La traducció catalana de l’última novel·la de Paolo Cognetti, Les vuit muntanyes, arriba precedida d’una campanya publicitària que insisteix en els premis literaris rebuts i l’èxit de vendes a Itàlia, França o Alemanya. Amb tota la raó.
Les vuit muntanyes parla de la geolocalització dels sentiments, d’aquells llocs que esdevenen el paisatge propi siguen, o no, casa nostra o que esdevenen casa nostra, siguen o no el nostre paisatge habitual. La novel·la furga en els escenaris que es queden marcats al cervell des de la infantesa a través de la història d’un personatge que es queda per sempre a les muntanyes que el van veure nàixer (el Bruno) i un altre (el Pietro) que hi torna periòdicament a retrobar-se alhora que busca en totes les muntanyes del món aquella muntanya de la infància, la primera, la que comparteix amb el Bruno: el Grenon, el massís sobre el poble de Grana.
Les vuit muntanyes no és exactament una novel·la riu però deu molt al Huckleberry Finn de Mark Twain: la tendresa dels personatges, que va més enllà de la infantesa dels protagonistes; la potència irrefrenable de la natura, que és tan evident en les allaus dels Alps italians com en les crescudes del Mississipí; i les ciutats, que són tan hostils per als fills de les muntanyes com per als viatgers del rai.
Però, com totes les grans novel·les, Les vuit muntanyes tracta de molts altres temes: les relacions entre pares i fills, la incomunicació entre ells, els secrets familiars que amaguen el passat; el passat que torna com les estacions; el fill que troba, en el seu propi rostre, els gestos del pare; i l’amistat incondicional, amb els misteris i les contradiccions que amaga. Bruno i Pietro només es truquen per telèfon un cop a la vida, però la seua amistat renaix a cada trobada, malgrat el silenci de lustres.
L’un i l’altre procedeixen de mons diferents. Pietro ha nascut a Milà i són els seus pares, amants de la muntanya on van nàixer però a la qual no poden tornar, que cerquen un poble prop dels Alps per passar-hi els estius. És a Grana on Pietro coneixerà Bruno, el darrer nen nascut allà, pastor de cabres i que esdevindrà el reservori últim de coneixements pràctics com l’elaboració del formatge toma o el funcionament de l’alpeig, l’activitat agrícola i ramadera que es practica a l’estiu a l’alta muntanya, als Alps, normalment relacionada amb la transhumància. Aquesta paraula és un catalanització que ha decidit fer servir de l’italià alpeggio, potser per primera vegada en català, el traductor Xavier Valls i Guinovart.
Menció especial mereix aquesta traducció. Xavier Valls s’ha hagut d’enfrontar al riquíssim vocabulari de muntanya i alta muntanya, d’alpinisme, de ramaderia i de construccions tradicionals que Cognetti fa servir amb profusió (per exemple, rost, posta, bast o, és clar, tartera) i la diversitat de la vegetació, dels verns i els bedolls als làrixs i els rododendres.
Valls el fa servir amb naturalitat i fuig de les cursives, fins i tot quan les paraules són barbarismes, com l’esmentat alpeig o el toma, el formatge típic de la zona o la baita, la cabana típica de l’alta muntanya italiana. Només les paraules del piamontès, que també Cognetti posa en cursiva en l’original, repeteixen la cursiva: La brenga (el làrix), l’arula (el pi cembra) o el berio (la pedra) i els que més fa servir: l’adret i l’envers, les parts assolellada i obaga de la muntanya, respectivament.
Les dues cares de la muntanya seran també les dues cares de la natura i les dues visions que els personatges tenen sobre la natura: la idealitzada pels urbanites i la realista dels muntanyencs. En paraules del Bruno: “Sou els de ciutat els que en deien naturalesa. Al vostre cap és tan abstracta que el nom també és abstracte. Nosaltres aquí diem bosc, pastura, torrent, roca, coses que un pot indicar amb el dit. Coses que es poden fer servir. Si no es poden fer servir, no els posem nom perquè no serveix de res”.
Tot i això, en Bruno acaba sent també un homenatge a la memòria secular, a la saviesa arrelada, a la mateixa cultura: Bruno és, en bona part, l’home selvàtic, l’Omo servadzo que va ensenyar a la humanitat que el quall es treu d’un “trosset d’estómac de vedell” i que ell mateix descriu així: “Per a nosaltres és un home antic que vivia als boscos. Amb cabells llargs, barba, tot cobert de fulles. De tant en tant feia la ronda dels pobles i la gent el temia, però igualment li deixava a fora alguna cosa per menjar, per agrair-li que ens hagués ensenyat a fer servir el quall”.
Doncs, això. Gràcies, Paolo.