El perdó d'ETA

‘L’escenari que s’està creant evidencia la manca d’oferta democràtica de l’Estat’

Marian Beitialarrangoitia (Legazpi, Guipúscoa, 1968) és diputada al Congrés per EH Bildu. Del corrent de Sortu, el liderat per Arnaldo Otegi, també ha estat alcaldessa d’Hernani entre 2007 i 2011. Beitialarrangoitia ens explica com s’ha viscut des del món abertzale el comunicat de perdó d’ETA i com es contempla el futur de l’independentisme a Euskal Herria. Un futur que, desitja, siga constructiu, de pau i d’esperança.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Esperaven aquest comunicat?

-Esperar esperar, no. Esperàvem les conclusions del debat intern que havia fet ETA. Tot apuntava que s’anunciaria, definitivament, que ETA ja és cosa del passat. Esperàvem la notícia de l’anunci de la retirada, la convocatòria. Però no sabíem que això tindria un comunicat previ en clau autocrítica del que havia sigut la trajectòria d’ETA. Ha estat una sorpresa. Podíem esperar una cosa així, però no sé si en aquests termes.

-Han estat molt autocrítics.

-Pense que és una aportació molt important. Feia molt de temps que se’ls demanava que assumiren el mal causat. Ha estat un exercici d’humanitat i de lectura política. I això ens posa més a prop del futur de convivència i de pau que tant anhelem. Encara queda molt de camí. Però pense que en el comunicat hi ha una sèrie d’elements, com que no s’ha de construir el futur sense el passat o que han d’haver garanties de no repetició. Són elements clau per al futur de convivència que volem crear. A més, ens interpel·la a tots els agents. Especialment als que han tingut a veure amb vulneracions de drets durant els últims anys. Perquè no només ETA ha generat patiment. En aquest sentit, hi ha una aportació que segurament es valorarà més passats els anys, tal com ha vingut passant darrerament amb altres declaracions. Però això no lleva la importància que té. La societat basca així ho volia i hem rebut una bona notícia.

-Com es poden establir les garanties de no repetició que esmenta?

-Nosaltres som de l’opinió que per resoldre el conflicte cal anar a la seua arrel, a l’arrel d’un problema polític. El mateix problema que afecta Catalunya. A la ciutadania basca també se li nega el dret a decidir el seu propi futur. Sempre diem que aquest futur ha de tenir com a base el respecte per tots els drets humans. També els civils i polítics. Si volem construir un futur de pau i de convivència democràtica, això requereix que els nostres drets com a poble tinguen una via d’expressió. Avui això no s’està donat. I tenim confiança en garantir aquest futur, perquè en tenim bases i tots podem treballar per a això. També és cert que aquest comunicat es fa en un escenari complex. Estem veient que el Govern espanyol té una deriva autoritària i recentralitzadora sense aturador. Si algú creu que, a Catalunya, per designar un president de la Generalitat desapareixerà de manera automàtica i formal l’article 155 i tornarem a una situació acceptable, si és que abans ho era... Quan prenguem decisions que no agraden a l’Estat, seguirà utilitzant els instruments dels que disposa per negar-nos la nostra existència com a poble. Llavors, el comunicat no es produeix en el millor dels contextos. Però també entenc que l’anunci no es refereix al context, sinó que es dirigeix a la societat basca, que és la que demanava un pas d’aquestes característiques. I ETA el que fa es respondre a la societat basca i contribuir a aquesta construcció de futur.

-S’ha referit, supose que inevitablement, a Catalunya. Fins a quin punt l’independentisme basc, ETA inclosa, s’ha emmirallat en un lloc on no hi ha hagut violència perquè es donen els passos que s’han donat?

-Evidentment, són realitats diferents. Però tenen una cosa comuna, important: tenen el mateix Estat al davant. I els bascos hem escoltat durant dècades que qualsevol projecte polític es podia defensar en democràcia si no s’emprava la violència. I Catalunya ens ha demostrat que, allò que nosaltres dèiem que era fals, que l’Estat no tenia oferta democràtica i que anava a impedir, si calia amb la força, que nosaltres no poguérem decidir el nostre futur, era tal qual. Catalunya ho ha demostrat: ha posat l’Estat davant el mirall de l’evidència. Un procés amb característiques diferents, pacífic i cívic, també està sent reprimit amb la mateixa duresa per part de l’Estat espanyol. Per tant, el problema que no s’aconseguiren les metes polítiques al País Basc no era l'existència de violència. La violència suposa moltes coses, però no era l’impediment per assolir un projecte com el de la independència. És l’actitud antidemocràtica de l’Estat la que ho impedeix. Això es veu igualment a Catalunya i al País Basc. Per això ens sentim tan identificats amb Catalunya malgrat que som pobles distints i cadascú té el seu propi procés. Però tenim aquest punt en comú que caracteritza el conflicte polític que vivim.

-Hi ha qui desconfia del comunicat d’ETA. Com pensa que ho ha rebut el poble basc?

-Crec que la gent esperava que arribara aquest moment i crec que el moment l’han rebut amb satisfacció. La gran majoria de la societat basca demandava que el que havíem viscut durant tantes dècades quedara en el passat i que ETA donara els passos que li corresponien. Molta gent és conscient que aquest no són els únics passos que calen. Però aquest era un dels que calia donar, era fonamental. I jo interprete, segons el que he pogut parlar i escoltar, que després es podran fer matisos, però en general, de la classe política a la ciutadania, es valora com una cosa positiva. Com una cosa que esperàvem que arribara.

