La seva història és tan insòlita que se’n podria fer una pel·lícula. De fet, Steven Spielberg té previst de portar-la a la pantalla. Precisament en aquests moments. El palestí Bassam Aramin i l’israelià Rami Elhanan fa anys que lluiten de forma infatigable per la pau al Pròxim Orient. Són membres de l’organització de familiars de víctimes The Parents Circle. Són amics íntims i es consideren com germans. I això malgrat haver perdut un fill els dos en aquest conflicte interminable.
Era setembre del 1997 quan la filla d’Elhanan, Smadar, havia sortit amb una amiga per anar a comprar un llibre i l'autor d’un atac suïcida de Hamas els va arrancar la vida. Tenia 14 anys. La filla d’Aramin, Abir, tornava de l’escola el 2007 quan va ser ferida de mort pel darrere des d’un cotxe de la policia fronterera d’Israel. En un primer moment, la guàrdia fronterera va negar la seva implicació en la mort de la nena, però un tribunal civil va arribar a una conclusió diferent. Tot i això, la sentència no va tenir conseqüències penals per al presumpte autor dels trets.
Elhanan, de 73 anys, i Aramin, de 55, van decidir combatre l’odi i des d’aleshores treballen per la reconciliació i el final de l’ocupació israeliana de les zones palestines. Tot plegat sovint els ha adjudicat l’acusació de ser uns “traïdors”. Tots dos han rebut múltiples reconeixements per la pau i la història de les seves vides ha estat objecte de documentals i llibres, l’últim el de la novel·la de Colum McCann Apèirogon.
Elhanan des de Haifa i Aramin des de Jericó responen les preguntes de Der Spiegel en una conversa per videoconferència. Elhanan saluda el seu amic amb un “Germà! Quant de temps sense veure’t!”. Està fent broma. I és que aquest mateix dia ja han fet diverses entrevistes perquè estan més sol·licitats que mai. On es poden trobar avui dia un israelià i un palestí que lluitin de forma conjunta per la reconciliació?
SPIEGEL: Senyor Aramin, senyor Elhanan, vostès diuen que l’absurd al Pròxim Orient no acabarà mai si no parlem els uns amb els altres. Encara els queden paraules després dels esdeveniments de les darreres setmanes?
Aramin: Se’m fa difícil descriure aquest horror. Els palestins sabíem que tard o d’hora això passaria, no ha estat pas cap sorpresa. Però no esperàvem aquesta quantitat de morts i tampoc aquestes agressions terribles, encara menys contra les dones i els nens. No hi ha res que ho pugui justificar.
SPIEGEL: Per què no els ha sorprès?
Aramin: No existeix cap ésser humà que pugui suportar una brutal repressió i ocupació. Per això, als israelians, sempre els he dit que firmin la pau amb nosaltres sempre que estiguin en una posició de superioritat i no hi hagi combats, si no tot desembocarà en un desastre i els drets humans quedaran abandonats a la seva sort. Sabíem que en aquesta ocasió milers i milers de civils en pagarien les conseqüències.
SPIEGEL: Entenen que actualment arreu del món hi hagi persones que argumenten que o bé s’està totalment a favor d’Israel o bé totalment de Palestina?
Elhanan: No, no ho entenc. Això no és pas un partit de futbol on del que es tracta és d’animar incondicionalment el teu equip i posar a parir l’equip rival. Nosaltres sempre diem: si us plau no us posicioneu per Israel o per Palestina, sinó per la pau i contra la injustícia. El que estem veient aquests dies és un bany de sang, una orgia de la inhumanitat en totes les seves formes més perverses. No hi ha res que diferenciï una persona armada que decapita un nadó o un pilot que llença una bomba sobre un edifici ple de civils. El resultat és el mateix.
SPIEGEL: Als pares del nadó o als familiars dels civils, no és potser excessiu exigir-los que mirin d’entendre la motivació dels combatents?
