signat per Esquerra Republicana i els socialistes té clars efectes benèfics per a Catalunya. En concret, preveu l’assumpció d’aproximadament el 20% del deute viu contret per la Generalitat de Catalunya amb l’Administració General de l’Estat en els mecanismes de liquiditat estatal. Comptat i debatut: 15.000 milions d’euros de deute català que s’esfumen, a més de 1.300 milions d’euros en interessos.
No es tracta, però, d’un salvavides exclusiu per a Catalunya. L’acord és explícit: «Amb la finalitat de sanejar la situació financera de la Generalitat i facilitar la seua tornada al finançament en els mercats de deute, es tramitarà una modificació legal d’abast general per a totes les comunitats autònomes de règim comú que permeta l’assumpció per part de l’Estat de part del deute autonòmic amb aquest». És a dir, es tracta d’un mecanisme que s’aplicarà de forma general a totes les autonomies.
No és, en absolut, una qüestió menor. Segons les darreres dades del Banc d’Espanya, les autonomies tenen adquirit un deute, a través del Fons de liquiditat autonòmic (FLA), de 191.750 milions d’euros. El FLA va ser creat l’any 2012, en temps de Cristóbal Montoro, en un moment en què, a causa de la crisi econòmica, la majoria dels territoris tenien seriosos problemes per finançar-se a través dels mercats, com havien fet habitualment. Es tractava d’un mecanisme extraordinari que permetia als diversos governs accedir a finançament més barat per tal de poder pagar factures.
Des de la seua creació ha distribuït 383.645 milions d’euros. El principal beneficiari ha estat Catalunya, amb 129.450 milions d’euros, dels quals té pendents de retornar 73.110 milions. La segona autonomia que més ha hagut d’obrir aquesta aixeta ha estat el País Valencià: 88.744 milions d’euros, dels quals resten pendents de retornar 48.344 milions (vegeu el gràfic adjunt).
Millor escanyats que bandejats
En cas d’aplicar-se una condonació similar a la catalana, el País Valencià s’estalviaria de retornar a l’Estat 9.669 milions d’euros i les Illes, que tenen un deute amb el FLA de 4.916 milions d’euros, 983 milions.
Tanmateix, ni a les Balears ni al País Valencià l’acord entre Catalunya i el Govern espanyol els ha caigut bé. «De cap de les maneres podem acceptar acords que es prenen entre dos partits per investir el senyor Sánchez» i que es fan «fora del Consell de Política Fiscal i Financera», ha criticat Antoni Costa, conseller d’Economia i Hisenda balear. El govern de Marga Prohens, ha assegurat, «no acceptarà» l’acord entre Esquerra i el Partit Socialista. «Qualsevol benefici de qualsevol tipus que no comence a la Comunitat Valenciana comptarà amb tot el nostre rebuig. Caigue qui caigue», ha sentenciat el cap del Consell valencià, per la seua banda.
«Mazón hauria d’actuar més com a president de la Generalitat Valenciana i menys fent seguidisme de les directrius del PP», reflexiona Rafael Beneyto, que va ser director general de Tributs durant la segona legislatura del Botànic i va participar també en la Comissió d’Experts sobre Finançament a les Corts Valencianes, el qual no s’està de recalcar, no obstant, que la quitança del deute no està vinculada a l’infrafinançament, sinó al perjudici que, per a les arques autonòmiques —responsables dels principals pilars de l’estat del benestar— va tindre la crisi econòmica de 2008. «La condonació del deute —adverteix Francesc Gamero— pot ser una arma de doble fil. És beneficiosa en el curt termini, perquè ens alleugereix d’una càrrega, però correm el risc que en el mitjà termini es passe per alt la nostra peculiaritat: que som l’autonomia a qui més perjudica el problema de l’infrafinançament».
El reconeixement de l’infrafinançament del País Valencià és, també, una condició sine qua non per a Vicent Soler, exconseller d’Hisenda, que es felicita, en tot cas, per la incorporació d’aquest tema a l’agenda política i mediàtica. El criteri per calcular la condonació del deute és, a parer seu, decisiva. «No podem continuar la cursa amb unes millors sabatilles si resulta que hi ha tantes diferències de pes en les motxilles que carreguem cadascú de nosaltres», explica Soler, que mentre va estar en Hisenda va batallar per aconseguir avenços en la reforma del finançament.
Bilateralitat o taula comuna?
El de la condonació del deute no és l’únic meló que s’obre amb el desbloqueig de la governabilitat a Espanya. El punt 2 de l’acord entre PSOE i ERC obliga a constituir durant el primer trimestre de 2024 una comissió bilateral que, entre més, permeta «assolir un finançament adequat que garantisca la suficiència financera dels serveis públics a Catalunya». Es tracta, per tant, d’un acord bilateral del qual, fins ara, ja han abominat el gruix dels presidents autonòmics, en considerar que dona un tracte preferent als catalans.
Caldrà veure, doncs, com s’articula aquesta taula de negociació i si, per materialitzar les aspiracions catalanes, es passa per alt, o no, el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), on estan representades totes les autonomies. «Catalunya sempre ha estat pionera a trencar l’statu quo», admet Vicent Soler, que es plany de totes les dificultats i els entrebancs que, des de 2015 fins a 2022 va tenir, com a conseller, perquè les reivindicacions valencianes s’obriren camí en els fòrums interterritorials. El reconeixement de l’existència de l’infrafinançament valencià fou, de fet, la seua gran fita.
«El que l’experiència ens demostra és que Catalunya sempre ha sigut fonamental per avançar en les situacions de bloqueig», reflexiona Francesc Gamero. El Govern valencià, de fet, va batallar fort i ferm per situar la reforma del sistema de finançament en l’agenda política i mediàtica amb uns resultats pobres. La decisió de Catalunya de no assistir al CPFF, de fet, va jugar en la seua contra. «Tots els avenços que s’han obtingut en aquesta matèria han sigut perquè Catalunya ha portat la batuta», valora Gamero. Passà quan Jordi Pujol exigí la cessió del 15% de l’IRPF a Aznar i tornà a succeir durant la darrera negociació de la reforma del model de finançament, allà pel 2008.
"Ens cal un nou model de finançament a partir de la constatació que existeix, d'una banda, les deficiències estructurals i, d'una altra banda, les inequitats internes", manifesta Soler, qui recorda que, en l'actualitat, el 78% del deute valencià és conseqüències de l'infrafinançament.
La lògica del cafè per a tothom sembla obrir-se camí també en aquesta matèria, però el mànec és en mans de Catalunya. Des de l’òptica valenciana, el dubte és si el govern Mazón acceptarà aprofitar aquesta finestra d’oportunitat. I, si ho fa, quant i de quina densitat serà el líquid que es vesse en la discreta tassa valenciana.