Entrevista a Elena Cebrián

'Cal reciclar més, però sobretot cal generar menys residus'

Amb 352 milions d’euros per a 2018, Elena Cebrián gestiona competències tan diverses com els residus, les polítiques agràries, l’aigua, el despoblament o la política forestal. A un any de les eleccions, la consellera de Medi ambient i Agricultura fa balanç de la legislatura. “Les discrepàncies milloren la presa de decisions. Demana més esforç però també enriqueix la democràcia”, assegura. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Estem en la recta final de la legislatura i la sensació és que tot va molt lent: el Pla Integral de Residus, els agents forestals diuen que els falten recursos, la legislació dels parcs naturals està a meitat…

­—Des de totes les conselleries, i també des del sector públic, compartíem aquesta sensació. Ara bé, cal tenir en compte dues qüestions: en primer lloc ens vam trobar les conselleries en un estat lamentable. Aquesta conselleria, per exemple, té el nivell de vacants més alt de la Generalitat, amb excepció d’Educació. La taxa de reposició que imposa el Ministeri d’Hisenda és una restricció que ens impedeix treballar amb normalitat i assumir nous reptes. En definitiva, ens falta personal i el Ministeri d’Hisenda no ens deixa contractar-ne més. Al marge d’això, ens hem trobat amb una normativa que alenteix els temps administratius i no ens en podem escapolir.

Fet aquest reconeixement, no es pot deixar de recalcar que hem fet canvis en moltes línies de treball. En l’Institut Valencià d’Investigacions Agronòmiques hem recuperat 19 investigadors, hem avançat en agricultura ecològica, hem tret un projecte de llei d’estructures agràries, hem aprovat la Llei de l’Horta, hem recuperat la política de regadiu... No hem fet tot el que ens hauria agradat però crec que hem marcat el camí cap a on volem anar. 

—La llei perquè hi haja eleccions al camp està aturada. Hi haurà eleccions al camp abans que acabe la legislatura? 

—És molt difícil que n’hi haja pel procediment administratiu i parlamentari mateix. Però estem fent els estudis previs. Malauradament no hi havia res fet i ens hi hem hagut d’abocar. Cal treballar bé el cens per assegurar els drets de representació de totes les persones. No es tracta de fer només unes eleccions. 

—El criteri a aplicar per fer el cens és una qüestió que divideix les dues organitzacions agràries valencianes, la Unió de Llauradors i AVA-Asaja. Els primers volen que voten només els agricultors que s’hi dediquen; els segons volen que també puguen votar els propietaris. Quina és la seua opció? 

—No m’atreviria a donar un criteri. Però cal tenir en compte la idiosincràsia del nostre model agrari. Al marge de les eleccions, hem de plantejar-nos quin tipus d’agricultura volem, quines organitzacions agràries, cooperatives... Determinar qui ha de poder votar, i qui no, és complicat.

—Ha parlat abans de l’agricultura ecològica. A l’inici de legislatura vostè va plantejar com a objectiu que per a l’any 2020 el 20% de la superfície agrícola valenciana fora ecològic. Confia arribar a aquesta xifra? 

—Sí, crec que hi arribarem. En dos anys, l’augment en superfície i operadors és enorme. Ara estem al voltant del 10%. 

—És una xifra molt allunyada del 20%.

—Si hem doblat en dos anys, crec que podem tornar a doblar en dos anys més. Cal ser optimista perquè és una demanda del sector i social. Del que es tracta és de posar-nos a l’altura de Múrcia o Andalusia, que van molt més endavant. Una de les ajudes noves que tenim és acompanyar en la tramitació de la certificació ecològica. Hem reactivat el Comitè d’Agricultura Ecològica, que certifica que es compleixen tots els estàndards europeus. Sempre insistisc que, al marge de la producció en si, l’important amb relació a l’agricultura ecològica és la capacitat per conscienciar sobre com consumim. Cal tornar a valorar el producte de temporada, saber com són les campanyes agrícoles. 

