En la seva molt i molt recomanable Primera lliçó sobre literatura(PAM, 2023), Pere Ballart addueix un passatge d’Horaci per a recordar-nos que la literatura —l’art— sempre parla de nosaltres “i cap obra literària digna d’aquest nom no deixa d’interrogar-nos sobre qui som i qui volem o temem ser”. És per aquest motiu que les obres literàries —quan són dignes d’aquest nom, esclar— també poden servir per explicar-nos la vida o explicar-la a algú, per mirar d’entendre’ns o per mirar d’entendre els altres.
Això és el que fa Peter Orner en un llibre que fa de mal definir: Relats? Ècfrasis? (Com suggereix el mateix autor.) Ressenyes? Una mena de biografia literària? Entengui’s bé: aquesta dificultat per dir quina mena d’artefacte és aquest llibre és, de fet, el seu punt més fort.
Orner tria uns quants autors, sense els quals, segons confessa, no tindria ni idea de qui és, i en comenta algun relat. Dit així, sembla poca cosa, però triguem poc a adonar-nos que Orner és un molt bon lector, un lector prou intel·ligent per saber que sempre cal llegir amb aquella innocència de nen que reclamava Borges per acostar-se als clàssics: “Sempre he intentat ser un lector sense autocomplaença, retenir d’alguna manera la ingenuïtat, fins i tot en relats que he llegit una dotzena de vegades”.
Justament aquesta voluntat de deixar-se sorprendre, de deixar-se arrossegar pels relats que llegeix és el que fa que les seves lectures siguin estimulants, apassionades, gens acadèmiques (més aviat, antiacadèmiques, com diu ell mateix: “[Aquesta teoria,] com totes les meves teories literàries, no és gens científica, és una mica aleatòria i es basa sobretot en el pressentiment”). En resum, Orner fa venir ganes de llegir o rellegir els autors de qui parla: Isak Bàbel, Juan Rulfo, Franz Kafka, Eudora Welty, Gina Berriault, Anton Txékhov, Robert Walser, John Cheever, i una bona colla més.
Si ¿Que hi ha algú? fos només això, ja valdria la pena. Ara bé, el que fa Orner és més difícil, perquè, alhora que ens parla de llibres que l’han fet com és, també ens parla de la seva vida, aparentment sense ordre, o més aviat seguint l’ordre de les lectures: qui és i com és, d’on ve i on viu, les estranyes, doloroses, relacions amb son pare o amb la seva primera dona, com l’ha canviat el naixement de la filla i com prova d’acceptar, sense sortir-se’n gaire, la mort del pare.
A cadascun dels episodis vitals que ens explica, Orner ens diu també què llegeix, on llegeix (això és: a tot arreu), quan llegeix (és a dir: tothora) i com llegeix; i se’ns mostra com algú a qui el món el fa patir i que mira d’entendre’l i d’entendre’s mitjançant les lectures que comparteix amb nosaltres. “Potser escrivim”, ens diu, “per sentir el que sabem que hauríem de sentir. Potser escrivim —i llegim—perquè no hi prestem prou atenció”.
Així, per exemple, Txékhov, llegit a la cafeteria d’un hospital, serveix per pensar sobre la mort i tot el que desapareix quan algú falta. Kafka és el fil conductor per parlar del temps passat a Praga amb qui seria la seva primera dona. Walser ens ensenya la manera atenta de mirar el món i cadascun dels detalls que el conformen. Un conte de Juan Rulfo permet que Orner reflexioni sobre el lloc d’on surten les històries, sobre el fracàs, sobre el silenci. Els exemples podrien allargar-se.
En la novel·la The Information, de Martin Amis, la dona del protagonista, un escriptor fracassat anomenat Robert, li diu, no sense maldat, que la senyora de fer feines guanya més que ell. Ell respon que no pot deixar les novel·les.
“—Per què no?
—Perquè només tindria això —i Richard mira al seu voltant: la cuina, el cubell de plàstic blau amb les samarretes i els calçotets blancs dels nens, les tasses i culleres i estovalles individuals col·locades a la taula per a l’esmorzar i els paquets de cereals embolicats amb cel·lofana—: Dies. Vida.”
N’hi ha que amb la vida no en tenen —no en tenim— prou, i necessitem la ficció per a això tan fàcil d’anar fent: ¿Que hi ha algú? és escrit per a nosaltres.