-És difícil fer pronòstics, però com pensa que plantejarà l’independentisme basc l’estratègia arribats a aquest punt?

-Crec que s’hauria de formar una mesa d’agents socials i polítics en què es parle de què cal fer per superar el que ha passat després de 60 anys de conflicte. Aquest és un exercici que ens queda per fer i que cal fer amb perspectiva. Sense oblidar el passat, assumint cadascú les seues responsabilitats, però no en clau de retret, sinó exposant cadascú el seu parer. Tot perquè les diferències i tots els relats tinguen cabuda i puguem, des d’aquesta perspectiva, construir aquest futur de pau i convivència. És l’única manera que tenim per garantir que una cosa d’aquestes no torne a succeir i que les actuals generacions no tornen a viure el que ens ha tocat viure a nosaltres. Pense que aquesta tasca queda pendent. Per part d’alguns no hi ha reticències, però per part d’altres mai no s’ha volgut fer mentre existira ETA. Aquest pas, i els que s’esperen, com el de la dissolució d’inicis de maig, haurà de servir per trencar obstacles. Nosaltres veiem com des de l’Estat espanyol, especialment des del Partit Popular, ens volen fer creure que la realitat no ha canviat en sis anys quan ha canviat totalment. Els interessa més l’escenari del passat que el que s’està configurant, perquè posa més en evidència la seua manca d’oferta democràtica. I a mesura que això es fa més evident, no els agrada l’escenari que s’està creant. Però des de fa sis anys, quan l’esquerra abertzale va decidir canviar d’estratègia i ETA va fer passos, aquest és un camí de no retorn. És una cosa que la societat basca està construint malgrat els obstacles del Govern espanyol. I els obstacles del Govern francès es van diluint a poc a poc. Aquest és l’exercici que ens queda. Estaria bé que ho férem des de tots els punts de vista, també el del PP. Però el poble, majoritàriament, haurà de ser capaç d’avançar. I d’alguna forma obligar que tornen a aquesta realitat. És un treball que, segurament, no es fa en quatre dies. Que necessita de generositat i empatia. I crítica, per descomptat. Hem d’aconseguir un mínim de confiança per començar a construir el futur amb aquestes bases, aprenent del passat i assumint culpes. Això, a nivell social, s’està avançant. Hi ha més convivència. I també ànsia per superar tot això. Però cal també garantir drets humans. Hi ha presos allunyats de les seues cases, acusacions de terrorisme per baralles en un bar, un clima que cal anar desactivant amb voluntat.

-Hi ha hagut alguna reacció al comunicat que li haja sorprès gratament?

-Algunes particulars, de víctimes, que duien un temps mostrant una actitud generosa, de no instal·lar-se en la condició de víctima per intentar contribuir al futur, tot i que les ferides continuen obertes. En aquest sentit, aquesta gent que ha patit en primera persona, que facen lectures positives, em sembla que és una actitud molt a valorar. S’ha d’agrair. Aquestes actituds fan creure en que hi pot haver una convivència compartida. Insistesc, també, que respecte els qui no arriben, com a víctimes, a aquest nivell. Les vivències de cada persona són particulars i jo no soc qui per jutjar-les. Només demane que, si ells personalment no tenen aquesta força, almenys no condicionen els passos que s’estan donant. Que els permeten. Perquè beneficien tota la societat.

-En clau estrictament política, el PNB està condicionant els pressupostos de l’Estat a la situació que viu Catalunya. Però dins d’Euskadi, no està desenvolupant una política anbiciosa en clau nacional. Això pot resultar un handicap, si parlem dels objectius que es busquen des de l’independentisme basc?

-Ha d’haver voluntat per construir-ho tot en paral·lel, de la mà, en clau de país. I ens hem d’enfrontar a la negativa de Madrid junts. A Catalunya, ningú no entendria que demà el PDeCAT al Congrés aprove els pressupostos amb el que està passant a Catalunya i que el bloc independentista es dividesca. A Catalunya està molt clar quin és l’objectiu a assolir i qui ho està obstaculitzant. I evidentment, no hi ha això en el PNB. Més enllà d’intentar negociar i d’aconseguir petites prebendes per la negociació del pressupost, caldria que fera això que fa molt ens va demanar el portaveu del Govern basc, Josu Erkoreka, i que EH Bildu està disposada a fer amb el PNB: fer un front davant un Govern que només accepta el repartiment competencial actual quan li interessa. Quan no, ens lleva els nostres drets per després, quan l’aritmètica parlamentària no li és favorable, negociar amb nosaltres per tornar-nos una part. Pensem que aquesta relació perversa, que no ens tracta d’igual a igual i que no ens respecta com a poble, s’ha de trencar. I per trencar-la, cal actuar a Madrid com a país. Nosaltres estem disposats, però no trobem en el PNB aquesta intenció de fer front. Per dir-ho clarament: donant suport als pressupostos de 2017, el PNB va reforçar el Govern espanyol fins al punt que aquest va poder aplicar el 155. Hi ha una coresponsabilitat en això. Aprovar els pressupostos de 2018 pot suposar perdre l’oportunitat de fer-nos valdre com a poble, de dir que ens han de respectar com a poble i tractar-nos d’igual a igual. Ens encantaria anar de la mà amb el PNB. Però veiem una actitud contradictòria en ells. No entenem com estan contemplant la més mínima possibilitat d’acceptar els pressupostos.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.