Els crítics

«Sempre he tingut una visió molt eclèctica de tot el que m’ha inspirat»

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

David Jiménez comenta que la seva darrera etapa creativa, del 2011 fins ara, és un compendi de totes les anteriors.

—Està molt bé que tant el Jordi Marrugat com el David Jiménez hagin fet el seu anàlisi, perquè t’ajuda a entendre el que has fet. És veritat que en els últims anys, potser a partir de Col·lisions, que va guanyar l’Estellés, hi ha hagut una sèrie de llibres que jo considero, particularment, que són importants en la meva obra, que tenen gruix i una sèrie de registres que han anat apareixent en altres llibres. En aquests últims llibres hi ha el tot, tota aquesta varietat de diccions, des de la més narrativa fins a la part més experimental.

—Tant Marrugat com Jiménez destaquen la seva diversitat expressiva. Aquest anar variant constantment, el que Marrugat anomena “el domini del tempteig”, ha estat una necessitat? O ha estat el camí mateix?

—Soc una personalitat proteica i variable. Sempre he tingut una visió molt eclèctica de tot el que m’ha inspirat artísticament, amb contrastos que a vegades semblen impossibles però que poden conviure tranquil·lament. També és veritat que això defineix molt el nostre temps. Fa dècades els discursos havien de ser molt únics, molt cenyits en una direcció i en canvi, ara, es multipliquen de manera proteica.

—Davant aquest caràcter polifacètic, té la impressió que en la manera de llegir-lo a vegades s’han quedat només amb una petita part de Lluís Calvo?

—Jo crec que és bo trencar aquestes barreres i veure tota la complexitat d’una obra. Les etiquetes estan cenyides a un moment, a una fotografia fixa. El que és bo és veure la cinètica de tot això, com evoluciona, com desmenteix certes afirmacions que queden totalment ridícules. Aquesta polifonia de veus, que en el seu moment podia sonar estrany, ara, en el temps que vivim, amb les escriptures que ens envolten i les tendències que hi ha, es veu més normal. Abans tot era més de blanc o negre, o t’agrada el heavy metal o Bach, les dues coses, impossible. A mi m’influeix la poesia còsmica, visionària de Sampere, però també m’agrada el verb asserenat de Pàmias. O l’expansió d’un Gimferrer. O la musicalitat d’un Carner. M’agraden molt els contrastos. La música m’inspira molt. Jo podria ser un rupturista clàssic. Rupturista molt amarat de la tradició.

—Sap identificar, ara, llibres que en el seu moment fossin punts d’inflexió?

—En tots els llibres jo veig moltes connexions circulars, més que ruptures. Però sí que és veritat que hi ha alguns llibres en què s’entén més la meva veu. Potser a partir de Col·lisions. També hi ha una cosa curiosa, tinc lectors que em van conèixer a través de l’assaig. I llavors van passar a la poesia. I fins i tot tinc lectors a qui interessa més la part assagística.

—Quines serien les connexions?

—De tant en tant tinc l’ansietat d’anar cap a la realitat. Amb el Jordi Valls vam fer L’última oda a Barcelona, que era anar pels carrers i obrir els ulls. Això sempre m’ha agradat molt. Observar la realitat, caminar, explorar. És aquesta vessant geogràfica que té gran part de la meva obra. Una mica allò de ser en el lloc on ningú t’espera, on no se t’ha perdut res. Són els llocs que m’interessen més. Després, hi ha aquesta vessant més experimental, de ruptura del discurs, de trencar més les expectatives del lector, d’experimentar amb el mateix llenguatge i que et porti a llocs insospitats. Estiula, Talismà o Selvàtica van bastant en aquesta línia. I hi ha la qüestió espiritual que va travessant la meva obra. L’interès per la ciència, la connexió entre algunes investigacions científiques i l’esperit, la idea de pelegrinatge espiritual que defineix la meva poesia, anar vagant a la recerca d’un lloc que no assolirem mai.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.