Les imatges després d’un atac amb armes químiques no són plat de bon gust per als ulls: nens panteixant i que reben massatges cardiopulmonars del personal de rescat; mares que ploren desesperadament; infants que són ruixats amb aigua per rentar-los les substàncies químiques; gent que trau bromera per la boca.
Són el tipus d’imatges que es podien veure després del sospitós atac amb armes químiques de fa dos dissabtes sobre la ciutat síria de Duma, un barri de Damasc controlat per les forces rebels. Tot i que no sigui possible verificar l’autenticitat de totes les fotos o proves incontestables que el règim d’Al-Assad estava al darrere, l’atac del 7 d’abril encara va ser capaç d’alertar una comunitat internacional que, d’altra banda, havia anat seguint la guerra de Síria amb relativa apatia.
Les horrible imatges i les notícies de l’ús d’armes químiques prohibides en virtut del dret internacional van aconseguir una resposta perillosa: el president dels Estats Units, Donald Trump, ha plantejat l’oportunitat d’una acció militar punitiva que superaria totes les intervencions occidentals anteriors contra el règim d’Al-Assad. Gran Bretanya i França també van donar a entendre que hi participarien. Així ho feren el 14 d'abril.
Mohammed Adel, de Duma, no sols va veure imatges de l’atac sobre el seu districte, sinó que diu que va patir l’agressió de primera mà. Va arribar com a refugiat dilluns a Al-Bab, una ciutat de la província d’Alep actualment ocupada per l’exèrcit turc com a part de l’Operació Escut de l’Eufrates. Adel diu que la vida ja s’havia tornat insuportable en l’assetjada ciutat de Duma en les setmanes prèvies a l’atac per culpa del bombardeig incessant del règim d’Al-Assad i els seus aliats russos.
"No ens movíem del soterrani", diu. "Sempre que algú havia de sortir a buscar menjar o aigua, s’acomiadava de tothom. No sabies si aconseguirien tornar vius. Alguns morien creuant el carrer". Però, així i tot, no volia anar-se’n de Duma, on havia nascut. Després dels atacs químics, en canvi, ara diu que deixa la ciutat "per sempre més".
Conta que resultava quasi impossible traure les víctimes de les seves cases després que els sobrevingués l’atac químic, perquè el bombardeig continuava. "Quan finalment vam aconseguir arribar a un altre escenari, el que vam veure encara ens va impressionar més: homes, dones, nens, alguns que ja havien mort, d’altres intentant respirar desesperadament —i nosaltres que no hi podíem fer res".
Fins i tot, abans del sospitós atac amb armes químiques, Duma ja havia començat a erigir-se, en les últimes setmanes, en punt d’inflexió del conflicte sirià sota la forma de la derrota dels rebels que s'havien estat ocultant allí des de 2012. Després d’Homs i Alep, la derrota significaria que els rebels per fi havien havien perdut també els suburbis de Damasc. Estarien obligats a retirar-se a la província d’Idlib, al nord-est del país, i les ciutats síries més importants estarien una vegada més sota el complet control del règim.
L’erràticapolítica síria de Trump
L’agreujament de les relacions entre els poders que controlen la Síria d’avui dia ja no té gaire a veure amb els orígens del conflicte. La batalla entre el president Baixar al-Assad i els seus oponents s’ha anat diluint, fins a un segon pla. En comptes d’això, el conflicte s’intensifica per culpa de les accions de les potències regionals, incloent-hi Iran, Israel i Turquia, i també Rússia i els EUA. L’ofensiva militar dels Estats Units, França i Gran Bretanya exacerba encara més la situació. En la pitjor de les hipòtesis —temen els observadors— podria fins i tot desembocar en una confrontació directa entre els EUA i Rússia. I els sirians no sembla que preocupin ja a ningú com a tals sirians.
El tuit de Trump de dimecres 11 sonava a declaració de guerra. "Rússia, prepara’t", va teclejar en el seu smartphone poc després de les 7 aquell matí. Els míssils estatunidencs arribarien a Síria, va escriure, i serien "bonics, nous i intel·ligents!". Feia l’efecte que una operació contra Al-Assad era imminent, una acció militar que també podria afectar instal·lacions militars russes a Síria. Aleshores, al cap de dia i mig, el missatge de vistiplau vingué de la portaveu de la Casa Blanca, Sarah Huckabee Sanders, que va dir que les decisions finals encara no s’havien pres. L’endemà, Trump va tuitejar que els míssils es podrien disparar "molt aviat, o no tan aviat!".
Dijous, el secretari de Defensa, Jim Matthis, va entrar en lliça, en un intent de rebaixar les expectatives d’un atac imminent. "A nivell estratègic, és com evitar que això s’intensifiqui fins a quedar fora de control –vostè ja m’entén", va dir. Aquesta manera de parlar revelava una preocupació manifesta.
