El partit En Marche! d’Emmanuel Macron encara no ocupa cap seient al Parlament Europeu. Però quan el president francès va aparèixer en el saló de plenaris d’Estrasburg el passat dimarts, ja va semblar que tenia el control. Macron va encaixar mans amb Federica Mogherini, cap de la diplomàcia de la Unió Europea, i amb Jean-Claude Juncker, l’entusiasta president de la Comissió Europea mentre una part dels parlamentaris l’ovacionaven. Altres, en canvi, s’amagaven darrere de signes castigant el president francès per participar en els atacs amb míssils a Síria. Macron va avançar cap al faristol, on el seu discurs, dipositat per un ajudant, ja estava esperant.
Sembla que Macron respira una nova vida i amb més coratge en el continent després del Brexit i de les diferents manifestacions populistes d’extrema dreta. I en aquest discurs de dimarts, no va deixar cap dubte sobre el que està en joc. “La fascinació per l’iliberalisme està creixent dia rere dia”, va advertir. “La resposta no deu ser una democràcia autoritària, sinó l’autoritat de la democràcia”.
Es va recalcar l’amplitud de Macron quan va citar el filòsof Alexis de Tocqueville, qui va escriure la gran història de la democràcia estatunidenca. Entretant, quasi en el mateix moment, la cancellera alemanya va haver de buscar aprovació per a les seves propostes polítiques molt més modestes.
Concretament van ser Raplh Brinkhaus i Katja Leikert, dos líders de grups parlamentaris adjunts, els qui dimarts van enumerar les seves preocupacions sobre els plans de reforma de la Unió Europea de Macron. Merkel va fer el que va poder per contrarestar-los, invocant en els seus arguments els parlamentaris conservadors que es van reunir a Berlín des de la pau d’Augsburg de 1555 fins les crisis del present, però no va poder fer molt per crear entusiasme. Fou tan complaent amb el grup parlamentari del seu partit que semblava que no era Merkel qui estava determinant les línies a seguir per la política alemanya en la Unió Europea, sinó més aviat un grup de parlamentaris dels quals probablement Macron no ha escoltat parlar mai.
“La reina d’Europa” ha sigut destronada?
No han passat ni cinc anys des de l’allau d’articles i columnes d’opinió sobre el poder hegemònic d’Alemanya al continent. La crua realitat, segons The Economist, és que “El poder que més compta a Europa és Alemanya. La cúpula directiva, a Brussel·les o a París, pot parlar tot el que vulgui. Però fins que la senyora Merkel no està d’acord, res no passa”. El perill, afegeix, no és que Alemanya creixerà massa forta, sinó que pot rebutjar el paper de líder.
I avui? El món s’ha convertit en un lloc perillós, amb un líder en el Kremlin que somia l’antic poder soviètic i un president estatunidenc que no sembla que sigui capaç de diferenciar entre la política i un videojoc (“míssils, amable i intel·ligent”).
L’atac estatunidenc amb míssils a Síria fa quinze dies no va ser tan explosiu com podria haver-ho sigut –però això no és gràcies a Merkel, qui es va mantenir al marge mentre els poders principals decidien quina classe d’accions prendrien occident.
Aquest és sols un exemple de com Alemanya es troba una vegada més en el paper d’espectadora en la política internacional. El govern alemany va haver de lluitar per un seient en la cimera anti-Assad que va tenir lloc dimarts a Brussel·les. En referència a les sancions a Rússia per haver enverinat al doble agent rus Sergei Skripal, Alemanya no digué res. I en la Unió Europea, Macron és qui té ara la paella pel mànec.
És més que un fet simbòlic que el president francès fóra a Washington amb una gran pompa i cerimònia mentre Merkel sols faria una breu “visita de treball” a la Casa Blanca divendres passat, abans del cap de setmana.
Alemanya ha tornat a caure al fons, i no és solament el resultat dels intents tortuosos prolongats de formar un govern després de les eleccions del passat setembre. Aquest és el gir que ara li està donant la cancelleria. Però en els últims anys, Merkel ha malgastat molt del seu capital polític –particularment amb les polítiques sobre els refugiats que foren una ofensa per a la majoria dels aliats d’Alemanya. Merkel també ha vist que el seu poder a Berlín disminuïa significativament. Durant anys, Horst Seehofer --qui dirigeix la Unió Social Cristiana (CSU), el partit germà bavarès del CDU de Merkel –li va donar a la cancellera via lliure en els assumptes de la política exterior. Però ara afirma que ell no hauria acceptat un atac militar contra Síria. “Hauria usat el meu veto”, declara Seehofer.
