La gran expansió de l'esport

L’esport és un fenomen que cada cop s’estén més entre la població de l’EURAM. L’augment d’aquesta pràctica és tal que, al seu voltant, sorgeixen noves oportunitats de negoci. També fan reviscolar activitats econòmiques que fins a aquest ascens semblaven obsoletes o, almenys, reduïdes a la marginalitat i sense gaires possibilitats. Les coses, però, han canviat. Les curses urbanes o les varietats de muntanya reben cada vegada més curiosos que acaben, fins i tot, per fer-s’hi addictes. Alguns nuclis poblacionals s’adapten a aquests desitjos, desenvolupen un urbanisme favorable a aquestes modalitats i celebren les seues curses.

Generalment, tots els especialistes consultats coincideixen a explicar el perquè d’aquest augment. Les claus són, d’una banda, la salut; i de l’altra, la facilitat per a córrer. Gonzalo Gil és sotsdirector de suport i innovació de l’INFEC a Lleida, l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya. Afirma que “la vida urbana és cada cop més sedentària i desperta les ganes de practicar esport en contacte amb l’aire lliure”. Aquest mode de vida, però, és present des de fa dècades a l’entorn urbà de l’EURAM, i ha estat durant els darrers anys que la pràctica ha experimentat un augment. Ramon Llopis-Goig, professor de Sociologia de la Universitat de València, pensa que tot obeeix a una “conscienciació de la població”, a més d’un escenari esportiu que “s’ha fet més plural i més divers. Fa trenta anys, practicar esport era adherir-se a una pràctica esportiva federada que comportava unes competicions, un reglament, una disciplina d’entrenament, etc. Ara, durant els darrers vint anys, han proliferat activitats físiques que són òptimes per a l’exercici físic i la salut, alhora que suposen una transformació del conjunt del sistema esportiu, de caràcter postmaterialista i adaptat a l’aire lliure”.

El mateix Ramon Llopis interpreta que aquest augment obeeix a una lògica que s’havia de produir. “Fins fa uns anys, cada vegada que visitava Holanda i veia l’ús de la bicicleta totalment popularitzat malgrat les condicions climatològiques d’aquell país, em preguntava per què a València no teníem els mateixos costums. El nostre entorn té un clima ideal per a desenvolupar aquestes pràctiques, tal com s’està fent ara mateix. A més, hem aconseguit fer la simbiosi entre l’esport i la nostra activitat diària. Abans, anaven sempre per separat i ara, són molts els que van al treball en bicicleta. El concepte d’activitat esportiva s’ha alliberat i això beneficia la salut de les persones. A més, l’esport, ara, és un element més de socialització”.

La facilitat per a córrer ha contribuït a aquest element de sociabilitat. Marc Perpinyà dirigeix l’empresa PG Equipament Esportiu, ubicada a Reus, al Baix Camp. Ell també detecta un canvi de model pel que fa a la sociabilitat de la pràctica esportiva. “El gimnàs, ara, és un element semiprofessional on solen anar aquells que tenen cert nivell a fer exercicis de musculació i activitats similars. La gent ha trobat en el fet de córrer la seva principal virtut: la facilitat. És molt més còmode, penses en les teves coses, no quedes amb ningú, vas al teu aire, ningú no t’imposa res i, a poc a poc, al teu ritme, et vas superant. La superació és el pas previ a la motivació, que es viciosa i et porta a anar superant reptes”.

Aquest factor també és destacat per José Puentes, director d’esdeveniments del projecte Valencia Ciudad del Running, que assenyala la virtut econòmica de córrer quan diu que, per a practicar-ho, “no calen unes sabates de 120 euros. A més, s’adapta a les dificultats d’aquells que mai no han fet esport, perquè és una practica independent que la pot fer qualsevol, en qualsevol lloc i a qualsevol hora, sense dependre d’una parella o d’un equip, com passa amb altres esports”.

Oportunitats per al turisme

Una de les conseqüències més evidents d’aquest fenomen ha estat la modificació del territori, que en molts casos s’ha adaptat a les noves pràctiques esportives, tant a les ciutats com als entorns rurals o a les muntanyes més altes. En tots els casos, s’està tractant d’oferir una sèrie de serveis adaptats a les noves demandes, cada cop sol·licitades per més gent.

Un exemple d’aquesta adaptació és Valencia Ciudad del Running. Tal com explica el mateix José Puentes, es tracta d’un projecte “que dóna visibilitat a les curses que se celebren a València ciutat a través d’un web i també mitjançant el contacte amb hotels, perquè les persones que vinguen de fora troben als llocs on dormiran els valors afegits adaptats a les necessitats del corredor: un late check-out gratuït, uns desdejunis adaptats als seus horaris o que l’hotel no et cobre despeses de cancel·lació en cas de lesió d’última hora”. Es tracta, doncs, d’adaptar la ciutat de València a aquesta nova moda que cada vegada atrau més turisme. A través del web del projecte es pot consultar tota la informació d’interès per als corredors: dates de les curses, restaurants, hotels i rutes. Segons Puentes, Valencia Ciudad del Running va ser un dels impulsors de “la construcció d’un vial de cinc quilòmetres amb sòl específic i senyalització lumínica nocturna”, i du a terme gestions de col·laboració amb l’Ajuntament per impulsar noves rutes adaptades als corredors.

