El matí era tranquil. Mentre a Gaza els comandos de Hamas s’obrien pas i durant hores massacraven soldats israelians, civils, assistents a un festival de música i famílies als seus domicilis, a la frontera nord amb el Líban no es produïa cap atac en trencar l’alba el 7 d’octubre. Tampoc quan ja havien passat unes hores i els horroritzats ciutadans d’Israel s’havien fet a la idea de la dimensió de la seva sorpresa.
El gran escenari de pànic, del qual durant mesos havien intentat avisar els generals de l’exèrcit al primer ministre Benjamin Netanyahu, no va tenir lloc: un gran atac provinent del Líban per part d’una Hezbollah altament armada. Com d’arrasador seria aquest il·lustra la dificultat per definir aquests quadres aïllats. Hezbollah té el suport de l’Iran, el qual la converteix en un veritable exèrcit, i, al seu torn, controla milícies al Iemen, l’Iraq i Síria. Més enllà d’això, compta amb un braç polític representat al parlament libanès i és un actor internacional en el mercat de les drogues. A més, disposa de més de 150.000 míssils, la major part dels quals poden arribar a qualsevol lloc d’Israel.
Des del 7 d’octubre, l’exèrcit israelià i Hezbollah s’intercanvien en gran part foc d’artilleria i a les dues bandes moren persones, però ambdós bàndols s’esforcen perquè aquest petit conflicte bèl·lic no se’ls escapi de la mà.
Si hom fa l’intent d’entendre els càlculs dels enemics regionals d’Israel, la calma d’aquell matí al nord és l’indici més clar per, entre gestos amenaçants i intencions reals, aproximar-se a la pregunta: què pretén el règim iranià? Què vol Hezbollah? I quin paper hi tenen els EUA en la qüestió de si l’ofensiva d’Israel sobre Gaza ha de quedar limitada o esdevé un incendi de ràpida propagació?
Els polítics iranians sovint han fet crides a la destrucció d’Israel i donen suport a Hezbollah, Hamas i altres milícies com els houthis al Iemen, que a principis de setmana declaraven obertament la guerra a Israel. L’ambiciós programa nuclear de l’Iran n’ha convertit el règim a ulls d’Israel en l’enemic número u. Presumptament, els serveis secrets israelians van ordenar l’assassinat d’una sèrie de científics de comandos assassins implicats. A primer cop d’ull, motiu suficient per suposar que Teheran podria utilitzar una causa com l’atac de Hamas sobre Israel del 7 d’octubre.
Però no ho és prou. En tot cas, fins ara. Segons Ali Alfoneh, expert en les relacions iranianoamericanes de l’Arab Golf States Institute de Washington, els comandaments iranians de les Brigades Al-Quds, el braç armat del règim encarregat de les actuacions a l’estranger, limiten des de fa anys els atacs per reduir el risc d’un atac sobre l’Iran. “Durant una visita a Beirut el desembre del 2020 arran de l’assassinat d’un científic nuclear, Esmail Ghaani, comandant d’Al-Quds, va indicar a la direcció de Hezbollah que «no es provoqués a Israel»”, diu Alfoneh. “Fins i tot més tard, els atacs amb coets contra Israel haurien de romandre sempre per sota del llindar del que podria provocar una guerra.”
Inclús ara, afirma, després del brutal atac de Hamas i els actes de represàlia d’Israel a Gaza de conseqüències desastroses, aquests càlculs no han canviat. L’Iran sembla que veu Hamas com un peó prescindible al gran tauler d’escacs, mentre el país considera Hezbollah com un valuós actiu estratègic, segons l’expert en Teheran. L’arsenal de míssils de Hezbollah és el factor protector decisiu de l’Iran davant d’un atac israelià a les seves plantes nuclears. En fa una valoració semblant Azadeh Zamirirad, de la Fundació Berlín Ciència i Política: “Per a l’Iran, Hezbollah és la joia de la corona del seu Eix de la Resistència i cal protegir-la com sigui. En canvi, per a l’Iran, Hamas hi té un paper menor.” Tanmateix, entrar en un combat amb els submarins amb armament nuclear d’Israel i la flota nord-americana seria l’Harmagedon. És el que l’Iran vol evitar.
