La premissa és ben senzilla, com bé explica Oriol Comas —el personatge, però també el prohom— al monòleg final de La novel·la de Sant Jordi, el darrer llibre de Màrius Serra: “jugar és buscar raons”, mentre fa una defensa apassionada del joc i, de passada, mira de trobar una raó al sentit de l’existència: “passar per la vida és una opció, però passar-s’ho bé a la vida és l’objectiu més respectable”. I no ens hauria d’estranyar gens, perquè el joc ens remet a la part essencial del nostre trànsit pel món: treu la grisor a l’encavalcament rutinari de l’arc argumental de la nostra peripècia vital i ens fa mantenir l’ànsia de descobrir, de seguir pistes i de no deixar de voler ser l’infant que vam ser. Heus aquí la clau de Game night (Noche de juegos), de John Francis Daley i Jonathan Goldstein, que es val de l’entusiasme experiencial del joc de taula entre amics i en fa una mixtura amb el clàssic whodunit del Cluedo, l’humor trinxeraire de factoria Todd Phillips i el punt d’ebullició d’Un cadàver per postres, ara sense l’inefable Truman Capote, però —disculpeu-me l’spoiler— amb Michael C. Hall, de nou amb una arma de tall fi a la mà.
Game night
Direcció: John Francis Daley,
Jonathan Goldstein
Títol estrena: Noche de juegos
Estats Units, 2018
Durada: 98 minuts
Guió: Mark Perez
Fotografia: Barry Peterson
Música: Cliff Martinez
Repartiment: Jason Bateman, Rachel McAdams, Kyle Chandler, Sharon Horgan, Jesse Plemons, Billy Magnussen, Kylie Bunbury, Michael C. Hall
Gènere: Comèdia
El conductor de l’acció és una visió del joc que juga amb la ironia de ser el preàmbul de l’adultesa, com si per acabar de tenir la vida “que toca”, i a l’edat que pertoca, haguéssim de pagar un peatge en forma de ritus iniciàtic, com el comiat d’allò que ja no podrem tornar a ser. Jason Bateman i Rachel McAdams són en Max i l’Annie, dos amfitrions que veuen com la nit de jocs setmanals que programen amb la seva colla es veu alterada per la irrupció d’en Brooks, germà d’en Max: guapo, carismàtic, ric, triomfador. De sobte, la juguesca sobrepassa els límits de la ficció per tocar-se amb la realitat, amb la irrupció de dos segrestadors que no semblen seguir les consignes dictades pel reglament de la juguesca. Des de l’inici, la comèdia enganxa per com n’és de frenètica, amb desfici pel gir de guió sense recrear-se en la floritura i per superar el record del gag anterior, però no obviant que el cor del guió ha de tenir prou consistència per forjar un film efectiu. Ho és, a fi de bé, malgrat alguns pocs moments on el ritme decau, malgrat que tot plegat és tan delirant com argumentalment inversemblant, i malgrat que viu en una altra dimensió —de propòsits estètics i efectistes— prou allunyada de The game (1997), el precedent que irremeiablement ens martelleja des que comença el deliri.
Daley i Goldstein, però, saben a què juguen, mai millor escrit. I aconsegueixen ser altament rendibles en la construcció d’escenes hilarants i que fan avançar la història, amb notabilíssims punts de recreació, com la seqüència de rugby indoor a la mansió, amb l’ou del delicte convertit en la constatació fefaent de l’screwball. És aquest, el joc, conduït a través de cites constants a pel·lícules i actors, per a gaudi d’àmplies masses i també de grups d’irreductibles selectes, per acabar sent un d’aquells moments ludicofestius tan agraïts quan entres al cinema, amb una proposta que beu d’un gran punt de partida i que ens condueix pel caos sense deixar-nos mai a la corda fluixa o sols en la nostra autoadulació, i sense fallar-nos en aquesta recerca implacable d’allò que dona sentit a la vida, malgrat que, de sentit, no en tingui cap.