Ens cal també recuperar el servei de transferència de tecnologia. Estem fent cursos de formació que estan tenint un èxit molt notable, com per exemple el destinat als pastors. Són tot xicotets moviments innovadors que unim a la tradició. Cal que la innovació i la investigació reforcen els nostres sectors productius tradicionals. 

—Ha comentat el curs de pasturatge. Tanmateix, els pastors es queixen que la normativa per poder pasturar és molt restrictiva. Quin sentit té formar pastors si després, per culpa de la normativa no podem posar en pràctica la seua activitat? 

—La qüestió és que la normativa europea és molt estricta pel que fa a la sanitat animal i a la higiene dels aliments. Precisament per això en el curs hi ha professors que expliquen què és la PAC (Política Agrària Comuna), quina normativa han de complir... Per cert, estem treballant conjuntament amb salut pública per adaptar alguns dels tràmits a les necessitats i la realitat dels xicotets productors. És important que continuen la seua activitat, adaptada a les seues dimensions reals. 

—Des del món rural fa temps que es reivindica normes adaptades a la seua realitat. Diuen que un petit artesà de formatges no hauria de complir els mateixos requisits que una fàbrica de formatges en una nau industrial de Paterna. 

—La qüestió és que es tracta de normatives que no depenen directament de nosaltres. La qüestió de salut animal i seguretat alimentària és molt estricta perquè són dues qüestions molt delicades. Volem veure com han resolt aquestes qüestions en altres autonomies.  Totes aquestes mesures han d’anar lligades a un reconeixement més gran per part de la societat del valor que tenen aquest tipus de produccions. 

—Vostè és la responsable de la comissió interdepartamental que ha de desplegar l’Agenda Valenciana contra del Despoblament. De moment, s’ha aprovat un pla per contractar dos agents forestals per municipi i s’està desplegant un pla per fer arribar el 3G a tots els ajuntaments. Quan es va presentar l’Agenda es parlà d’una fiscalitat diferenciada per a l’àmbit rural però, de moment, la promesa se l’ha enduta el vent. 

—En dos anys no podem fer revertir un procés que én té més de cinquanta. Tant de bo poguérem! El problema del despoblament és molt complex i ha d’abordar-se de forma multisectorial. Malauradament, al País Valencià es va posar en marxa un model de creixement que va crear una fractura, una dualitat terrible: les planures costeres i l’interior muntanyós. Això ha condicionat el desenvolupament econòmic. Després, el model urbanístic desaforat no ha fet més que agreujar aquesta realitat. 

Dit això, hem impulsat aquesta Agenda de la qual formen part la quasi totalitat de les conselleries perquè el problema del despoblament ha de ser abordat des de múltiples facetes. Al final cal que hi haja un sector econòmic que proporcione alternatives econòmiques. És cert que el sector agrari pot proporcionar-les, però no únicament. Cal que hi haja una provisió de serveis públic —sanitat, educació i atenció a persones grans—, unes bones comunicacions i també una bona connexió a internet. A hores d’ara encara hi ha comarques, com Ademús, que no tenen connexió en banda ampla. 

—I què hi ha dels incentius fiscals? Províncies com Terol o Segòvia han fet moviments per reclamar aquesta discriminació fiscal positiva. 

—Cal veure què fan els altres i estudiar si alguna de les ferramentes que posen en pràctica es pot aplicar ací. És evident, arribats a aquest punt, que les ajudes per al desenvolupament rural no han tingut l’efecte desitjat. Sabem que són una ferramenta necessària però s’ha demostrat que no és l’única. El fracàs de moltes actuacions del passat ha derivat del fet que eren activitats que es podien deslocalitzar. Ja hem pres mesures com evitar tancar escoles, obrir escoletes per als xiquets més xicotets, un sistema d’atenció remota en sanitat.