L’enemistat entre la República Islàmica de l’Iran i Israel difereix de la d’altres estats àrabs. No hi ha frontera comuna i l’Iran, d’ençà del 1948, no ha participat directament en cap de les guerres amb Israel. Al contrari, l’Iran va ser un dels primers estats a reconèixer el dret a existir d’Israel. Fins a la caiguda del xa de l’Iran el 1979, els serveis secrets d’ambdós estats van col·laborar units en la seva llunyania respecte de tot allò àrab. En canvi, per al líder de la revolució, Ruhollah Khomeini, els EUA eren “el gran Satan”, que durant dècades havien protegit militarment el xa. El gran enemic directe era el dictador iraquià Saddam Hussein, les tropes del qual van envair el sud de l’Iran el 1980.
I Israel? L’enemistat amb l’estat jueu va ser decretada des de dalt, no pas per un sentiment de la població. Khomeini donà vida al dia d’Al-Quds per a l’alliberament de Jerusalem, però no tenia cap mena de problema a adquirir durant anys armament israelià mentre estava en guerra amb l’Iraq. Per a Khomeini, l’autoproclamat líder de la “revolució islàmica”, l’estat jueu era un enemic projectat per alimentar el furor religiós dels propis seguidors.
El poc ressò actual d’aquesta enemistat projectada en la població iraniana es va poder comprovar els dies posteriors al 7 d’octubre. Mentre que als països àrabs la gent va sortir al carrer per protestar contra els bombardejos israelians sobre la Franja de Gaza, un missatge oficial de solidaritat amb Palestina en un partit de futbol a Teheran va rebre una forta esbroncada per part del públic.broncada per part del públoicat amb Palestina en un partit de futbol a Teheran va rebre una forta esbroncada per part del p
En les consideracions d’aquests dies per part de l’Iran, col·lideixen dues enemistats ben diferents. D’una banda, la declarada ideològicament respecte d’Israel i la que en els darrers vint anys ha tingut pitjors conseqüències entre els dos grans pols de la fe islàmica, el xiïtes de l’Iran i els sunnites del món àrab. Aquesta rivalitat aferrissada ha influït de manera decisiva gairebé totes les guerres dels darrers vint anys al Pròxim Orient. Sigui a l’Iraq, Síria o el Iemen: el tema sempre era la presa o manteniment del poder dels xiïtes amb un suport massiu d’armament, coneixement, finançament i milícies per part de Teheran.
Hamas ha rebut durant molt de temps el suport de l’Iran en l’organització del front contra Israel, encara que els palestins són majoritàriament sunnites. Tot i això, quan el 2011 moltes parts de la població sunnita de Síria es van aixecar contra la dictadura dels al-Assad, Hamas es va posicionar a favor dels insurgents en contra de la dictadura i, també, contra l’Iran. Es van enviar centenars de milers de milicians procedents de l’Iraq, el Líban i l’Afganistan cap a Síria per salvar el seu vassall Baixar al-Assad de la revolta de la seva pròpia població.
“Els de Hamas en aquell moment ens van deixar a l’estacada”, diu un combatent d’elit de Hezbollah al sud de Beirut que va lluitar durant anys a Síria. “Allà vam descobrir les armes que hi havíem enviat i que Hamas havia transferit als nostres enemics.” D’això, no se n’han oblidat. Com tampoc que el 2017 la direcció de Hamas, després del fracàs de la revolta a Síria, es tornà a situar apocadament a la banda dels grups clientelars de l’Iran.
Un comandament de Hezbollah del sud del Líban diu que al moviment tots estan indignats per la bestial carnisseria dels autors dels atemptats de Gaza: “Això, els xiïtes no ho fem pas. Nosaltres abatem els nostres enemics.” Diu que, tot seguit, la direcció de Hamas va comunicar amb la boca petita que hauria perdut el control de la situació en el moment en què, durant hores i de forma totalment inesperada, els seus atacants no haurien topat amb cap mena d’oposició. “Però ara han fet el que han fet.” Sospira. “I ara els hem de defensar.” No hi ha gairebé ningú de rang superior que parli així de clar. Amb tot, Hassan Nasrallah, secretari general de Hezbollah, també mira d’evitar de donar l’ordre de posar-se en marxa malgrat tota la retòrica marcial. Almenys fins ara.