Aramin: Per descomptat que és una exigència exagerada, sobretot durant aquestes setmanes. Ara mateix, estan sotmesos a un dolor insuportable. Però hi ha un fet que roman: no tornaran a veure els seus éssers estimats. És la fi. Com es venja la mort d’un fill? Matant els fills dels altres? Alleuja això el dolor?
SPIEGEL: Vostès dos han perdut una filla en aquest conflicte interminable, Smadar i Abir, i, malgrat tot, han superat l’odi. Com ho han aconseguit?
Elhanan: Jo crec que l’únic camí és deixar clar que no tornarà mai més. I que, d’aquest cercle viciós de violència, no en surts si no t’asseus a parlar amb l’altre. Això és extremament dur, però és possible. Nosaltres en som la prova, que ho és. I els prop de 600 membres de la nostra organització The Parents Circle en són una mostra diària.
SPIEGEL: Vostès no van voler veure mai els responsables de la mort de les seves filles condemnats o i fins i tot morts?
Elhanan: No he estat mai una persona així, no he fet mai ús de la violència. En aquell moment, estava molt, molt furiós, també per les circumstàncies que van conduir que una nena innocent de 14 anys hagués de morir. No era soldat, no era part d’aquest conflicte. Al contrari: quan Smadar tenia vuit anys, va escriure cartes als presidents d’Israel i Egipte per exigir-los la reconciliació. Perdre-la va ser tan dolorós que no ho puc ni descriure. Em va omplir d’una energia increïble, gairebé energia nuclear. I és clar que aquesta energia es pot emprar per destruir i portar la mort i la foscor. Però la venjança també es pot fer d’una manera ben diferent convencent les persones que hi ha un altre camí.
SPIEGEL: Senyor Aramin, què el va convèncer a no fer servir aquesta energia nuclear de forma destructiva?
Aramin: La meva situació era una mica diferent quan l’Abir va morir. Quan era jove, vaig estar empresonat durant set anys en una presó d’Israel per haver llençat pedres a un tanc israelià. Va ser un temps en què vaig aprendre molt. Després vaig ser un dels cofundadors de Combatants for Peace, una agrupació d’antics combatents palestins i antics soldats israelians. El fill d’en Rami en formava part. Per tant, abans de la mort de la meva filla Abir vaig tenir anys per entendre la societat israeliana i capir què és el que mou Israel. Això va fer trontollar la meva mirada sobre el món. No deixa mai de ser un repte molt exigent buscar humanitat i dignitat en el teu enemic.
SPIEGEL: A la presó fins i tot vau aprendre hebreu. Però es pot dir que tot plegat el va preparar per a la mort de la seva filla el 2007?
Aramin: No per al dolor i la ràbia. Encara avui hi lluito. Però m’ha ajudat a veure en l’assassí de l’Abir també una víctima: de la seva educació, de la seva societat, del règim d’ocupació d’Israel.
SPIEGEL: L’Abir tornava de l’escola quan va ser assassinada pel darrere per un tret d’una bala de goma. El motiu fins a dia d’avui no ha estat clarificat. S’ha vist mai en persona amb l’assassí?
Aramin: M’hauria agradat, però sembla que les autoritats no li ho han permès. Tot i això, el vaig veure al judici. Allà li vaig dir: “No ets cap heroi, no has matat l’enemic, sols una nena innocent de deu anys. Si te’n sents orgullós, gaudeix del teu crim. Però si un dia em volguessis demanar perdó de forma sincera, et perdonaré, no pas per fer-te un favor, sinó a mi, a la meva filla i a la meva família. Tinc cinc fills i m’agradaria veure’ls créixer.”
SPIEGEL: Molta gent no seria capaç de fer-ho. O no voldrien fer-ho.
Aramin: Respecte d’això, el meu germà Rami sempre diu que per sort som éssers humans dotats de l’ús de la raó. Tenim la capacitat de decidir si volem més ponts o més tombes.
SPIEGEL: Sent com són vostès uns amics insòlits, aquests anys han pogut parlar amb milers d’estudiants, familiars que han perdut éssers estimats, soldats i militants. Les reaccions són sempre positives, oi?