—L’última setmana de maig hi ha convocada una manifestació en defensa del món rural. La protesta l’han impulsada els caçadors, però després s’hi han afegit cooperatives, agricultors, els defensors dels bous al carrer... Volen reivindicar el reconeixement a la seua “aportació a la societat en termes econòmics, paisatgístics i mediambientals”. Diuen que la seua activitat està “desprestigiada i perseguida de manera sistemàtica amb arguments falsos i maniqueus”. S’hi sent interpel·lada? 

—Compartisc una part d’aquesta convocatòria. Cal defensar els territoris d’interior, la seua gent, les tradicions i les seues formes de vida. Per això cal frenar aquest model de desenvolupament. Compartisc aquesta preocupació. Ara bé, no compartisc això que se senten perseguits. Les portes de la Conselleria han estat obertes a tots els col·lectius. Ens hem assegut i hem parlat amb tothom. En cap moment hi ha hagut persecució. El que fem és fer complir la normativa que, per cert, ve d’Europa. La normativa, l’han de complir ells i tothom. 

Elena Cebrián - Miguel Lorenzo

Hi ha una qüestió que no podem deixar de constatar: que les activitats tradicionals no han servit per aturar la sagnia demogràfica. Així que cal que siguem innovadors, pensar quines altres respostes podem donar. Perquè si continuem fent el que hem fet fins ara és evident que no canviarem les coses. La celebració de curses de muntanya ha esdevingut com més va més habitual. 

—Ja que parlem de normativa, l’acusen de tenir un excés de zel a l’hora de concedir permisos per celebrar aquestes competicions esportives en espais naturals. Què n’ha de dir? 

—Insistisc: l’únic que fem és fer complir la normativa. Si l’activitat té lloc en un parc natural, que té una normativa, s’ha de complir. Si en el passat no es va aplicar, no és el nostre problema. I, en tot cas, s’està creant una imatge falsa: l’any passat, en els dos mesos en què més curses es concentren, entre maig i juny, hi hagués una mica més de 80 peticions i en vam denegar només dues.

—També se’n van cancel·lar, a última hora, per risc d’incendi. 

—Clar, però és que aquesta no és una competència nostra. Això és responsabilitat de l’Agència d’Emergències. La Conselleria d’Agricultura i Medi Ambient no autoritza ni desautoritza, sinó que informa. I qui arreplega els informes preceptius és qui pren la decisió. El PATFOR (Pla d’Acció Territorial Forestal) i la Llei Forestal estableixen que qualsevol activitat, si hi ha un risc d’incendi, no es pot realitzar. Al marge d’això, aquest tipus de curses atrau moltes persones, la qual cosa genera moltes dificultats en cas d’evacuació. Crec que hi ha molta incoherència i desconeixement per part de la gent que critica. Hi ha activitats després de les quals ens hem trobat porqueria de tota mena: pots, plàstics... 

—Però els organitzadors argumenten, per contra, que dinamitzen els territoris d’interior. 

—Correcte, però no podem explotar el territori sense importar-nos quines són les conseqüències i ignorant la normativa. Per descomptat,  les curses de muntanya dinamitzen i apropen la gent al paisatge, però això no ho és tot. Si a un ramader li estem demanant complir la normativa, a algú que vol fer ús de l’espai natural, també. Nosaltres tenim voluntat de seure amb tots, però sempre respectant la llei. 

—Parlem de la Xylella fastidiosa. Aquesta Conselleria està aplicant el protocol que marca la Unió Europea i indemnitza amb 27 euros l’agricultor per cada arbre que s’arrenca. Els agricultors, però, consideren que és una quantitat insuficient.  I també critiquen que no compense els agricultors pel lucre cessant. 

—Les ajudes per l’arrencada d’arbres afectats per Xylella es van pactar amb el sector. Com que no hi havia consens, vam demanar un informe per quantificar la compensació. D’ací es va deduir el barem d’indemnitzacions. Per tant, és una qüestió que s’ha estudiat molt i que s’ha pactat. Pel que fa al lucre cessant, ni la Comissió Europea ni el Ministeri ho permeten. 