Les dades facilitades per Valencia Ciudad del Running indiquen que la marató de València, esdeveniment de màxima expressió del running a la ciutat, va generar 17 milions d’euros l’any 2015. En aquesta prova, poc menys de la meitat dels participants eren valencians. Una tercera part procedien de la resta de l’estat i un altre 20% eren estrangers. Aquest últim sector fa una despesa diària a València de 89,2 euros, la major part dels quals en allotjament i menjar. No és estrany, doncs, que hi haja qui vol configurar una ciutat al voltant d’aquesta activitat, que, a més, tal com destaca José Puentes, “atrau un turisme molt net, normal, sa, que ve a conèixer la ciutat i hi aporta una especialització diferenciada. Ara hi ha turisme de congressos, gastronòmic, enològic, etc. I especialitzar-nos en esport pot ser una eixida molt interessant”. Es tracta, doncs, de dotar d’oferta complementària el turisme, aportant els valors de la sostenibilitat i la salut.

Camp, muntanya i paisatge

L’entorn urbà no és l’únic espai que pot aprofitar aquesta conjuntura. Eliseu T. Climent, periodista especialitzat en esports de muntanya i cap redactor de la revista Trail, assegura que “qui corre per muntanya, normalment la prefereix. Tot allò que és el fora d’asfalt, el fet de no estar en entorns urbans, allunyat de la civilització, és estar més pròxim a la natura. I la gent que ho prova, els costa després tornar a l’asfalt. Els paisatges d’ambdós entorns no es poden comparar”. L’entorn natural, acostumat fins fa anys a rebre un turisme més excursionista i gastronòmic, ara també rep l’assistència de corredors que valoren la qualitat del territori.

El País Valencià sembla haver-se adaptat perfectament a aquesta modalitat. Comarques d’interior com la Vall d’Albaida, l’Alt Palància o el Racó d’Ademús celebren cada cop més curses. Eliseu T. Climent afirma que “destaquen curses com la Castelló-Penyagolosa, una ultratrail de 115 km, amb un camí excursionista que és el seu origen”. L’avantatge de fer d’aquests espais llocs per a celebrar curses, segons el periodista, és que “són territoris amb molt de despoblament, i el fet d’afegir-hi una utilitat econòmica en facilita la cura i la reconversió”. Malgrat això, no s’aconsegueix superar la desestacionalitzacio, perquè “són poques les carreres que puguen atraure molta gent de fora”. Sembla, doncs, que si bé les fondes, cases rurals, hotels i altres negocis com bars i restaurants se’n veuen beneficiats, aquest guany només l’experimenten en caps de setmana puntuals. Tot i així, quan aquest esport s’estabilitze, potser els negocis sabran com han d’orientar-se per a traure profit d’aquesta pràctica. Una de les fórmules per a atraure esportistes tot l’any ha estat aplicada a la Vall d’Aran, on es creen estacions de trail -circuits de muntanya-, amb un espai interessant per a córrer i on “s’organitzen una sèrie d’itineraris, de fàcil a difícil, on la gent va a fer esport durant l’època que vulga, perquè hi troba totes les facilitats que vol”. A més, “els corredors no depenen de cap organització, ja que l’espai roman i hom pot anar-hi quan ho desitge”, explica Climent.

En aquest sentit, molts pobles de l’EURAM han apostat per l’esport de córrer mitjançant l’adequació de camins perfectament senyalitzats. Un municipi pioner va ser Quatretondeta, al Comtat. Amb un centenar d’habitants censat, fa aproximadament dues dècades va fer un esforç per senyalitzar rutes per a senderistes, que ara també són emprades per trail runners o corredors de muntanya. Ara, aquest poble és un dels molts pels quals passen rutes de corredors d’interior els caps de setmana. Una actuació de més abast són els camins de ronda, principalment condicionats a la Costa Brava, però també presents a la resta del litoral català, que faciliten recorreguts esportistes o de simple passeig vorejant cales i penya-segats. També, el camí de Cavalls, a l’illa de Menorca, és dels més destacats de l’EURAM. Amb possibilitats per a practicar ciclisme, curses de muntanya i senderisme, compta amb allotjaments per als esportistes i amb tot un negoci al voltant dels 185 km que té el camí, que envolta tota l’illa i que ofereix uns paisatges captivadors. Aquestes dues iniciatives compten amb el suport dels governs locals: el Patronat de Turisme de la Costa Brava i el Consell Insular de Menorca. I què hem de dir de l’oferta d’alta muntanya, la més destacada de la qual es pot trobar al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, a l’àmbit territorial de l’Alt Pirineu i Aran, amb més de vint-i-cinc rutes marcades.