L’estira-i-arronsa no fa sinó deixar en evidència com és d’erràtica la política síria de l’administració Trump. Pel gener, l’aleshores secretari d’Estat, Rex Tillerson, va resumir —durant una conferència a la Universitat de Stanford— en cinc els objectius dels EUA a Síria. Primer, va dir Tillerson, la derrota d’Estat Islàmic i Al-Qaida ha de ser permanent. Segon, la guerra civil s’ha de resoldre mitjançant un procés diplomàtic conduït per les Nacions Unides. Tercer, els Estats Units volen que la influència d’Iran a Síria vagi en disminució. Quart, s’han de crear les condicions perquè els refugiats sirians tornen a la seva llar. I cinquè, cal desproveir Síria d’armes de destrucció massiva.
El mateix equip de Trump va ajudar a desplegar aquesta estratègia, i per això va resultar més increïble del normal que el president fes bruscament miques el pla amb dues declaracions a la fi de març. En un discurs a grups sindicals d’Ohio, Trump va dir: "Molt aviat estarem fora de Síria". I hi va afegir: "Ara, que uns altres se n’ocupin". Alguns observadors des de Washington van interpretar que aquestes declaracions significaven una retirada completa de Síria, al més viat possible, per mandat directe del president. L’equip de Trump, més tard, va fer marxa enrere; però és igual, ja que costaria fer creure que l’administració tingui res semblant a una estratègia per a Síria en aquests moments.
La majoria d’observadors suposaven que l’atac de represàlia seria més vast que el perpetrat l’abril de 2017. Aleshores, el règim d’Al-Assad va atacar els rebels fent servir gas sarín a la ciutat de Khan Sheikhoun. Trump, impactat per les imatges de nens morts, va ordenar una atac de represàlia, que en gran mesura va tenir caràcter simbòlic. Els EUA van bombardejar la base aèria síria de Shayrat amb 59 míssils de creuer Tomahawk, però l’aeroport tornà a la plena funcionalitat en 24 hores.
La disjuntiva de Washington
El problema de Trump és que ha d’equilibrar impulsos rivals. D’una banda, desitja castigar Al-Assad per l’atac amb substàncies químiques. De l’altra, però, no vol fer la impressió que pretén continuar compromès militarment a Síria a llarg termini. Les bones relacions amb Moscou encara tenen importància per a ell.
Síria és el primer i, fins ara, l’únic cas en què Trump ha criticat Vladímir Putin pel nom. Rússia "no hauria de ser sòcia d’un animal" com Al-Assad "que mata amb gas la seva gent i en gaudeix!", va tuitejar Trump el dimecres 11. Per curar-se en salut, també va tuitejar que "de gran part de la mala sang amb Rússia" en tenen la culpa les instruccions russes als Estats Units i no pas el president. Però també ací, la temptativa de repartir la diferència simplement va servir per incrementar la confusió aquesta setmana.
Malgrat l’amenaça d’un atac de Washington, Moscou actualment fa gala d’allò que podríem descriure com alegre indiferència. El canal de televisió Rossiya 24 feia broma, però també recomanacions exhaustives als seus teleespectadors sobre la classe de productes que es poden emmagatzemar durant llargues temporades en refugis nuclears. Els funcionaris del Kremlin semblaven serens. Referint-se als tuits de Trump, el portaveu de Putin, Dmitri Peskov, va replicar: "No participem de la diplomàcia a piulades. Nosaltres propugnem solucions serioses".
Això no obstant, Valeri Gerasimov, cap de l'Estat Major de les Forces Armades Russes, va traçar una nova línia vermella aquest març dient que, si hi ha cap víctima russa en un atac estatunidenc contra el règim d’Al-Assad, Moscou "prendrà mesures contra els coets i les plataformes des d’on es disparen". Però el diari rus Kommersant informava que els funcionaris militars a Moscou suposaven que els nord-americans també els avisaran amb antelació d’on i quan es proposen atacar. Tal com van fer el 2017.
Suposant que s’evita una escalada fortuïta, és probable que qualsevol atac dels EUA contra el règim no passe de tenir una lleugera influència en el curs del conflicte al país. El futur de Síria es vertebra a l’entorn d’altres decisions molt més importants que encara no s’han pres. Qüestions com ara què passarà amb les bases i soldats nord-americans al nord-est, on es localitzen les reserves de petroli de Síria a les quals el règim voldria recuperar l’accés. Vora 2.000 soldats estatunidencs estan estacionats en la regió controlada pels kurds. Aquesta presència militar és l’única influència dels EUA al país.
