El periodista i assagista estatunidenc Mark Kurlansky —conegut pels seus llibres sobre la història d’alguns aliments i, entre d’altres obres, també autor de treballs de divulgació de la cultura basca— va publicar el 2004 el llibre 1968: The Year that Rocked the World (L’any que sacsejà el món). En efecte, aquell any, ultra els fets del mes de maig a París, tingué rellevància per importants fets arreu d’una bona part del món.
Cruel i esperançador
Va ser un any esperançador per a milions de joves perquè, com diu Kurlansky, si res caracteritzà el 1968 fou l’explosió de la joventut, en molts de països al mateix temps, reclamant que un nou món era possible. “La revolta estudiantil és l’aspecte més espectacular de l’any”, assevera. Però també fou un any cruel per la repressió de les llibertats i les guerres.
Segons l’autor, “estudiants de tot el món s’aixecaren contra la guerra de Vietnam, contra les discriminacions racials i sexuals i contra els rígids programes d’ensenyament a les universitats”. No pertot fou igual, sens dubte. A Espanya, per exemple, el moviment estudiantil se circumscrivia, i prou que en tenia, a la lluita contra la dictadura franquista, com passava també a Portugal amb relació al règim de Salazar. França, Alemanya, Itàlia i Estats Units van ser els països on més revoltes estudiantils es produïren. Però fou a Mèxic on el moviment adquirí un aspecte verdaderament revolucionari i on més salvatgement fou reprimit.
A partir del 26 de juliol de 1968, dos mesos i escaig després dels fets de París, dues manifestacions d’estudiants a la capital mexicana acabaren a llosques i la intervenció policial, suposadament per separar els contendents, fou tan bèstia que els manifestants enfrontats s’uniren contra els agents. Els dies següents, amb la intensa participació del comunisme organitzat, els aldarulls s’estengueren com l’oli per tota la capital i, més tard, a d’altres ciutats del país. La repressió fou cada cop més intensa, amb morts, ferits i detencions massives. Els estudiants declararen una vaga nacional i s’atrinxeraren als edificis de les universitats que eren assaltats sense manies per la policia i defensats com es podia, amb pedres, llances improvisades i, en alguns casos, fins i tot amb pistoles. El Govern respongué amb més violència policial i amb la intervenció de l’exèrcit. A finals d’estiu es van detenir gairebé tots els caps del moviment estudiantil i del Partit Comunista de Mèxic. En resposta, per al 2 d’octubre es convocà una concentració a la plaça de les Tres Cultures, a la capital, on es reuniren, a pesar de la persecució policial, milers de joves. En un moment determinat la policia i l’exèrcit —amb vehicles blindats— avançaren cap als congregats, que cridaven consignes revolucionàries. No se sap d’on va sortir el primer tret, si de les forces del Govern o d’algun manifestant, però tot seguit l’enorme plaça es convertí en un infern. El resultat en morts i ferits no s’ha sabut mai. Els successius governs mexicans no han acceptat més que una vintena de morts. Però fonts independents han parlat sempre d’entre 300 i 500 víctimes mortals. Investigacions posteriors han arribat a sumar fins a 1.500 morts i desapareguts. Encara ara es reclama que s’investigui de bon de veres els fets.
No es pot separar la brutal repressió a Mèxic de la por dels governs llatinoamericans a l’expansió ideològica del comunisme cubà a la resta de països del continent. No era un temor gratuït. El dictador de l’illa, Fidel Castro, així s’expressava i un dels seus més íntims col·laboradors del temps de l’assalt al poder, Ernesto Guevara, ho havia teoritzat —el “foquisme”: crear “focus” armats com a avantguarda de la lluita contra el capitalisme pertot arreu— i, de fet, morí intentant implantar un focus armat a Bolívia.
Per al moviment estudiantil europeu va ser dramàtic, per una altra banda, veure com els tancs soviètics posaven fi —entre el gener i l’agost— a l’intent de crear un socialisme més obert, més de bon de veres popular, a Txecoslovàquia. Queia la careta roja: el comunisme es mostrava tan totalitari com era i com es comportava. Els demòcrates de Polònia també eren perseguits per ordres de Moscou. Molts joves esquerrans d’Occident deixaven enrere l’obediència a l’URSS que havia caracteritzat el comunisme internacional les anteriors dècades.
Mentrestant, en el continent africà la fam matava milions de persones a Biafra i les guerres en aquell continent, sovint iniciades per guerrilles d’alliberament nacional, es feien cròniques en alguns indrets i ajudaven a augmentar brutalment el saldo de morts i ferits, i sobretot consolidaven l’endarreriment econòmic que es convertí en una epidèmia arreu del continent negre.
Per a Kulansky, més enllà dels nombrosos aspectes dramàtics que tingué aquell 1968, l’aspecte fonamental de l’any fou que “milions de persones d’arreu del món entengueren que ja no podien seguir suportant les injustícies, el menyspreu o les desigualtats entre persones, i el millor que ens ha deixat aquell any és que es va estendre per tot el món la creença que una societat millor era possible”. •