El país actualment està experimentant una forma estranya de regressió. Durant la crisi ucraïnesa, va ser Merkel i no els Estats Units qui va aprofitar la iniciativa. Abans, a principis de 2014, la ministra de Defensa d’Alemanya, Úrsula von der Leyen, es va adonar al Congrés de Seguretat de Munic que seure i esperar ja no era una opció. “Si tenim els mitjans, si tenim les capacitats”, aleshores “tenim l’obligació i la responsabilitat de participar”.
Feia poc, que Trump havia estat elegit president en novembre de 2016 quan The New York Times va començar a descriure Merkel com bàsicament l’última defensora del liberalisme occidental. La cancellera ha rebutjat constantment tals idees, i fins a cert punt ha estat encertada en fer-ho. Després de tot, com és un país que ha de tenir llargs debats parlamentaris abans de poder desplegar un sol soldat que defensi Occident?
Al mateix temps, la cancellera també se sent completament afalagada. Merkel havia dubtat molt a anunciar si es presentaria a un quart mandat, però va decidir fer-ho poc temps després de les eleccions de Trump. Una decisió que estava lligada a un sentiment que el seu lideratge era terriblement necessari en un món que s’estava tornant inestable. I aleshores, enmig de la seua campanya electoral, la seva famosa declaració que va semblar com si Merkel estigués abandonant l’ordre de postguerra. Europa, va dir, ha d’estar preparada per “tenir el seu destí en les pròpies mans”.
El nou líder europeu: Macron
Aquestes paraules poden haver marcat un punt d’inflexió en la història europea, però sembla que l’única persona que les ha pres seriosament ha sigut Emmanuel Macron, que va ser investit com a president de França el 14 de maig de 2017. Després de sols un any en el poder, ha establert França com a la nació líder d’Europa i ara és ell el defensor de la llibertat i la democràcia.
No cal estar d’acord amb Macron amb tot. Hi ha bones raons per a rebutjar un atac militar dirigit per un home que pot ser un dia confongui el meu dispositiu mòbil amb el conegut botó nuclear. I això no serveix a ningú si un futur Fons Monetari Europeu afluixa la pressió als països deutors del sud d’Europa per reformar.
No obstant això, el president francès encara descriu la cancellera com algú que no sols té el coratge de formar idees, sinó també de defensar aquestes idees davant l’oposició.
Quan Macron parla sobre Europa, ho fa sense cap compromís, expressant energia i passió. Balla com un boxejador en el ring. Hi ha sis gots plens d’aigua al faristol i, durant el transcurs de la vesprada, beurà cinc gots i mig.
Dimarts per la nit, Macron va estar quasi dues hores parlant a unes 300 persones sobre Europa en el poble d’Épinal, a la vora de les muntanyes Vosges. Va ser la seva primera “consulta ciutadana” sobre el futur de la Unió Europea. A Macron li agradaria veure esdeveniments similars a/per tota Europa, incloent-hi Alemanya.
Macron no va triar el lloc més fàcil per encetar la iniciativa. Com en molts llocs a França, les principals fàbriques a Épinal estan desapareixent. La resistència a la UE és una tradició i l’exbatlle de la ciutat fou un dels majors opositors al Tractat de Maastricht, que va sentar les bases de la moneda comú. En altres paraules, Épinal no és un lloc on Macron esperi tindre-ho fàcil. I aquesta és precisament la raó per la qual hi va acudir.
Abans de la introducció de l’euro, un Picon, un popular aperitiu, sols costava “cinc francs”, digué un ancià enfadat. “Ara costa tres vegades això”. Una dona jove també va expressar les seves preocupacions sobre la creixent competició dels treballadors dels països veïns. Membres de l’audiència també van parlar sobre l’atac militar a Síria, al qual Macron es va unir. Totes eren preguntes que permetien al president revelar la seva visió per a Europa. “No hi ha hagut guerres en 70 anys a Europa gràcies a la UE”, va dir. “Pensa en això quan demanes el pròxim Picon!”.
“No tinc línies roges –sols horitzons”, va dir Macron durant el discurs que va fer a La Sorbona fa set mesos. És una frase audaç, un desig de mirar més enllà del que ens envolta. Però també hi ha una mica d’arrogància en ella, una cullerada de megalomania.