Però no son els nord-americans els qui decidiran el curs de la situació a Síria. Això és cosa, sobretot, dels països que hi tenen un nombre significativament superior de soldats o milícies: Rússia, Iran i Turquia.
Les peces clau
A Síria, no hi ha manera d’esquivar Rússia, que s’ha autocatapultat de nou a l’estatus de poder global amb la seva intervenció a Síria, iniciada el 2015. Però, a poc a poc, el país està convertint-se un problema per a Moscou. Els russos ajudaren a impedir la victòria dels oponents d’Al-Assad i, com a complement de la insignificant —per dir-ho així— base de suport naval a Tartus, van construir l’enorme base aèria de Hmeimim a tocar. Però l’estratègia de Moscou comportava també una segona fase: fer servir mitjans militars per obtenir una solució política que posés fi a la guerra i repartir-se la feixuga càrrega dels costos de reconstrucció amb altres països. Les companyies russes i iranianes traurien profit especialment d’aquestes tasques de reconstrucció. D’altra banda, la comunitat internacional hauria d’estar disposada a pagar la factura de la reconstrucció. Però això no passarà mentre Al-Assad estigui al poder.
No sols és l’oposició, sinó també Al-Assad, els qui estan frustrant les polítiques de Moscou. Al-Assad no vol fer concessions, per si de cas aconseguia una victòria completa. I per això, Rússia, que ja havia anunciat els seus plans de retirada de Síria en dues ocasions, s’ha quedat en la guerra amb mires al futur.
La influència d’Iran sobre Al-Assad és molt més profunda que la de Rússia, i és al mateix temps un rival per al líder sirià. De fet, Teheran està profundament immiscida en el règim de Damasc, políticament, militar i econòmica. La seva finalitat última és de crear la denominada Mitja Lluna Xiïta, una esfera d’influència que s’ampliaria fins al Líban —i que de pas també representaria una amenaça per a Israel.
I també hi ha Turquia. Al començament, Ankara volia establir un nou ordre a Síria, però ara el president Recep Tayyip Erdogan el que vol evitar de totes totes és anar-se’n amb les mans buides. Fins i tot, i encara que no ho vol admetre, ja fa temps que va abandonar el seu pla de derrocar Al-Assad i substituir-lo per islamistes. La seva prioritat ara és impedir la creació d’un Estat kurd dins de Síria i garantir la seguretat de la zona al llarg de la frontera.
I per acabar, tenim Israel, que fins ara ha resultat ser un dels grans perdedors en el conflicte. Durant un quant temps, simplement s’ho va mirar amb distància, allò que passava al país veí semblava que el beneficiés: els arxienemics d’Israel —Assad, Iran i Hezbollah— s’havien involucrat en una guerra contra els rebels. Ara que aquesta etapa de la guerra sembla que arriba a la fi, el desengany d’Israel és enorme. Els seus enemics estan triomfant i desborden d’autoestima, nova tecnologia armamentística i experiència de combat. "Tant se val quin sigui el preu, no permetrem una presència permanent d’Iran a Síria", va dir dimarts 10 el ministre de Defensa israelià Avigdor Liberman. "No tenim elecció". Els israelians consideren els iranians com una amenaça a l’existència del seu país. Israel ha dut a cap vora 100 atacs aeris contra posicions sirianes de 2013 ençà, i el país cada vegada es veu més arrossegat cap a aquesta guerra.
També, pel que es veu, va ser Israel el primer a iniciar una intervenció militar a Síria immediatament després de l’atac amb armes químiques de dissabte 7. Dilluns de matí, ben d’hora, unes explosions van sacsejar la base T-4 de la força aèria síria, situada entre Homs i Palmira. Segons s’informa, set iranians van morir en l’atac, incloent-hi, d’acord amb informacions procedents d’Iran, un expert en drones.
Ningú ha reivindicat l’atac, però el Ministeri de Defensa rus diu que els coets responsables de les explosions s’havien disparat des de dos caces israelians en espai aeri libanès.
Durant molt de temps Israel ha confiat en Rússia perquè impedís que Iran creués la línia vermella i es convertís en una amenaça directa. Però sembla que els russos són incapaços de fer-ho, i la Guàrdia Revolucionària iraniana cada vegada és més i més ostensible a Síria. Pel febrer, li van parar una trampa a Tel Aviv, trampa que menà a l’abatiment d’un avió israelià.
Arran de l’atac de dilluns al matí, Iran va emetre una amenaça als israelians, i a Tel Aviv l’avís se’l van prendre molt seriosament. Els funcionaris israelians temien que, si els EUA iniciaven atacs aeris contra Síria, els iranians poguessin atacar Israel des de territori sirià.
Ara, de nou un sospitós ús d’armament químic amenaça d’intensificar el trencacolls sirià per a tots els implicats. I no sembla que hi hagi una sortida clara ni fàcil per a cap dels contendents.
