Els crítics

Pol Fuentes: agafant velocitat de creuer

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’antic cantant dels Rosa-Luxemburg, Pol Fuentes, confessa en els textos promocionals del seu segon treball en solitari, Embranzida, que es veu immers en una mena de moviment cinètic que, als 34 anys, li ha fet recuperar la il·lusió per la música. Amb això té a veure haver trobat un camí artístic propi, un objectiu no sempre fàcil després de desmuntar una banda d’estil tan marcat.

I també hi ha l’aprenentatge adquirit amb Una nova guerra (Picap, 2017), un disc que, segurament, hauria merescut una acollida crítica una mica més càlida. Potser contemplat amb perspectiva —tampoc no ha passat tant de temps— aquell era el treball d’un projecte encara en construcció, però el gir estilístic s’havia cobrat una victòria bastant rotunda, ni que siga per la gosadia.

De nou amb Bernie Sànchez com a còmplice, Pol Fuentes es desempallega de referents clars i esprem les seues opcions expressives, de tot allò en el text o en les decisions musicals que connecta amb les provatures del disc anterior: l’atmosfera enigmàtica en els teclats i els detalls electrònics, les metàfores pacifistes (l’escriptor Erich Maria Remarque és un dels referents) combinades amb lletres més críptiques, l’aparença de nuesa acústica, els tocs teatrals, les irrupcions sempre adients de la trompeta, la vocalització sense giragonses, el fraseig  granulós, precís... Tot per reblar el clau, per aprofitar l’embranzida a què fa referència el títol i llançar un disc no del tot concloent però amb la preada virtut de sonar diferent. 

“Granja animal (Bèsties del món, uniu-vos)” és un bon resum de tot això: una lletra al·legòrica (com la de “Les normes del ramat”), la trompeta pertinent d’Arthur Jublot-Margarit, uns arranjaments ben armats i un embolcall melòdic convincent, sense ser enlluernador. “Amor a contrarellotge” té més valor narratiu que musical, però és senzilla i emotiva, bastant diferent a “Cal celebrar les desgràcies” i els seus cors espectrals, una cançó estranya, pertorbadora, de la qual s’ha fet un vídeo igualment boirós. Impagable declaració d’intencions. 

“Nadal 1914” recupera la coneguda història dels soldats de la Gran Guerra que improvisaren una treva nadalenca, anècdota categòrica amb la qual Fuentes articula un tema pacifista una mica naïf però musicalment bonic que serveix per explotar els dots com a actor. Habilitats que també aprofita en les parts recitades de la curiosa “Els tres porquets”, tan satisfactòria com la citada “Les normes del ramat” i la seua progressió analogicoelectrònica.

En el tram final, “El rellotge de Xosé Humberto Baena” té la gràcia de ser una antiga composició que no desentona en el conjunt. “Volem ser pirates” és una petita marcianada, com una cançó de joguet que fa somriure. Tot el contrari del que passa amb el nus a la gola que posa “Ossos al jardí”, esquemàtica però directa com un colp  de puny. I quan el disc corre el perill d’empantanar-se, sorgeix “Solstici”, una meravella minimalista i emocional, farcida de metàfores (“Ara som foc carbonitzant records”).

Per acabar amb “Història del formiguer contemporani”, l’últim atreviment d’un disc en el qual pesa més la personalitat que les imperfeccions. Un talent que, com a mínim, ja ha agafat velocitat de creuer.

Embranzida
POL FUENTES
Picap, 2018
Cançó d’autor

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.