Merkel, per descomptat, sent que està tenint lloc un canvi en el poder. Hi havia un costat obscur al seu paper com a “reina d’Europa”, tal com alguns l’anomenaven. Caricatures a Grècia la representaven amb bigot de Hitler durant la crisi de deute i nines-Merkel van ser cremades simbòlicament. No obstant això, també fou vista com algú que no es podria deixar de banda si s’aconsegueixi alguna cosa a Europa. Últimament, però, és Macron amb qui tots volen parlar.
Quan les cimeres de la Unió Europa d’aquests dies finalitzaven, Merkel desapareixia ràpidament en el seu hotel després de proporcionar breus declaracions. A Macron, en canvi, li agrada utilitzar aquests esdeveniments com una oportunitat de fer aparicions més llargues amb els líders mundials. “Torna la vertadera França”, va dir Juncker, el president de la Comissió Europea, visiblement complagut després del discurs de Macron davant el Parlament Europeu.
Quan Macron va visitar la Xina en gener, Merkel estava immersa en les negociacions per a formar una coalició de govern junt amb el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya de centre-esquerra. En aquest moment ja havien passat tres mesos de les eleccions. “Ell està dirigint la política internacional mentre jo estic ací empantanegada”, li va dir a un company en un moment particularment avorrit.
L’estil de Macron és totalment diferent a l’enfocament de Merkel. Ell no evita ni les grans idees ni tampoc mostrar pathos o passió. En aquest sentit, Macron és més comparable amb Barack Obama, l’ascens del qual va ser en gran part resultat de les seves magnífiques habilitats com a orador.
Paraules acompanyades d’accions
Al contrari que Obama, però, Macron fins el moment ha acompanyat les seves paraules amb accions. A mitjans de febrer, va anunciar que l’ús d’armes químiques a Síria significaria creuar la “línia roja” que l’obligaria a prendre accions militars en represàlia.
Va ser més que una declaració simbòlica. Macron no sols va utilitzar la mateixa formulació que Obama va usar quasi sis anys abans, sinó que també va continuar endavant i va llençar míssils contra Assad com a resposta a la presumpta utilització d’armes químiques a principis d’abril a Douma.
Merkel mai arribaria a la idea de tractar d’assumir el lideratge dels Estats Units. Està totalment al corrent del deteriorat estat de la Bundeswehr, forces armades d’Alemanya, i sap que la població alemanya no vol veure’s immersa en els conflictes internacionals. El pragmatisme de Merkel sempre ha estat la base del seu èxit. Justament va ser quan va mostrar un costat aparentment idealista durant la crisi dels refugiats que la seva popularitat va començar a patinar.
A la cancellera alemanya també li manca el clar talent de Macron per a la dramatúrgia. Merkel mai no pronunciaria un discurs enfront del símbol nacional com ho va fer Macron la nit que va guanyar les eleccions, quan va parlar en front de la piràmide de cristall del Louvre, acompanyat per l’himne de la UE, l’Oda a l’Alegria de Beethoven. Quan Merkel quasi va aconseguir una majoria parlamentària absoluta en les eleccions de 2017 i els simpatitzants van començar a agitar de forma triomfant les banderes alemanyes de paper a la seu del partit CDU en celebració, Merkel les va recollir totes ràpidament. L’exhibició era massa ostentosa per al seu gust.
L’ascens de Merkel per convertir-se en la reina d’Europa no va ser orquestrat de cap manera –va ser un producte de la lògica de la crisi de l’euro. Era la dona amb més efectiu, fet que li conferia el poder a Brussel·les. A més, es va encarregar de la crisi de la mateixa manera que ho va fer amb les altres: sense cap pla global, sinó amb un considerable enteniment pel detall. Bàsicament, es va permetre que Grècia es quedés en l’eurozona i Europa va rebre un fons de rescat financer.
Mentre Merkel espera descordar amb cura els nusos gordians, Macron intenta tallar-los per la meitat. El president francès acaba de crear una nova força política des de zero i ha delmat els dos partits tradicionals de França, els socialistes i els conservadors –que han determinat durant dècades el destí del país.
Aquesta experiència li ha donat a Macron una confiança en si mateix que pocs líders francesos han tingut des de Charles de Gaulle. Si va ser capaç de revolucionar França, aleshores per què no podria ser també capaç de fer el mateix amb la UE, Europa i, sí, amb les estructures de poder d’Occident?
