Els crítics

'Els intel·lectuals del passat favorables a Catalunya eren més rellevants que els actuals'

Tot i ser advocat de formació, Joan Safont (Mataró, 1984) exerceix el periodisme i l’escriptura. A hores d’ara, entre més coses, coordina ‘La Llança’, el diari cultural del digital ‘El Nacional’. Safont ha publicat ‘Greuges i desgreuges’, un llibre que recull articles històrics des de 1898 fins a 2009, quan el Tribunal Constitucional estava a punt de tombar l’Estatut. Un recorregut històric encertat que estableix un fil entre el passat i el present.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El seu llibre és una recopilació d’articles del conflicte Catalunya-Espanya. Sobta comprovar que, malgrat el pas del temps, el to dels menyspreus és similar.

­—Hi ha greuges i desgreuges, tal com indica el títol. Hi ha moments en què es mostra que els intel·lectuals espanyols necessiten el catalanisme i uns altres en què el menyspreu és més agosarat. El més destacat és la continuïtat a nivell de vocabulari i d’idees. Com el to dels menyspreus, que s’ha mantingut idèntic.

—Alguns, com Alejandro Lerroux, sembla que van crear escola entre molts articulistes d’avui.

—Lerroux va escriure això tot just després de l’assalt militar a la seu del diari ¡Cu-Cut!, quan el catalanisme va respondre amb indignació amb la creació de Solidaritat Catalana. Lerroux se’n desmarcà totalment, afirmant que ell hauria anat amb els militars i hauria causat més destrossa. Com un a por ellos, vaja. Lerroux era un articulista delirant: deia que no es podia parlar en castellà per por, que els catalanistes humiliaven la gent que se sentia espanyola... Tot això ens sona.

—Hi ha frases molt rellevants que expressen perfectament el sentiment actual d’una bona part de l’espanyolisme. Per exemple, la d’Ernesto Giménez Caballero. Explica que la “vella aristocràcia tradicionalista i la nova democràcia sindical” vol “acabar amb la burgesia” catalana, “l’arrel profunda” del “cas català”. Aquest argument encara és reiterat, tot i que ha quedat desmentit. En aquell moment tenia més sentit?

Giménez Caballero és un personatge curiós. Arriba a afirmar que estimava tant Catalunya que “la maté porque era mía”. Pel que fa a la pregunta, fins la Segona República, el catalanisme estava representat per la Lliga Regionalista. I el seu motor era la burgesia. Després, des de 1931, les classes populars assumirien més aquest catalanisme. No obstant això, sempre hi havia hagut una pulsió republicana, federalista, fins i tot revolucionària en el catalanisme, tot i que no liderés el moviment. Posteriorment, l’Andreu Nin, Rafael Campalans i d’altres reivindicarien aquesta pulsió.

—És molt curiós el cas de Lluís Nicolau d’Olwer, qui s’apassiona per Dinamarca com a nació formada amb bases democràtiques i cita el cas de Schleswig-Holstein, on un jutge fa poc va negar que Carles Puigdemont haguera comès rebel·lió. Aquell land no va voler formar part de Dinamarca, i ho va dir en un referèndum.

—Nicolau d’Olwer era un gran historiador i mirava, durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera, d’evitar dir les coses pel seu nom, d’emprar recursos per comparar situacions. Dinamarca complia amb el model de país civilitzat, democràtic, ordenat i liberal que anhelaven Nicolau i molts altres, avui, comparteixen anhels similars al sud d’Europa. És un pensament que continua.

—Miguel de Unamuno, Gregorio Marañón, Azorín... Hi havia molts personatges que comprenien el cas català i s’hi solidaritzaven. Abans hi havia més ponts que ara entre la intel·lectualitat?

­—Entre els diferents personatges hi ha diferents graus. A Unamuno li interessava el catalanisme com a moviment regenerador d’Espanya, però no tenia el més mínim interès en la llengua catalana, per exemple. La menyspreava. Azorín, en el moment del debat estatutari, té una posició molt més comprensiva sobre Catalunya. Això també em sembla interessant. Ell era valencià i tenia més possibilitats de fer un discurs distint del típicament castellà. Unamuno, que era basc, en podria haver pres nota. En el cas de Marañón, la idea era utilitzar la seducció perquè els catalans se sentissin còmodes dins d’Espanya. Una tècnica molt poc utilitzada els darrers anys. Potser, els intel·lectuals que parlaven a favor de Catalunya abans eren més rellevants que els actuals.

—Dels articles que ha seleccionat es desprèn que el catalanisme, quan més ha repuntat, ha estat quan ha exercit una resposta contra l’Estat. El llibre, de fet, parla als inicis de l’assalt de l’exèrcit a La veu de Catalunya i ¡Cu-cut!, quan va nàixer Solidaritat Catalana; i acaba amb la sentència del TC contra l’Estatut, que va ser el preludi del que tenim avui.

—D’alguna manera, la sentència contra l’Estatut no ve del no-res. Aquesta mena d’esdeveniments són una contrareacció al catalanisme emergent.

­—Pasqual Maragall, Javier Pérez Royo o Xavier Rubert de Ventós van augurar un futur complicat. Pensa que s’imaginaven que la crisi tindria aquesta magnitud?

—L’article de Maragall és molt interessant. Amb la mateixa genialitat del personatge, amb les seves visions i intuïcions, ja preveu coses. Ell parla d’aquest gran Madrid que s’està creant, de la recentralització, de l’oblit d’una possibilitat federal que, al final, acabarà creant desafeccions. I que obligarà els altres a fer el seu propi camí. Pérez Royo pronosticava amb encert que el recurs contra l’Estatut, quan encara no hi havia sentència, portaria conseqüències terribles, tal com s’ha demostrat. Són articles totalment visionaris.

­—Veu gaires diferències entre la batalla dialèctica de fa un segle i l’actual?

—Justament, el que destaca el llibre són les semblances. Una diferència seria que en un altre temps el catalanisme tenia una posició constructora de l’Estat i ara vol construir un nou Estat.

Greuges i desgreuges
Joan Safont

Pròleg de José Antich
Ara llibres, Barcelona, 2018
Assaig-recopilació, 301 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.