Els esports de muntanya també se sumen a aquesta experiència d’augment de la seua pràctica. Oriol Duixans, seleccionador espanyol d’esquí de muntanya, parla d’aquest esport i assegura que és atractiu “perquè és aeròbic i perquè a nivell d’entrenament es complementa amb altres esports: el practiquen també ciclistes, corredors o gent del triatló, ja que no perjudica les articulacions i és molt complet, tant a nivell de pujada com de baixada”. Duixans també agraeix el fet que aquest esport s’haja “popularitzat, de tal forma que ha arribat més a la gent gràcies a haver sortit fora de les pistes”. Segons ell, tant les curses com l’esquí de muntanya han augmentat moltíssim i sectors econòmics com els refugis de muntanya i les instal·lacions per a anar a dormir en general són dels més beneficiats d’aquest augment. “Fins i tot”, afirma, “els bombers de rescat han augmentat la seva quantitat de serveis pels accidents que pateixen els esportistes”.

Prova d’aquesta popularització dels esports és el fet que, tal com comenta Jordi Merino, president de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, “les últimes dades de l’Observatori Català de l’Esport diuen que tenim un milió de persones que fan activitat al medi natural. D’aquest milió, la FEEC té 100.000 socis afiliats i, d’aquests, només 40.000 hi estan federats amb llicència i assegurança”. Merino afirma que, si bé el nombre de clubs i associacions ha augmentat, ho han fet encara més els practicants que no s’associen.



Un exemple de rebre turistes a través del running de muntanya són les curses organitzades per Andorra Ultra Trail, que ja ha celebrat vuit edicions. Segons el director d’aquesta cursa, Gerard Martínez, afirma que en la darrera de les edicions hi van participar 3.049 persones de quaranta-una nacionalitats diferents, que van deixar un impacte de tres milions d’euros sobre Andorra “gràcies, sobretot, al turisme que deriva d’aquestes curses, que convida els visitants a passar-hi uns dies fent shopping o consumint en restaurants”. Segons Gerard Martínez, el valor afegit d’aquest esport a Andorra és “el fet de poder visitar paisatges amb molt d’atractiu que fan conèixer el país i també l’esperit de superació que aquestes proves impliquen, ja que són molt complicades”.

Els beneficis d’aquestes pràctiques són evidents, tant pel que fa a la salut com a la sociabilitat. En canvi, hi ha qui alerta d’alguns elements que caldria controlar. Gonzalo Gil adverteix que “s’han de conciliar els interessos dels esportistes amb la gent del territori. La massificació té un impacte ambiental important, i s’ha de mirar perquè no es faci res de dolent amb els espais protegits. Per a això, s’hauria de desenvolupar un manual de bones pràctiques i educar les organitzacions perquè desenvolupin aquestes activitats sense cap problema”. La inexperiència, potser, ha ocasionat alguna dificultat, si bé sembla que tots estan d’acord que el balanç d’aquestes pràctiques és positiu en tots els aspectes, malgrat les excepcions inevitables.

Un dels temors que es té a aquesta febre de la pràctica massiva d’esports és la possibilitat que es quede en una moda i que, com totes aquestes, passe i se’n vaja. D’un costat, aprofitar la dinàmica genera una oportunitat de negoci. De l’altre, també pot derivar en una bombolla que esclate. Generalment, en canvi, es pensa que aquestes pràctiques caminen cap a l’estabilització. Així ho assegura José Puentes, qui destaca que “els esports han crescut, normalment, arran d’un esportista que ha esdevingut ídol. En el running hi ha famosos, però no sembla que ningú haja arrossegat la resta. Són les persones les que han decidit córrer”. En canvi, Eliseu T. Climent sí que troba un personatge que ha pogut seduir la gent cap a la pràctica massiva de córrer, almenys en l’àmbit de muntanya. Es tracta de Kilian Jornet, de Sabadell, esquiador i corredor de muntanya, amb un gran palmarès i amb camí esportiu encara per recórrer. Un cas similar és el de Núria Picas, de Manresa. Climent comenta que ell també va pensar que “potser aquest boom acabaria, però s’estabilitzarà”. Avui, pràcticament, cada municipi té la seua cursa i no totes compleixen amb les condicions òptimes per a celebrar-se. Aquells que divisen l’estabilització asseguren que aquesta arribarà quan sobrevisquen, només, les que vertaderament agraden als corredors. I s’esborren del mapa aquelles que es veuen beneficiades només per una inèrcia afavoridora.