Tot plegat poden semblar minúcies a la vista de les dimensions catastròfiques d’una confrontació que arrasaria la regió, de Tel-Aviv a Teheran. Tot i això, respecte de la contínua enemistat entre Israel i l’Iran, la situació pot escalar molt ràpidament. L’assalt terrorista de Hamas i el sorprenent fracàs de l’exèrcit israelià i els serveis secrets, així com la corresponent revenja per via de la força bruta, han situat el Pròxim Orient al caire de la guerra. Ningú no l’ha planificada i ningú, sembla que ni Hamas, no la vol. Tanmateix, evitar-la segueix sent una empresa incerta.
Un alt militar dels Estats Units a Qatar considera que l’ofensiva terrestre dels israelians a Gaza és incorrecta i perillosa “des d’un punt de vista militar, moral i polític”. Els EUA són l’aliat més important d’Israel.
Un dilema manté embarrancat el president estatunidenc Joe Biden. D’una banda, ha indicat que farà costat a Israel en el cas que el règim de Teheran, amb l’ajuda de Hezbollah, obri un segon front contra Israel. Dues unitats de portaavions ja han estat enviades al Mediterrani oriental.
El que Biden vol evitar de totes totes és una guerra oberta amb l’Iran. Per a la Casa Blanca, ja és prou complicat que, a banda de la guerra ofensiva de Rússia contra Ucraïna, hi hagi una nova a guerra a Gaza que comprometi diners i recursos; un tercer front suposaria una catàstrofe.
Quan el gener del 2021 Biden va començar el seu mandat, hi havia l’esperança que els EUA, amb el suport de la UE, poguessin fer reviure el pacte per l’energia atòmica del qual Donald Trump s’havia desentès el maig del 2018 amb un fort cop de porta. Biden va nomenar Robert Malley, que mentrestant ja ha estat suspès del càrrec, com a enviat especial per a l’Iran. Malley era un exalumne de Yale que havia anat a l’escola amb el ministre d’Exteriors dels EUA Tony Blinken i que durant l’administració Obama ja havia dirigit les negociacions per a un acord nuclear.
Amb tot, les converses per reviure el pacte a Viena no van suposar cap èxit i la guerra a Ucraïna i les protestes massives a l’Iran del darrer any van complicar la situació encara més: l’Iran era de sobte un proveïdor d’armes del bàndol de Rússia i les imatges de la brutal resposta contra les dones que es manifestaven als carrers de Teheran van convertir el règim dels mul·làs en un complet pària.
A fi de guanyar temps, la primavera del 2023 els EUA van obrir negociacions secretes amb l’Iran a Oman. Per part nord-americana no van ser confirmades mai oficialment, però sembla que van causar inquietud fins i tot a les eleccions presidencials dels EUA. “Segons el que tinc entès, els iranians es van mostrar disposats a no proveir Rússia amb míssils balístics moderns”, afirma l’expert en l’Iran Vali Nasr, docent a la Johns Hopkins University de Washington. “Van garantir que no capturarien cap petroler i que no atacarien cap ciutadà estatunidenc al Pròxim Orient. A més, es van mostrar disposats a enriquir només fins a un seixanta per cent l’urani de què disposaven aplicable en l’àmbit militar.” Per a les bombes fa falta un noranta per cent. Com a contrapartida, els americans haurien accedit, segons Nasr, a no mirar prim en les exportacions de petroli de Teheran bloquejades per les sancions.
Aparentment, arran d’aquest acord la Casa Blanca tenia la sensació que havia aconseguit rebaixar una mica la pressió de l’olla. Segons afirmà l’assessor de seguretat de Biden Jake Sullivan en una entrevista a finals de setembre a Washington, la regió ha perdut la calma que l’ha marcat les dues darreres dècades. Vuit dies després arribava el cop de Hamas.
Aquests dies, Teheran intenta fer un espagat: verbalment mira de situar-se en un extrem de la lluita contra Israel i, alhora, presentar-se com a potencial mediador. Per això només s’ha produït la topada a la frontera nord d’Israel, els comptats míssils des del llunyà Iemen direcció Israel i els incidents a les bases americanes de Síria de fa poc. Al mateix temps, el ministre d’Exteriors de l’Iran, Hossein Amir-Abdollahian, va desplaçar-se fins a Qatar per reunir-s’hi amb el líder exiliat de Hamas Ismail Haniyeh i va continuar la gira cap a Síria, el Líban i Turquia per mostrar que estan en converses amb totes les parts i que estan capacitats per a exercir de mediadors.