Elhanan: Hi ha vegades que és bastant complicat. Un dia vaig haver d’escoltar d’estudiants israelians que quina llàstima era que jo no hagués saltat pels aires amb la meva filla. En una escola palestina, el director va emplaçar els nens a no escoltar-me per no debilitar la lluita per la llibertat. Amb tot, són reaccions amb les quals comptem.
SPIEGEL: Com és això?
Elhanan: Parlar amb estudiants és com caure al cràter d’un volcà en erupció. La majoria d’aquests nens no ha vist mai un israelià i un palestí que no estiguin lluitant l’un contra l’altre, exposant el dolor propi i barallant-se per veure qui està patint el dolor més punyent.
Aramin: A voltes fins i tot se’ns fa més difícil, per exemple, a Berlín que a Tel-Aviv. És increïble.
SPIEGEL: Expliquin-se.
Aramin: L’any passat vam anar per Alemanya. I una nit un home jove (alemany sense arrels jueves) va intentar que en Rami canviés d’opinió. Quan jo li vaig dir que el nostre enemic comú és l’ocupació israeliana del territori palestí, aquest home es va adreçar a en Rami i digué: “Per què no hi diu res? D’ocupació, no n’hi ha pas cap!”
Elhanan: Jo li vaig respondre que com a alemany hauria d’informar-se millor sobre el tema de l’ocupació. Però ell hi va insistir.
Aramin: Per a molta gent, fins i tot aquest simple fet és inadmissible. Entre la veritat i la mentida hi ha un lloc. És on hauríem de trobar-nos.
SPIEGEL: Quan creuen vostès que les seves presentacions són un èxit?
Elhanan: Quan al final del nostre acte un sol nen assenteix amb el cap en senyal de reconeixement, és una meravella. Això significa que hem estalviat una gota de sang. I en el judaisme una gota de sang és el món sencer.
Aramin: Estem davant d’una paret gruixuda i desesperada. Quan aconseguim obrir-hi petites esquerdes, això ja es pot considerar un èxit.
SPIEGEL: Molts palestins consideren un sacrilegi qualsevol intercanvi amb Israel. Es diu que així es reconeix l’ocupació.
Aramin: Sí, els meus compatriotes en diuen “normalització”, d’això. No hi haurà cap mena de normalització perquè nosaltres no acceptarem mai, ni en tres mil anys, l’ocupació israeliana. En Rami i jo som amics, però res no ens és normal. Jo visc a Jericó, ell a Jerusalem, cosa que normalment serien uns 20 minuts en cotxe si no hi hagués els punts de control. Unes vegades estan oberts, d’altres tancats sense previ avís. Passar-los pot durar hores en funció de quin humor tinguin els soldats israelians. El fet de parlar-ne els uns amb els altres no vol dir acceptar-ho.
SPIEGEL: En entrevistes i conferències s’han queixat que a Israel i Palestina s’adoctrinen i s’inciten els infants de forma sistemàtica.
Elhanan: Estem parlant de dues societats que estan en guerra. I les dues han de preparar els seus infants perquè se sacrifiquin quan els arribi l’hora d’allistar-se a l’exèrcit o d’unir-se a un grup armat. I la millor manera de guiar-los en aquest camí és demonitzant i deshumanitzant per complet l’altra part i restringir de forma radical el contacte entre les dues parts. Jo tenia 47 anys el primer cop que vaig trobar-me personalment amb un palestí. És una cosa de la qual encara m’avergonyeixo.
SPIEGEL: Aquesta frase és de Martin Luther King: “Les persones s’odien perquè es tenen por. I es tenen por perquè no es coneixen.” Seria la situació diferent si els palestins sabessin més sobre la Xoà i els israelians més de la Nakba, l’expulsió per la força i l’exili d’uns 700.000 palestins a finals de la dècada dels 40?
