“Un fantasma recorre Europa. És el fantasma de l’extrema dreta”. Si Karl Marx i Friedrich Engels hagueren viscut aquesta època, segurament haurien canviat la frase del preàmbul del Manifest Comunista, llibre amb què celebraven l’arribada d’una nova realitat política a Europa, la del comunisme, que ells mateixos consideraven inevitable.
Actualment, en molts països, el creixement de l’extrema dreta fa pensar que l’arribada dels partits que la representen als diferents executius estatals és només qüestió de temps. A Hongria s’ha consolidat, i a Itàlia es va imposar a través de Giorgia Meloni, una declarada admiradora de Benito Musolini, un vincle que no fa nosa al Partit Popular Europeu a l’hora d’intentar absorbir el seu partit, Fratelli d’Italia.
Perquè precisament, si l’extrema dreta ha sigut capaç de guanyar terreny polític a Europa ha sigut perquè la dreta tradicional, la que aglutina el PP, no ha tingut problema a teixir aliances amb aquest sector radicalitzat, euroescèptic –o directament antieuropeu– i contrari a l’expansió dels drets de les minories. Però hi ha hagut excepcions.
Polònia
L’última aliança teixida amb la intenció d’aturar l’extrema dreta s’ha gestat en aquest país de l’est d’Europa. Els ultraconservadors de Llei i Justícia, PiS per les seues sigles en polonès, van guanyar les últimes eleccions després d’haver governat el país des del 2015. En canvi, els resultats no van ser suficients i Donald Tusk, qui fora president del Consell d’Europa durant l’anterior legislatura i un dels grans dirigents del PP europeu, podrà governar quan tanque els acords –que es donen per fets– amb el partit centrista Tercera Via i amb Lewica, el partit de centreesquerra.
Tusk, “un home clarament de dretes”, tal com el defineix Jaime Bordel, investigador a la Universitat Oberta de Catalunya, es diferencia dels seus competidors ultres del PiS en la radicalitat dels posicionaments d’aquests últims i, sobretot, en la manera que ambdós espais tenen d’entendre Europa. L’europeisme convençut de Tusk l’ha convidat, amb altres factors, a construir un cordó sanitari que al PP espanyol li ha costat molt d’aplaudir, atès que va tardar més del compte a felicitar el pròxim primer ministre polonès –ja va exercir aquesta funció entre 2007 i 2014– després de l’escrutini.
De fet, segons assenyala Anna López, politòloga i investigadora a la Universitat de València, Polònia representa una excepcionalitat, perquè en aquest país ha sigut la Coalició Cívica, relacionada amb el PP europeu, qui ha impedit un govern de l’extrema dreta. Per a ella, a Polònia, el govern de l’extrema dreta aquests últims vuit anys “ha tingut conseqüències molt visibles, sobretot per les seues decisions contràries als interessos europeus”. És l’europeisme allò que més uneix Tusk amb els seus aliats imminents.
Alemanya
En tot cas, aquesta aliança entre centredreta i centreesquerra té el seu origen en un país veí de Polònia. Es tracta d’Alemanya, des d’on es van encarregar de batejar aquesta fórmula com a grosse koalition –gran coalició– i que ha tingut diverses versions. Tantes que la primera no es va gestar per a fer front a la ultradreta, sinó per a formar l’únic govern possible després d’un empat tècnic, l’any 2005, entre la CDU d’Angela Merkel i l’SPD de Gerhard Schröeder. La incapacitat numèrica dels democristians per fer govern amb els liberals i el problema idèntic que patien els socialdemòcrates, que no sumaven suficients escons amb la candidatura liderada pels Verds, va motivar els dos grans partits majoritaris a repartir-se un govern liderat per primera vegada per Merkel, que es mantindria fins el 2021 com a cancellera.