Macron ha convençut la ciutadania francesa que el futur està en Europa i ara hi ha una gran pressió sobre ell, per a presentar el seu primer èxit un any abans de les pròximes eleccions al Parlament Europeu. Va deixar clar en el seu discurs de dimarts al Parlament Europeu que aconseguiria aquests èxits fins i tot sense comptar amb un gran pacte amb Berlín.
El president francès diu que la UE sempre ha estat el resultat de les ambicions perseguides per “gent boja”. En el seu discurs de dimarts, Macron no va dedicar ni una sola paraula a l’amistat franco-germànica, “deliberadament”, com més tard afirmaria quan un membre del parlament li va preguntar sobre el tema. Macron és conscient de les limitacions de la cancellera alemanya. Sap que hi ha molts membres del parlament del CDU i del CSU que no temen res més que la idea de que Alemanya hagués d’invertir uns quants milers de milions d’euros més cada any en la comunitat europea. Com a resultat, ell ha estat minimitzant les seves declaracions públiques com fa Merkel des de fa un temps.
A Estrasburg, per exemple, Macron sols va parlar “d’un mapa de ruta que ens permeti avançar pas a pas en una unió bancària i establir una capacitat pressupostària per promoure l’estabilitat i convergència en la zona euro”. Quasi va sonar com el que hauria dit Merkel.
Merkel i el Ministre de finances alemany, Olaf Scholz, han pres nota sense falta de gratificació. Ja hi ha hagut diverses ocasions en les qual ambdós s’han assegut junts en la Cancelleria per considerar com respondre a Macron. Ambdós tenen la determinació de presentar un pla per al futur juntament amb el president francès en la cimera de la UE de juny. La pregunta, però, és què inclourà aquest pla.
Després de tot, ambdós són extremadament crítics amb algunes de les propostes del president francès i són escèptics al fet que que Macron vulgui nomenar un ministre de finances europeu. Tampoc no estan massa entusiasmats amb la proposta d’establir un pressupost especial per a l’eurozona per compensar les fluctuacions econòmiques en l’àrea monetària.
Però el conflicte més gran se centra en el futur de l’eurozona. Un acord seria actualitzar el Mecanisme Europeu d’Estabilitat, el fons de rescat de l’euro, per convertir-lo en una espècie de Fons Monetari Europeu. El càlcul polític per part de la cancelleria alemanya i el Ministeri de Finances a Berlín és que l’organisme podria establir-se com un sistema d’alerta precoç per a les finances públiques dins de la zona euro. Fins i tot podria jugar un paper més important en el rescat financer bancari, tal com Macron té en ment.
Acte d’equilibri
Merkel s’enfronta a un acte d’equilibri. Ha d’evitar una situació en la qual Macron perdi tant la seva cara com la seva paciència. Al mateix temps, ha de considerar la resistència dins de les seves files. Molts parlamentaris conservadors a Berlín miren les activitats del president francès amb suspicàcia.
“No veig cap raó per la qual hauria de fer del sentiment de felicitat personal de Macron el meu programa polític”, declara Alexander Dobridnt, cap del grup parlamentari del CSU al parlament. El CSU, que comparteix poder amb el CDU a nivell nacional, sempre ha tingut problemes amb les polítiques de Merkel sobre la UE. Però en els últims anys, el cap del partit CSU, Horst Seehofer, ha permès a la cancellera fer el que li plagui en aquest tema.
Amb Seehofer cedint gran part del seu poder en el CSU a Markus Söder, el partit s’ha tornat notablement més obstinat en la política de reforma de la UE i definitivament no acceptarà res que pugui posar en perill la seva posició en les eleccions estatals bavareses de l’octubre.
Merkel tampoc pot dependre completament dels parlamentaris del propi CDU. Un document recent sobre política europea per part dels fuets dels diputats del partit Brinkhaus i Leikert pot haver sigut presentat com un simple document de posició, però la realitat és que també contenia una amenaça oculta per a la cancellera.