—Però quan, per exemple, hi hagué el veto rus a productes hortofrutícoles, s’aprovaren ajudes per als productors de determinats productes que n’estaven directament afectats. 

—En aquest cas es va tancar un mercat per al qual hi havia una projecció de producció. El veto va afectar sobretot el caqui i la magrana i s’habilitaren ajudes, també des d’Europa, per a la retirada de mercat i per buscar altres mercats. Ací el que tenim és una ordre d’indemnitzacions per l’arrancada, el tractament i el valor dels arbres. No és possible pagar el lucre cessant. Puc comprendre i compartir la reivindicació del sector, però la UE no em permet indemnitzar els afectats. La normativa europea, en tot allò que fa referència a la Xylella és molt estricta i el protocol d’actuació és molt concret. 

Dit això, el que hem d’intentar ara és que la malaltia es mantinga com està, en una zona molt concreta i només en ametllers. És ací on tenim la nostra atenció posada. Però, una volta que passe, aquesta emergència ens hem de plantejar què volem fer en el futur: quins cultius volem replantar? Necessitem un programa de futur. 

—De moment la Xylella afecta comarques del sud. Temen que s’estenga més? 

—Estem fent tot el possible perquè es quede en la zona, el cultiu i la subespècie del bacteri actual. L’esforç pressupostari que estem fent és molt gran. Seria desitjable comptar amb un gest del Ministeri a les comunitats que tenim presència de Xylella. De moment, no està donant el suport pressupostari que desitjaríem. 

Elena Cebrián - Miguel Lorenzo

—El Pla Integral de Residus encara està en exposició pública. La Unió Europea s’ha marcat com a objectiu que l’any 2020 el 50% de tot el que es llença es recicle. És un objectiu assumible per al País Valencià? 

—Estem d’acord que cal avançar en la reducció dels residus i volem complir amb els objectius europeus. La nostra voluntat és reduir al màxim els residus, sobretot els que són d’un sol ús. Cal buscar materials substitutius, la qual cosa ens obre un espai d’innovació. I també cal treballar molt la conscienciació. Cal repensar tot això, reduir els residus, allargar la vida útil dels productes, pensar què fem amb tants teixits. Hem de veure com reciclem tot això i que l’última opció siga soterrar en un abocador. Hem d’avançar cap a una economia com més circular millor. 

—La gestió dels abocadors era una de les urgències que tenia el Botànic en instal·lar-se en aquesta conselleria. Hi havia algunes de les contractes que no feien una gestió adequada dels residus. En quina situació es troba tot això?

—El que vam trobar era que el Govern anterior fins i tot amagava l’existència d’abocadors il·legals. El gestor de residus teòricament tenia l’obligació de fer el segellament-ne però ens hem trobat en una situació de cert caos i, en alguns casos, deixadesa. Hi ha abocadors com el de Baseta blanca, o Peníscola-Vinaròs en què hem hagut d’actuar d’urgència perquè eren un perill ambiental, ja que estaven generant lixiviats. En definitiva, en medi ambient, hem trobat un desastre. Per molt que vulguem, no podem fer-ho tot de la nit al matí perquè estava tot per fer. El problema és que les estretors financeres no ens permeten avançar tan ràpid com voldríem. 

Després hi ha consorcis com el de Castelló i València interior que funcionen molt bé. Tenim plantes en què la fracció que va a l’abocador està inclús molt per sota de l’objectiu de la UE, és a dir, abocadors on sí que s’està fent bé la feina. 

—Ecologistes en Acció va dir aquest estiu que només la meitat del fem es reciclava, que l’altra meitat anava a parar a l’abocador. Quin és el percentatge de reciclat a hores d’ara? 

—Com t’he dit, hi ha zones on es fa bé i d’altres on no. Actualment, a nivell global, el 59% va a l’abocador i la resta al reciclatge. Cal pegar-los la volta a aquestes xifres. Quan arribàrem a la Conselleria, el 68% anava a l’abocador.  