Una missió desafiant
Dissabte, experts internacionals de l’Organització per a la Prohibició d’Armes Químiques (OPCW, per les seves sigles en anglès) viatgen a Síria. El president francès Emmanuel Macron ja ha afirmat que disposava de proves que el règim va fer servir armes químiques a Duma. I serveis d’intel·ligència occidentals, pel que es veu, fins i tot intentaren traure camuflats cossos i altres proves fora de la ciutat just al nord de Damasc. La cadena de notícies estatunidenca MSNBC igualment ha informat que els Estats Units van trobar proves de gas de clor i agents neurotòxics en les mostres d’orina obtingudes de les víctimes.
Barack Obama una vegada va predir que la intervenció de Rússia a Síria acabaria en un "trencacolls" –una situació desastrosa de la qual ja no podria deslliurar-se. El 2013, en part per por de quedar encallat en un tal trencacolls, Obama va declinar d’imposar la "línia vermella" que ell mateix havia traçat. El 2012, havia indicat que no toleraria l’ús d’armes químiques a Síria pel règim d’Assad. Si el refús a imposar aquesta "línia vermella" va ser una sàvia engruna de moderació o bé va acabar empitjorant-ho tot és una qüestió que encara suscita un intens debat a hores d’ara.
Però la missió de l’OPCW serà, comptat i debatut, tot un repte. Ja ha passat més d’una setmana des del sospitós atac i el lloc evident dels fets continua sense acordonar. Ha rebut la visita de membres de les forces armades. Per acabar-ho d’adobar hi ha el fet que els investigadors sobre armes químiques s’han vist entrebancats. Arran del veto rus de l’any passat, el mandat per al Mecanisme d’Investigació Conjunt internacional (JIM, per les seves sigles en anglès) no es va renovar. Només el JIM tenia permís per buscar culpables, mentre que els investigadors de l’OPCW no estan autoritzats a dir res sobre qui en podria haver estat responsable. Només se’ls permet aclarir quines substàncies químiques es van fer servir i com van ser utilitzades –i amb això n’hi pot haver prou per consolidar sospites.
És quasi impossible negar que quelcom horrorós s’ha esdevingut a Duma. Desenes de testimonis com el de Mohammed Adel han relatat què van veure. Han parlat de l’estrèpit de l’helicòpter abans que amollés la seva càrrega útil. De la gent que cridava "Armes químiques! Armes químiques!". De l’olor de clor en l’aire. El lloc web d’investigació Bellingcat va analitzar imatges que mostraven el típic pot groc ja conegut d’anteriors atacs químics perpetrats pel règim. La Comissió per a Síria de l’ONU ha documentat 33 utilitzacions d’armes químiques al país des de 2013.
D’acord amb l’Organització Mundial de la Salut, a Duma es van tractar vora 500 pacients que mostraven símptomes típics d’un atac amb substàncies químiques. Hi van morir 43 persones, diu la FAO.
Què pot haver motivat Damasc?
Però per què voldria el règim de Síria fer servir armes químiques quan pràcticament ja està a les portes de la victòria? Un motiu podria haver sigut el desig d’accelerar la retirada dels rebels de la ciutat. Duma era l’últim enclavament que quedava sota control rebel. O ha sigut la venjança? L’Exèrcit de l’Islam, el grup islamista que controlava Duma, era relativament potent i amb regularitat llançava projectils que anaven a parar pels volts de Damasc.
Els islamistes durant molt de temps han tingut un as a la màniga: hom pensava que mantenien presoners milers de partidaris del règim. Això, però, era una exageració amb què el règim sirià tractava de despistar els seus adeptes, un raig d’esperança sobre el fet que molts combatents que durant molt de temps s’havia cregut que eren morts al capdavall podien ser encara vius. Quan es va fer evident que un gran nombre dels suposats presoners de fet eren morts, va ser un colp molt dolorós, i la set de venjança va estar a l’altura de la decepció. Els rebels, mentrestant, havien perdut l’as de la màniga.
Mohammed Adel, el testimoni de Duma que posteriorment ha fugit al nord de Síria, no vol creure que tot estigui perdut per als seus. "Encara tinc l’esperança que Occident ajudarà a derrocar Al-Assad, sigui militarment o mitjançant negociacions polítiques", diu. "I els russos? Per a què necessiten encara Al-Assad si de tota manera ja ho controlen tot? Si Occident i Rússia poguessin arribar a un acord per deposar Al-Assad, això seria la millor solució. Aleshores els refugiats, els desplaçats dins de Síria i fora del país, podrien tornar a la seva llar, a la seva terra".
Traducció de l’anglès per Francesc Sellés