El document fa referència específica a l’Article 23, paràgraf 3 de la constitució alemanya, que menciona que el parlament ha de poder expressar la seua posició en qualsevol negociació amb la UE. Això pot sonar tècnic, però en la pràctica té unes conseqüències enormes perquè lliga de mans el govern en les negociacions, simplement evitant que desafiï les pautes establertes pel parlament. El fet que els parlamentaris del propi partit de la cancellera amenacin amb tal cosa és bastant inusual. Fins i tot si al final no es pren cap decisió, continua enviant un missatge clar. “A més de la base del partit, el grup parlamentari també ha deixat clar que no està disposat a acceptar de bon grat les polítiques del govern”, declara un alt membre del grup parlamentari.
No obstant això, com se suposa que una cancellera que s’enfronta a aquests dubtes tan profunds dins del seu propi partit ha d’exercir un paper actiu en l’elaboració del futur d’Europa? Encara que Merkel tingui idees, és bastant probable que no pugui posar-les en marxa ara.
Durant el seu mandat com a cancellera, Merkel ha treballat junt a quatre presidents francesos. Jacques Chirac, amb el seu masclisme, l’hiperactiu Nicolas Sarkozy i després el desafortunat François Hollande. Bàsicament cap d’ells va encaixar amb ella. Però ara, Macron sembla que sí. Ell omple tots els buits que Merkel deixa.
Una antítesi i un aliat
Macron va reconèixer des del principi el potencial creat per la presidència de Donald Trump, sobretot per a ell mateix. El president francès ha aconseguit posicionar-se com a l’antítesi del president dels Estats Units i també el seu aliat més proper.
Va encaixar mans amb Trump durant tant de temps en la cimera del G-7 que els artells es posaren blancs. Ràpidament va comunicar al món per què ho havia fet i Trump va declarar a un setmanari francès que la força és el que més li importa.
Va ser el començament d’una meravellosa amistat. Poc de temps després, Macron va convidar el seu homòleg estatunidenc per celebrar la Festa nacional francesa junts. Les imatges de la celebració del 14 de juliol de 2017 van recórrer el món. En elles es veia Macron envoltant Trump, quasi abraçant-lo, i van sopar junts amb les seves esposes en un luxós restaurant de la Torre Eiffel.
Trump ha dit que Macron és “intel·ligent”, “fort” i “és el meu amic”.
Aquesta setmana és el torn de Macron de viatjar a Washington amb invitació de Trump –primera visita oficial d’estat organitzada per Trump després de més d’un any a la Casa Blanca. Durant tres dies, ambdós, Donald i Emmanuel, celebraran l’amistat entre França i els EUA.
Però mentre Trump desenrotlla la catifa roja per a Macron, el millor que la cancellera pot esperar és una visita d’un dia –i això no és sols perquè Macron sigui el cap d’un estat i Merkel, simplement la cap d’un govern.
No pot haver-hi cap dubte sobre el fet que Trump considera Macron el punt principal de connexió principal amb Europa. No hi ha altres líders amb els quals tingui tal relació personal. “No sempre estem d’acord, però ens admirem molt l’un a l’altre. Tenim molt en comú”, va afirmar Macron.
Merkel, per l’altra banda, ja fa temps que ha fracassat a establir una relació mitjanament de confiança amb Trump. Com a dona, per descomptat, no està oberta la ruta d’un bromance (relació propera entre dos amics) utilitzada per Macron . L’acostament al president estatunidenc és recorda ala relació entre l’antic canceller alemany Gerhard Schröder i Vladimir Putin: està establint contacte a nivell emocional i mitjanament privat que més tard podria utilitzar com a capital polític.
Merkel mai no ha tingut aquesta habilitat. No obstant això, fins fa poc de temps, havia estat considerada la dona que podia controlar els homes amb egos descomunals com Erdogan, Putin i Trump –amb la seva ment esmolada, la seva actitud de “no fotis” i la seva estratègia de mantenir les emocions lluny de la política en la mesura del que sigui possible.
Però les emocions sempre juguen un paper en la política global. Trump no ha oblidat com Merkel li va donar una lliçó mentre el felicitava pel seu triomf electoral, advertint-lo que no perdés de vista valors com la democràcia, la llibertat i la dignitat humana. Ara és Macron qui és el seu amic i Merkel està a un costat observant com una mestra d’escola.
L’atac militar contra Assad a Síria aquest mes ha acostat més encara a Trump i Macron. Els assessors de Macron conten que telefona Trump quasi diàriament. “La confiança mútua està bé”, comenta un diplomàtic que aconsella Macron en política exterior.