Els consorcis, de manera mancomunada, gestionen la taxa i a partir d’ací fan inversions. Clar, ens hem trobat zones on no hi havia ni planta de tractament. El panorama, en alguns llocs, era desolador. 

—El rebuig a l’SDDR (Sistema de Devolució de Residus) ha estat vist per alguns sectors com una claudicació davant les patronals de les grans superfícies. Què n’ha de dir? 

—No va ser una claudicació. Aquella decisió fou el resultat d’un debat molt llarg no només amb les grans superfícies sinó amb tots els agents implicats. Vam fer un esforç molt gran per analitzar les experiències d’altres països. Després vam fer una altra fase de diàleg i crec que vam arribar a uns resultats molt importants: que hi havia un gran consens que tenim un problema amb els residus, sobretot amb els envasos. Des d’aquest consens, ens vam posar d’acord que calia fer una forma de gestió innovadora i hi havia qüestions de logística i de cost que desaconsellaven la posada en marxa de l’SDDR.

Elena Cebrián - Miguel Lorenzo

Dit això, està molt bé millorar els nostres sistemes de gestió, però el que encara seria millor és que repensàrem la manera com consumim. Portem més de tres lustres amb un sistema de gestió determinat, amb contenidors de colors, però hem de pegar-li una altra volta perquè continuem generant massa deixalles. Cal reciclar més, però potser ha arribat el moment de plantejar-nos que hem de generar menys residus. 

—Podem fou molt crític amb la retirada de l’SDDR. El partit morat, en aspectes mediambientals, ha actuat d’assot d’aquesta conselleria. 

—Podem és Botànic. El que fem són les línies de treball del Botànic. No crec que actuen com a assot. Som nosaltres el nostre propi assot. El treball que estem fent crec que va en la bona línia de treball. 

—S’imagina Julià Álvaro [secretari autonòmic de Medi ambient, que fou destituït a principis de febrer després de mantenir discrepàncies amb la consellera] presentant-se en les llistes de Podem? 

—No ho sé. Caldria preguntar-li-ho a ell o a Podem. Jo ni imagino ni deixo d’imaginar. 

—La d’Álvaro ha sigut una de les sis eixides que hi ha hagut en aquesta conselleria. La imatge, de portes enfora, és que és una de les conselleries on la convivència del Botànic ha estat més complicada. 

—Crec que són relleus que entren dins de la normalitat. Que hi haja canvis i ajustaments és una cosa ben normal. A més, una legislatura té diverses fases. L’inici va ser molt difícil per a tots. Crec que el mestissatge està resultant un exemple. Òbviament hi ha discrepàncies, però milloren la presa de decisions. Demana més esforç però també enriqueix la democràcia. Governar i gestionar és això, més encara quan, com ens ha passat ací, estava tot per fer. 

—Aquesta setmana s’ha sabut que el 2017 hi hagués més actes taurins que mai al País Valencià. Com a persona ecologista que és, què li sembla? 

—Aquesta no és una competència meua però sí que puc dir que el que hem fet des del Botànic és reordenar la manera en què s’han de sol·licitar els permisos, ordenar en termes de benestar animal, l’exigència de controls veterinaris... En definitiva, estem fent complir les normes. A banda d’això, preferiria no afegir res més perquè entraríem en el terreny de l’opinió personal i no em correspon. 

—Però li agradaria que hi haguera menys actes taurins? 

—És una opinió personal, i ací estic com a consellera. 

—Queda un any per al final de la legislatura. Li agradaria repetir com a consellera? 

—A mi m’agradaria que seguira un Govern d’esquerres i progressista. Que jo continue o no, depèn, en primer lloc, de mi. Jo vaig entrar en aquest projecte amb molta il·lusió i amb molt de sentit de la responsabilitat perquè crec que era necessari un canvi. Crec que, a pesar dels entrebancs, estem fent tots un esforç per tirar endavant moltes polítiques que ja no tenen tornada enrere.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.