En canvi, el pacte signat entre ambdós partits després de les eleccions del 2017 sí que va servir per a aïllar la ultradreta d’Alternativa per Alemanya (AfD), que va irrompre al Bundestag amb 94 diputats. Una aliança que la dreta europea, així com els seus mitjans afins, va aplaudir amb força, tot i que no de manera desinteressada. Sobretot a l’Estat espanyol, on l’independentisme ja condicionava l’agenda política i on el sorgiment de Podem suggeria possibles pactes del PSOE amb la formació morada, criminalitzats per part de la dreta, que posaven Merkel com a exemple per a argumentar que les grans coalicions entre PP i PSOE eren possibles. Actualment, en canvi, els socialdemòcrates governen a Alemanya amb l’anomenada coalició semàfor, integrada també pels Verds i pels liberals, distingits amb el color groc.
Cal dir que la duresa del nazisme, especialment intensa tant a Alemanya com a Polònia, han fet que en aquests països l’extrema dreta, tot i comptar amb un suport electoral destacat –sobretot a Polònia–, es trobe més estigmatitzada per part dels seus competidors electorals, que tenen complicat de justificar aliances amb aquest espai.
Altres exemples
El sistema polític francès, molt diferent de l’alemany, impedeix saber fins a quin punt els últims presidents del país haurien teixit cordons sanitaris contra l’extrema dreta en cas d’haver hagut de fer aliances parlamentàries. El sistema de segona volta permet el guanyador definitiu de les eleccions governar en solitari. I el cert és que al 2002, al 2017 i al 2022 els ultradretans han sigut el segon partit més votat –amb Jean Marie Le Pen fa 21 anys i amb Marine Le Pen en les dues últimes conteses. Els partits que s’han quedat fora de la segona volta, en aquestes ocasions, han fet una crida al vot útil contra la ultradreta, que fins ara ha funcionat amb eficàcia.
Ben diferent és el cas d’Eslovàquia, on Robert Fico, membre d’un partit socialdemòcrata i alhora euroescèptic i contrari a la immigració, va poder pactar el govern amb un altre partit socialdemòcrata i amb un partit ultradretà, el Partit Nacional Eslovac. Menys estrambòtica, però igualment cridanera, és l’aliança de Govern a Estònia, liderada pel centrista Jüri Ratas, aliat a Europa amb Emmanuel Macron, però que governa amb el partit conservador Pro Pàtria i amb l’ultradretà EKRE, el Partit Popular Conservador d’Estònia.
El de Portugal seria el cas més similar a l’Estat espanyol, on el pacte batejat com a geringonça, que es podria traduir com a nyap –va ser anomenat així de manera despectiva–, va unir tres partits d’esquerres –socialistes, comunistes i el Bloc d’Esquerres– contra el conservador Pedro Passos Coelho, qui havia guanyat les eleccions del 2015.
Però no hi ha cap exemple comparable amb el que s'ha desenvolupat a l’Estat espanyol amb la investidura de Pedro Sánchez. “Res no es pot comparar amb Espanya”, diu l’investigador Jaime Bordel, qui explica aquest argument pel fet que “el PP només ha sabut hipotecar el seu futur a Vox i la realitat plurinacional d’Espanya impedeix que les dretes perifèriques s’entenguen amb la dreta espanyola, pel fet que aquesta els nega la identitat i aboquen partits com PNB o Junts a formar part d’un pacte dominat per les esquerres”.
L’especificitat espanyola, per tant, representa des del 2019 –quan el PNB ja va participar de la investidura de Pedro Sánchez– una nova fórmula per a impedir que l’extrema dreta governe en un Estat europeu. Aquest 2023 la investidura ha sumat un nou actor –Junts– a aquesta equació per a fer-la més complicada, però no impossible de resoldre en tant que serviria, novament, per a aturar l’arribada de l’extrema dreta a les institucions d’àmbit estatal. Va ser aquest, de fet, el principal motiu pel qual l’esquerra es va mobilitzar en les eleccions del 23 de juliol.