L’absència d’Alemanya
Trump i Macron van planejar atacar el règim d’Assad conjuntament amb la primera ministra anglesa Theresa May, però sense cap participació alemanya en absolut. Ni tan sols van pensar de demanar recolzament militar a Alemanya perquè ja sospitaven quina seria la resposta: feu-ho sense nosaltres.
Com a tal, el gabinet de Merkel desconeixia el moment i l’abast de la represàlia que va seguir l’atac amb gas verinós d’Assad. L’únic canal d’informació fiable fou el contacte entre la ministra de defensa alemanya Ursula von der Leyen i el seu homòleg estatunidenc James Mattis, un dels pocs polítics pragmàtics encara presents en l’administració de Trump. Von der Leyen i Mattis es telefonen de forma regular, fins i tot els dies després que Trump piulés missatge contra Rússia a Twitter.
Els funcionaris del ministeri de defensa també tenen un altre canal d’informació: en Joe Dunford, el cap de l’Estat Major Conjunt, i fou possible utilitzar-lo per fer-se una idea aproximada de com podria ser la represàlia. Amb orgull, el ministeri va passar la seva informació privilegiada a la Cancelleria.
Mentrestant, Trump va agrair a França i Gran Bretanya haver participat en l’atac militar contra Assad. Ja ha passat molt de temps des que Alemanya fou el centre de les lloances de Trump.
És més, la cautela militar d’Alemanya no ha sigut ben vista dins la Casa Blanca. Richard Grenell, el candidat de Trump per a l’ambaixada estatunidenca a Alemanya, va piular a Twitter després de l’atac militar que Berlín hauria d’haver-hi participat també. L’actuació de Grenell és l’indicatiu de la trista situació de la relació ara mateix entre Alemanya i els Estats Units. Trump no ha tingut ambaixador a Berlín durant un any i els demòcrates del senat dels Estats Units no volen confirmar el seu candidat.
Ningú a Washington entén la posició d’Alemanya vers els atacs aeris a Síria –els recolza, però no està disposada a participar-hi. La bretxa entre les paraules i els fets en la política exterior alemanya és massa ampla. Això va ser inherent a les declaracions contradictòries que van eixir des de Berlín el dia després de l’atac dels seus aliats occidentals a Síria. La cancellera Merkel va dir que el desplegament militar havia estat “necessari i apropiat”. Mentrestant, en una entrevista a Der Spiegel, el ministre d’afers exteriors, Maas, va expressar la seva comprensió pel desplegament de l’exèrcit alemany en l’antiga Iugoslàvia el 1999 per detenir l’assassinat a Kosovo. Però a pesar de les estimacions de fins a mig milió de morts a Síria, encara no està disposat a traçar una línia directa entre el passat i el present. “En aquest conflicte no és el paper que nosaltres, amb la consulta amb els nostres company, volem jugar”, declarà Maas.
Sembla un poc com l’antiga divisió del treball sota la idea que un partit dispara i l’altre intercedeix. Però la realitat és que Alemanya no està jugant-hi cap paper en absolut. Alemanya està tenint problemes fins i tot per trobar un lloc al tauler.
Després de l’atac a Síria, aquells que van participar en els atacs aeris fins no han tingut fins al moment cap interès en escoltar idees sobre els esforços de mediació d’Alemanya i les iniciatives de pau. “Fins al moment, la nostra influència s’ha enfonsat encara més”, afirma un membre del gabinet de Merkel.
A més, la cancellera Merkel i el seu ministre d’afers exteriors aparentment no estan d’acord del tot en com hauria d’estructurar-se el procés polític a Síria. Maas vol excloure la possibilitat de negociació amb Assad, però la cancelleria és menys dogmàtica sobre aquest tema.
Pèrdua d’influència
Després del cas Skripal, Macron i Trump també es van afanyar a establir una posició conjunta –i una vegada més el govern alemany va fer tard en les mesures disciplinàries per a Moscou. La prova definitiva que demostri que Moscou està darrere de l’atac encara no existeix, però el govern anglès ha pressionat els seus aliats per mostrar solidaritat i endurir les sancions a Rússia. Aleshores, Macron es va posicionar al costat de Londres i en contra dels alemanys.
Fonts del govern a Berlín diuen que Macron va oferir als britànics i als estatunidencs dures sancions sense discutir primer l’assumpte amb Merkel. Es diu que va proposar tancar els llocs dels diplomàtics russos a França i també va amenaçar amb fer-ho sol si els alemanys s’hi negaven.
