Guy DEBORD
(1931-1994)
L’any 1966 ja havia publicat De la misèria en el medi estudiantil on criticava “la fabricació [universitària] massiva d’estudiants incultes i incapaços de pensar”. El 1957 fundà la Internacional Situacionista, que tenia per finalitat fer la crítica dels totalitarismes (capitalista i comunista) i posar fi a la separació entre art i vida. Influí molt en els eslògans del maig del tipus “no treballeu mai”. El seu text La societat de l’espectacle (1968) fou en bona mesura la bíblia d’un moviment sense bíblies. Per a Debord, tant el comunisme soviètic com el capitalisme occidental es poden incloure en la categoria d’espectacle. El seu model polític s’acostava als consells de fàbrica i a l’autogestió. La major part dels grans eslògans del Maig (entre els quals el famós “prohibit prohibir” foren creats per gent vinculada als situacionistes com Christian Sébastiani.
Louis ALTHUSSER
(1918-1990)
Era el filòsof del Partit Comunista. Observà amb recel, des de l’hospital on estava ingressat, el moviment estudiantil. Cappare de la Rue d’Ulm, la Grande École parisenca on es formava i es forma l’elit del futur professorat francès de filosofia, reivindicava el paper de “ciència” del marxisme i El capital com a llibre fundador de la veritable ciència històrica, una posició que l’allunyava de l’espontaneïtat estudiantil.
Michel FOUCAULT
(1926-1964)
Vivia a Tunis i fins a final d’any no va tornar a la Universitat de Vincennes. Se l’ha considerat un dels defensors de l’alliberament sexual nascut del Maig del 68, però sempre va ser contrari a l’esquerranisme i a la idea mateixa de revolució política.
Herbert MARCUSE
(1898-1979)
Antic membre de l’Escola de Frankfurt, exiliat als Estats Units en la dècada de 1930 i jubilat amb una pensió miserable com a professor a Califòrnia (San Diego), Marcuse no havia estat llegit pels joves del 68, però es va convertir a posteriori en l’autor de referència. En el seu L’home unidimensional (1964) es plantejà per què en una societat on l’automatització podria alliberar-nos del treball es creaven més falses necessitats que són la clau del triomf del capitalisme. Una tesi que fou la base del moviment estudiantil. Per a Marcuse el canvi social només pot venir dels sectors marginals i per la “nova classe” que són els joves.
Henri LEFEBVRE
(1901-1991)
Potser el més oblidat dels pensadors de Maig, però el més decisiu conjuntament amb Debord. Els dos volums de la seva Crítica de la vida quotidiana i El dret a la ciutat(1968) són llibres que van marcar l’època. De jove havia estat xofer de taxi i li interessava l’urbanisme com a fenomen viu. Se li deu el concepte de vida quotidiana com a factor essencial de la transformació del món. Postula reapropiar-se l’espai urbà i posar fi a la fragmentació de la vida, per crear moments d’alliberament. Debord convertí els moments en situacions.
Jacques LACAN
(1901-1981)
Psicoanalista de la bona societat, ben relacionat amb els surrealistes. Referent de l’estructuralisme. Va viure els fets de Maig com un ascens del totalitarisme i escriví que, en realitat, els estudiants estaven cercant un Amo i el trobarien.
Jean Paul SARTRE
(1905-1980)
L’any 1964 havia refusat el Nobel de literatura i era prou famós. No va dubtar a posar el seu prestigi a favor del Maig, tot i que confessava als íntims que “tot això m’arriba una mica tard”. El 20 de maig va participar en un acte de suport als revolucionaris en el gran amfiteatre de la Sorbona. Més tard no va dubtar a considerar els comunistes com a principals causants del fracàs del Maig del 68. •