Aramin: Per descomptat. La majoria de palestins només coneixen l’ocupació perquè pateixen a diari els punts de control i les vexacions. No saben el motiu pel qual els jueus van arribar aquí. El mateix passa a l’altra banda. Molts israelians es comporten com persones que entren a casa teva sense preguntar i criden: “Qui ets tu? Fot el camp!”. Això forma part d’aquest rentat sistemàtic de cervell a les dues societats. Que la gent conegués el seu enemic comportaria un avenç enorme.
SPIEGEL: Havent-hi fins i tot un millor enteniment, la por seguiria sent-hi. Com es pot superar?
Elhanan: No es pot. Nosaltres, els jueus, fa milers d’anys que ens trobem en el rol de la víctima. I hi ha raons per trobar-nos-hi. L’holocaust va ser real. Els jueus neixen en la por. La pregunta és què en fem, de la por? Si per por t’atrinxeres i esperes l’enemic amb l’arma a la mà, aquest un dia arribarà. Si, en canvi, t’hi obres i mires d’entendre-t’hi, tens una oportunitat.
SPIEGEL: Els esdeveniments més recents apunten més aviat en direcció contrària. Israel té actualment el govern més dretà de la història i els partidaris de la solució dels dos estats estan a la defensiva tant al costat israelià com al palestí. Sembla que és més fàcil de sembrar odi que reconciliació.
Aramin: Per a nosaltres, els palestins, l’actual govern d’Israel no resulta gaire diferent. Prossegueix l’ocupació, la política d’assentaments, la destrucció d’habitatges, tot. Això fa 75 anys que va així. Fins i tot Yitzhak Rabin...
SPIEGEL: ... l’antic primer ministre israelià i Premi Nobel de la Pau que va ser assassinat el 1995.
Aramin: ... fou per a nosaltres un criminal, ell té incomptables palestins sobre la consciència. Al final, però, el vam considerar un lluitador per la pau després que entengués que no es pot reprimir un poble eternament.
Elhanan: En Bassam té raó, en el seu nucli no hi ha cap diferència entre aquest govern i els predecessors més o menys d’esquerres. La nostra antiga ministra d’Afers Exteriors i ex primera ministra Golda Meir i els seus amics van crear el règim d’ocupació. Però: l’actual govern ha trencat totes les regles i destruït tota treva que una convivència pacífica permet en una societat democràtica. Durant tot l’any van tenir lloc manifestacions massives contra el pla de reforma de la justícia del govern de Benjamin Netanyahu, i la ràbia serà encara més gran quan haguem enterrat els nostres morts. Els dies d’aquest govern estan comptats, Netanyahu haurà de plegar.
SPIEGEL: La seva dona Nurit fou companya d’estudis i amiga de Netanyahu. Ho és encara?
Elhanan: Fa molts anys que van deixar de ser-ho. Quan la nostra filla va ser assassinada el 1997, Netanyahu era primer ministre i acabava de donar el vistiplau a Har Homa, un assentament jueu a Jerusalem Est, en territori palestí. La bomba que va matar la nostra Smadar fou la resposta de Hamas a Har Homa. En començar els set dies de dol, Netanyahu va trucar en persona. Volia parlar amb mi i, en negar-m’hi, va demanar per la Nurit. Ella li va demanar: “Però què has fet?”. D’ençà d’aquell dia que no han tornat a creuar cap paraula.
SPIEGEL: Heu pensat mai a marxar d’Israel?
Elhanan: Jo soc fill d’un refugiat. El meu pare va sobreviure a l’holocaust, va venir tot sol cap a Israel des d’Hongria, la resta de la seva família havia estat assassinada. No hi ha cap altre lloc al qual podria anar.
SPIEGEL: Tot aquest conflicte ha estat sempre una guerra de les paraules. Qualificaria Hamas com a grup terrorista, senyor Elhanan?
Elhanan: Hamas va matar la meva filla, no tinc res més a dir-hi. Tanmateix, caldria saber també que els serveis secrets israelians van ajudar a crear Hamas per establir un contrapès respecte de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina i de Fatah, el partit de Yasser Arafat. Des del principi, va ser una eina útil de la política israeliana.