Berlín no tenia altra opció que acceptar-ho. Finalment, el govern alemany va proposar expulsar quatre empleats de l’ambaixada russa per evitar ser aïllat per complet.
L’incident és encara més revelador perquè Rússia ha estat durant molt de temps el domini de Merkel a Europa. Va ser durant la crisi d’Ucraïna que la cancellera va anotar-se l’èxit més gran en política exterior. Mai abans en la història de postguerra Alemanya havia acomplert un paper tan important en la política exterior com ho va fer durant la nit a Minsk en febrer de 2015 quan, en el punt més àlgid de la lluita a l’est d’Ucraïna, Merkel va intercedir entre Moscou i Kíev i va evitar que la guerra s’estengués més. En aquell moment, tenia al president francès François Hollande a remolc. Hollande es va adormir en la taula mentre Merkel rescatava la pau mundial.
Merkel va convèncer els estatunidencs de no enviar armes a Ucraïna i va ser considerada l’única persona que va tenir l’oportunitat d’arribar a algun lloc amb Putin. Finalment, però, les nombroses telefonades entre la cancellera i el cap del Kremlin sols van crear una aparença de proximitat. De fet, Merkel i Putin mai no van establir una relació de confiança. Han passat anys des que Putin va viatjar a Alemanya per fer una visita bilateral. L’última vegada que Merkel va estar a Moscou va ser el 2015 pel 70é aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial. Actualment estan planejant una pròxima visita.
És qüestió de temps. Després d’una fase d’autoocupació, el país necessita tornar a posar-se en marxa en qüestions de política exterior si no vol renunciar per complet al lideratge i a la responsabilitat.
Berlín hauria de recolzar Macron
Macron necessita finalment rebre respostes a les seves propostes per a l’eurozona i Berlín necessita mostrar suport per reformar –per al Fons Monetari Europeu, per exemple. Això no serà possible sense cedir més sobirania a Brussel·les. Al mateix temps, no necessàriament ha de significar que Berlín s’allunyi dels principis correctes que la van guiar durant la crisi de l’euro –concretament sols proporcionarà la seva solidaritat financera a canvi de reformes estructurals.
És necessari un nou esforç a Ucraïna, i el ministre d’afers exteriors, Maas, ja ha anunciat el seu pròxim pla. El país del pati de darrere de la UE té més de 40 milions d’habitants i amenaça a convertir-se en una estat fallit. Alemanya no pot deixar el país a l’estacada.
Però més important és que Alemanya contesti a aquesta pregunta: Qui som? On ens trobem en el conflicte entre Rússia i Occident? Alemanya és una part d’occident, però podria usar també la seva relació especial amb Rússia per tal de prevenir un augment en el nou conflicte entre orient i occident.
Encara que sigui complicat per a ella, la cancellera alemanya necessita establir una millor relació amb Trump, i seria pròsper que restablís el contacte a tots els nivells. Macron ja ha demostrat que es pot exercir influència a Washington. A Alemanya li interessa que els Estats Units romanguin a Síria per tal de protegir els kurds d’agressions per part de Turquia, però també roman per assegurar-hi la presència d’occident i que el conflicte no es quedi totalment en les mans dels russos, dels iranians i dels turcs.
Finalment, encara que va ser correcte que Alemanya no participés en els atacs aeris del 13 d’abril –el país no pot continuar absentant-se de les decisions militars. És per això que és necessari prendre mesures per a limitar el requisit d’aprovació del parlament alemany per a totes les formes d’accions militars. Fent açò és necessari establir les condicions que permetrien a Alemanya participar en qualsevol desplegament ràpid que sigui menester. Hauria de ser també un prerequisit per a una cooperació més conjunta a Europa. És una visió que, per casualitat, també comparteix el president francès.
Quan Macron va estar al costat de Merkel dimarts durant la seva visita a Berlín, un periodista li va preguntar si li agradaria veure una implicació més gran d’Alemanya a Síria. Macron va respondre que havia mantingut debats intensos amb Merkel els dies previs a l’atac militar. Però, va afirmar que la participació d’Alemanya no hauria sigut realista a causa de les restriccions constitucionals. En una situació volàtil com aquesta, va afegir, no pots esperar “durant setmanes un debat parlamentari”.
Macron podria haver-hi afegit: és moment que Alemanya tingui un paper més actiu.
Traducció de Noelia Escrivá