Un dels principals investigadors de l’ADN antic, Carles Lalueza-Fox, ja té al seu despatx de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE) una mostra de les restes de Guillem de Torroja, arquebisbe de Tarragona entre 1171 i 1174 i germà d’Arnau de Torroja, qui fou, de 1181 a 1184, mestre major de l’orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó, el més poderós dels ordes militars de l’època i el que més llegendes ha despertat, com els mites que eren custodis del Sant Greal o de l’Arca de l’Aliança.
Els resultats de l’anàlisi de Lalueza a l’IBE (un institut de la Pompeu Fabra i el CSIC a Barcelona) evidenciaran si les restes trobades el 2016, a l’església de San Fermo de Maggiore de Verona (Itàlia), són les d’Arnau de Torroja que, efectivament, va morir a Verona el 1184.
Fins ara hi ha dades científiques que indiquen que ho podria ser. La datació del carboni 14 revela que les restes són d’entre 1020 i 1220. Les anàlisis genètiques liderades per un equip internacional en col·laboració amb David Reich, de la Universitat de Harvard, confirmen que era un home i recuperen tota la informació genètica. I el passat 21 d’abril Lalueza presentava, en un congrés a Verona, una estudi que comparava l’ADN de les restes amb les dels catalans actuals. I s’assemblen molt. Tot i això, els resultats no són “concloents, perquè no tenim informació de com eren els catalans de fa mil anys”.
De l’ADN dels catalans de fa mil anys, en sabem ben poques coses, però d’Arnau de Torroja hi ha un munt de documentació que el principal expert en l’orde del Temple a Catalunya, Josep Maria Sans Travé, va exposar en el seu discurs de recepció a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 2006: “Arnau Torroja: un català mestre major de l’orde del Temple (1118/1120?-1184)”.
Sans Travé sintetitza per a EL TEMPS la importància que implicava en el segle XII dirigir l’orde del Temple: “Estava al capdavant d’una organització econòmico-político-militar escampada per tots els racons d’Europa. Per tant el que era mestre d’aquesta organització era un personatge destacat de l’església i la política europea”, un “dels personatges més importants del món cristià” en aquell moment, amb el papa, els cardenals i el mestre de l’orde de l’Hospital.
Els templers eren frares però també militars. La importància del seu mestre major era molt més gran que la d’un abat major cistercenc o benedictí: “En primer lloc —explica Sans Travé— perquè en el cas dels monestirs benedictins i cistercencs, cada centre era absolutament independent dels altres. Mentre que els templers, com els hospitalers, tenien una dependència absoluta de la casa central de Jerusalem. Els convents, les cases i les comandes dels templers escampats per tot Occident tenien l’obligació d’aportar el diner suficient perquè la casa central pogués dur a cap les seves tasques bèl·liques, de guerra, contra els infidels a la banda d’Orient”.
Torroja havia nascut a Solsona entre 1118 i 1120 en una família noble amb possessions a Torroja de Segarra, entre més llocs. Arnau, probablement, es va formar a la cort de Ramon Berenguer IV, al costat del qual combatria posteriorment en les conquestes de Lleida i Tortosa. Com el comte va premiar la seva participació amb possessions, Arnau de Torroja devia gaudir de terres i immobles, tant a la capital del Segrià com a la del Baix Ebre i acabaria molt vinculat a totes dues. A Lleida, concretament al castell de Gardeny, hi traslladaria la seu provincial de l’orde del Temple —fins aquell moment a Montsó— quan va ser nomenat preceptor de l’orde per Provença i Hispània. Un gran territori. “Posteriorment —aclareix Sans Travé— d’aquella província dels templers es desglossarà Castella i Portugal, però a l’època d’Arnau de Torroja era tota la Provença i tota la península Ibèrica”. I està documentada la presència de fra Arnau de Torroja a Castella i a diversos punts de la Provença en diverses ocasions.
No se sap si Torroja va viatjar a Jerusalem, seu central de l’orde, per participar en l’elecció del nou mestre major dels templers —anteriorment els responsables de les províncies occidentals no hi anaven— o s’hi troba de casualitat. El fet és que és el primer elegit que no és d’origen franc. Sans Travé, en la seva biografia, aventura algunes raons: “Només el seu prestigi de bon administrador i de lluitador contra els sarraïns que l’aureolava, de persona emparentada amb el monarca català, així com la seva marginació de les maniobres internes que després de la desaparició d’Ot de Saint-Amand [l’anterior mestre major] havien propiciat les ambicions dels aspirants al càrrec, degueren ser definitius a l’hora de l’elecció d’un frare que venia d’Occident”. Torroja esdevé així el mestre major en el moment que els templers s’enfronten al seu enemic més potent, el kurd Saladí. “Saladí —recorda Sans Travé a EL TEMPS— va aconseguir reduir moltíssim la presència occidental a Palestina i, precisament, uns anys després de la mort d’Arnau de Torroja, aconseguirà ocupar Jerusalem. Per això els ordes del Temple i l’Hospital es van establir més al nord, a Sant Joan d’Acre, des d’on marxaran, el 1291, cap a Xipre”.
Torroja seria l’últim mestre templer a morir amb Jerusalem en poder dels cristians. El següent el perdria a mans de Saladí.
Precisament, el viatge a Verona d’Arnau de Torroja tenia com a objectiu recollir suports per al rei de Jerusalem Balduí IV en previsió d’un nou atac de Saladí. A Verona, on l’esperava el papa Luci III, és on Torroja va morir i va ser inhumat.
I és la ciutat on ara potser ha estat retrobat el seu cos. El sarcòfag descobert el 2016 tenia la creu del Temple i un sudari de seda cobria el cadàver, cosa que indueix a pensar que era un personatge important. Segons Josep Maria Sans Travé, la creu del sarcòfag podria significar simplement que és un templer. I li resulta “misteriós” que no n’hi hagi cap més senyal. Ni “una mínima inscripció que digui Arnaldus de Turre”.
També és cert que l’església on originalment va ser enterrat Arnau de Torroja era la que l’orde del Temple tenia a Verona, la de San Vitale, que va ser clausurada el 1760, després dels danys provocats per una inundació. Totes les restes que descansaven a San Vitale van ser traslladades a diferents esglésies properes, sense guardar-ne un registre exhaustiu. Que la d’Arnau Torroja acabés a San Fermo de Maggiore ja és una hipòtesi de l’equip de la Universitat de Bolonya format per l’arqueòleg Giampero Bagni i l’antropòleg Fiorenzo Facchini. Una possibilitat gairebé màgica després de més de 900 anys, com apunta Lalueza: “És bastant estrany que, després de tant de temps, puguem trobar dos germans separats per mil quilòmetres perquè no és gens habitual: sabem que és molt normal que les tombes es perdin i els esquelets es barregin”.
En una cosa estan d’acord Sans Travé i Lalueza-Fox: “Només l’ADN pot confirmar sense cap mena de dubte que és Arnau de Torroja. Si el genoma de Guillem de Torroja coincideix al 50% amb el de Verona, no n’hi haurà dubte”. Seria l’únic sarcòfag d’un mestre major de l’orde del Temple que s’hagi trobat mai a la història. Verona ja frisa per un tresor així.
El desenllaç es coneixerà en un parell de mesos, aproximadament.