SPIEGEL: Amb quina finalitat?
Elhanan: Els cal Hamas per poder dir que no hi ha res a parlar ni ningú amb qui parlar. Però respecte de la seva pregunta: George Washington era a ulls dels britànics un terrorista. Nelson Mandela era un presumpte terrorista. I miri’s en Bassam: durant anys va estar pres a Israel, ell és un veritable terrorista.
SPIEGEL: Què n’ha de dir de l’exèrcit d’Israel, senyor Aramin?
Aramin: Tenen la meva filla sobre la seva consciència. I per a mi, com a palestí, representa una de les majors organitzacions terroristes que hi ha. Tot i això, no crec que tots els seus soldats siguin monstres o terroristes.
Elhanan: A partir del 1967 vaig formar part d’aquest exèrcit. Vaig lluitar en la guerra de desgast contra Egipte i en la guerra del Yom Kippur al Líban. I, encara així, en Bassam i jo ens considerem germans.
SPIEGEL: En aquesta guerra de les paraules pertot arreu sotgen les mines. El secretari general de l’ONU, António Guterres, deia recentment que els atacs de Hamas no han sorgit del no-res i avisava Israel que estava actuant de forma contrària al dret internacional en els atacs contra la població civil de Gaza. Ràpidament, va ser titllat d’antisemita.
Elhanan: Això passa sense parar. Gairebé cada crítica a Israel et converteix en un traïdor o antisemita. Però quedem-nos en els fets: sotmetre i humiliar milions de persones durant anys sense cap mena de dret democràtic no és jueu i punt. Denunciar-ho no és ser antisemita.
SPIEGEL: També vostè ha estat titllat algun cop d’antisemita?
Elhanan: No, em diuen que tinc un autoodi jueu. Està fora de tota lògica. Hem d’entendre d’una vegada que no som millors ni pitjors que els altres. Ens hauríem de redefinir com a jueus, israelians i persones. És possible que per a alguns el dolor sigui tan fort que provoqui una nova valoració.
SPIEGEL: Alguna vegada han afirmat que la línia divisòria no es troba entre musulmans palestins ni jueus israelians, sinó entre els que no volen la pau i els que estan disposats a pagar un preu per la pau. Quin és el preu?
Elhanan: Ben simple: el preu és la capacitat de respectar el proïsme tant com et voldries respectar a tu mateix.
SPIEGEL: Això és així de fàcil? Tot l’embolic polític i geogràfic no se soluciona pas amb això.
Elhanan: Podem tenir un estat o dos o deu mil, una confederació o una federació. Això són qüestions tècniques. Però per arribar-hi hem d’aturar de mirar l’altre de dalt a baix i de referenciar-nos uns i altres com a ocupants i ocupats. Admeto que serà difícil d’arribar a tal punt.
SPIEGEL: Què els fa creure que mai s’hi arribarà?
Elhanan: No hi ha alternativa. No aconseguirem empènyer els palestins al desert i els palestins no aconseguiran empènyer-nos cap al mar. Estem condemnats a conviure aquí, d’una o altra manera. Per això, les dues parts tornaran, tard o d’hora, a la taula de negociacions que van abandonar fa 23 anys a Camp David. No crec, però, que això passi a curt termini.
Aramin: Potser caldria mirar-ho d’una altra manera: els israelians no han matat sis milions de palestins i els palestins, a diferència dels alemanys, no han matat sis milions de jueus. I, amb tot, Israel i Alemanya són avui dia nacions amb una relació d’amistat, hi ha un ambaixador alemany a Tel-Aviv i un d’israelià a Berlín. Què vol dir això? Vol dir que nosaltres també ho podem aconseguir. Tot el que ens cal són líders valents que ens treguin decididament de l’horror i el dolor del passat.
SPIEGEL: Senyor Aramin, senyor Elhanan, els agraïm aquesta conversa.
Conversa conduïda pel redactor Jörg Schindler.
Traducció d'Arnau Ferre Samon