S’està jugant amb foc, i s’està fent sota una regles del joc cíniques. Com seguirà la cosa depèn, en primer terme, del que passi a Gaza, és a dir, de com de massiva sigui la manera de procedir de l’exèrcit d’Israel i com hi reaccioni la gent al món àrab.
2,3 milions de persones han esdevingut ostatges a Gaza per doble via: de Hamas i ara pels cops militars d’Israel. Jerusalem ha tallat el subministrament d’aigua, llum i combustible, i tan sols una ínfima proporció del proveïment d’aliments que hi arribaven abans ho fan ara a través del pas fronterer amb Egipte de Rafah. La gent pot fugir de la part nord a la sud de la Franja, però els bombardejos es produeixen gairebé a tot arreu. Poques vegades s’ha expressat de forma tan dràstica un Comitè de la Creu Roja sovint esforçadament neutral: “El patiment humà és xocant. Milers de persones han estat assassinades. Els hospitals estan al caire del col·lapse. Fins i tot la guerra té límits.”
El discurs del primer ministre Benjamin Netanyahu en què parlà de venjança per l’atac terrorista de Hamas va ser rebut amb aprovació per una població israeliana en xoc.
La doctrina central d’Israel, comprensible des d’un punt de vista històric, de no poder tornar a estar indefensos i de garantir la seguretat a la seva població jueva ha provocat que el país vulgui demostrar en tot moment una superioritat absoluta a nivell militar a la regió.
Per valorar el que aquesta guerra pot suposar en el futur, pot ser d’ajuda fer un cop d’ull al passat, a aquella frontera que per a la seguretat d’Israel és molt més important que la Franja de Gaza. I és que els enemics actuals d’Israel no venen del no-res, tampoc no són els nazis, com repeteix una i altra vegada el primer ministre Netanyahu.
En un poblet cristià, a la vora de la frontera del Líban amb Israel, Giorgios Farah, un pagès d’edat avançada, es recorda de quan als anys setanta els palestins que van escapar van fer del sud del Líban la base d’operacions dels seus atacs. “L’ocupació palestina de llavors va ser dolenta. Quan atacaven Israel, no ens van tenir en cap mena de consideració. Quan les tropes israelianes van entrar, primer ens en vam alegrar.” Aquesta alegria era compartida per gairebé tots els grups del sud del Líban. “Però llavors encara va ser pitjor. Es comportaven com si la nostra terra els pertangués, i van segrestar, torturar i assassinar molta gent”, diu aquest pagès amb referència als israelians.
També durant la guerra del Líban del 1982 es deia que Israel lluitava contra els “nazis” de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP). Com si n’hi hagués prou a estigmatitzar tots els enemics només com a “nazis”, i sense importar la falsedat històrica que hi era intrínseca per poder-los combatre sense miraments. Els pocs milers de combatents palestins van ser aniquilats i una part van ser evacuats a Tunísia de resultes de la pressió exercida pels Estats Units. Israel va vèncer davant d’un enemic, però, tot i això, el preu va ser que els ocupants israelians es van crear un nou i més poderós enemic: Hezbollah i els seus míssils al sud del Líban.
Quan la tardor del 1983 una patrulla armada israeliana va entrar a una processó religiosa d’una ciutat del sud del Líban i els soldats van obrir foc sobre la gernació enmig del tumult, l’opinió pública al sud va fer un clic definitiu. Clergues xiïtes van fer una crida a la resistència contra els ocupants. Un jove oficial anomenat Meir Dagan va ordenar assassinar el clergue més prominent del sud del Líban. Tres dècades més tard, el mateix Dagan advertia l’excap dels serveis secrets a l’estranger Mossad d’atacar l’Iran i de buscar-se cada cop nous enemics.
Ja és tard per impedir l’ascens de Hezbollah. Qualsevol intent de sotmetre per la via de les bombes l’actual enemic fa dècades que ha resultat en l’aparició de nous enemics.
Traducció d'Arnau Ferre Samon