Si Richard Wagner i Frederic Nietzsche haguessin d’escollir un videojoc, es quedarien amb la sèrie God of War. N’hi va haver prou amb set lliuraments —un dels quals per a mòbil— d’aquest univers dissenyat per David Jaffe al capdavant del Santa Monica Studio de Sony per deixar buit l’Olimp.
Qualsevol aficionat a la mitologia grega podria agafar un tractat sobre la matèria i, a mesura que hi anés jugant, anar marcant amb una creueta els déus —i titans, semidéus, gorgones, colossos, etc.— assassinats, es quedaria sense tinta!
El protagonista de la massacre —que dura ja tretze anys i ha passat per la PS2, la PS3 i esprem la gràfica de l’actual PS4 com mai havíem vist— es diu Kratos, fill bastard de Zeus. Un tipus alt i fort, iracund, violent... que li prendrà el càrrec a Ares, déu de la guerra. Un tipus marcat per la desgràcia: líder guerrer espartà, assassina sense adonar-se’n esposa i filla.
Les cendres decoraran el seu rostre sense més esperança que l’afany de revenja.
Les innovacions d’aquest violentíssim joc del gènere hack & slash, unides a l’original argument i uns enemics de mides gegantines, l’elevaren a l’Olimp del videojoc.
Ara torna amb els seus característics combos, poders, armes variades, violència tarantiniana, QuickTime Events, espectaculars enemics finals, i senzilles fases de plataformes i trencaclosques... Però, si hem dit que no queda un sol déu en tota l’Àtica, de què va?
God of war, amb el títol pelat, sense numeraris ni subtítols, se situa en algun bosc del nord d’Europa. Kratos ha tornat a quedar vidu. Té un fill d’uns deu anys, Atreus. Però sembla que qui se’n cuidava era la mare, perquè li parla sense gaire afecte, amb certa distància. I els déus? Som al regne d’Odin, o sigui que toca curset de mitologia nòrdica.
Atreus ens ajuda a situar-nos en aquesta nova mitologia. El joc es pren algunes llicències, però hi apareixen la serp gegant Jormungand i Thor (que són enemics naturals), els gegants, Mimir, els nou regnes, d’entre els quals podem destacar Midgard. I fins i tot es cita el Ragnaroc o la fi dels déus, o en terminologia wagneriana, el “crepuscle dels déus”.
Aquí Kratos ja no empra la seva típica espasa doble, té una destral gegant anomenada Leviatà. I el fill té un arc. Malgrat l’aparença de món obert, només podrem accedir o sortir victoriosos de determinades proves si abans hem completat altres aventures. D’aquesta manera no ens despistarem dels objectius principals. I és que com a l’oracle de Delfos, un bon joc és una revelació progressiva.