Memòria històrica

Portaceli, camp de concentració oblidat

Quan esmentem els camps de concentració, ens venen al cap alguns dels més coneguts de l'etapa de l'alemanya nazi: Auschwitz-Birkenau, Mauthausen Treblinka. Però, durant el final de la Guerra Civil i el Franquisme, al País Valencià va haver-hi al voltant de 190. Al terme municipal de Serra (Camp de Túria) es va ubicar, entre 1939 i 1942, el camp de concentració de Portaceli, desconegut i esborrat de la memòria col·lectiva.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Entre els dies 27 de març i 1 d’abril de 1939 s’aglutinaren al port d’Alacant milers de republicans vinguts de tots els racons de l’estat espanyol amb la intenció desesperada de fugir, en el que foren els últims dies de la guerra civil espanyola. El bàndol perdedor, amb Rodolf Llopis al capdavant, va contractar vaixells per permetre l’eixida dels més de 20.000 republicans que s’amuntegaven al del port alacantí, com ara l’African Trader i l’Stanbrook. En aquest, amb el capità Dickson al seu comandament, embarcaren més de 3.000 persones en direcció Orà. Però, al moll, quedaren centenars d’elles a l’espera de companys i familiars amb l’esperança d’embarcar en propers vaixells. Malauradament, l’Stanbrook fou l’últim que pogué fugir del terror franquista (vegeu el número 1.551 d’EL TEMPS).
 
Tot i que sembla sobradament coneguda i estudiada la història del final de la guerra al País Valencià, hi ha un trist epíleg força desconegut. És la història del camp de concentració de Portaceli, al terme municipal de Serra. “Oblidem que al final de la guerra incivil, la dictadura franquista va crear els seus propis camps de concentració. Eixa dada l’han arrancat del nostre record col·lectiu”, va explicar la consellera Gabriela Bravo. “Som molts els ciutadans que volem recuperar part de la nostra història -fent al·lusió a una Aula Magna plena de gom a gom-, per això és tan necessària la llei de memòria històrica”. Quan restaven hores per al 87 aniversari de la Segona República, a l’Aula Magna del Centre Cultural La Nau es presentava el documental Camp de Concentració de Portaceli (1939-1942). L’acte, moderat per Elena Olmos, Secretària General de la Universitat de València, va comptar amb la presencia de David Coronado, president de l’Associació Stanbrook; d’Alicia Tusón, Alcaldessa de Serra; Gabriela Bravo, Consellera de Justícia, Administració Pública, Reformes Democràtiques i Llibertats Publiques; i de Rafael Arnal, codirector del documental i coordinador del llibre homònim. "No es sap quasi res dels camps de concentració a l’estat espanyol perquè no els interessa, ja que els crims contra la humanitat no prescriuen mai", critica Arnal.
 
L’últim dia de març d’aquell 1939, un comunicat de guerra franquista anunciava la detenció de 10.000 republicans i la propera rendició de 2.000 més que, durant les 24 hores següents, lliuraren les armes als militars italians. Separaren a dones i xiquets i començà el camí cap al camp dels Ametlers, situat en el que es coneix com La Goteta, pròxim a l’estació de Dénia. Aquest “camp de pas”, com el defineix el professor de la Universitat d’Alacant, José Miguel Santacreu, sense cap tipus d’instal·lació ni filferros al seu voltant, va reunir durant onze dies als presoners republicans abans de partir cap al camp de concentració d’Albatera. Unes instal·lacions, construïdes durant la Segona República amb una capacitat d’entre 750 o 800 persones, però que va albergar “més de 4.000”, explica Santacreu. Un dels presoners que va relatar les seues vivències al llibre Llaurant la tristesa (Editorial Mediterrània), fou el militar Lluís Marco i Dachs, “dormíem en terra: si plovia, plovia; i si feia sol, feia sol”. Aquest camp va estar en funcionament al voltant de sis mesos, va tancar l’octubre de 1939 per “raons d’higiene i capacitat”, comenta Policarp Garay, cronista de la localitat de Serra.
 
Cartell del documental "El camp de concentració de Portaceli (1939-1942)"

En vagons de bestiar, els presoners d’Albatera viatjaren cap al nord i, en la matinada del 26 o del 27 d’octubre, baixaren a una deserta Estació del Nord. D’allí foren dirigits, la majoria d’ells, a la vella estació de tren del Pont de Fusta i, la resta, a l’antiga estació de mercaderies de Marxalenes. Finalment, feren un breu trajecte en tren fins a Bétera. “Ens feren formar i començarem a caminar costera amunt i, després, per una estreta carretera durant nou kilòmetres en dramàtiques condicions. Finalment, arribarem a un edifici que semblava un hospital inacabat amb uns 1.000 presos quan nosaltres arribarem. Érem uns 12.000 aproximadament”, relata una de les persones traslladades. Estaven al camp de concentració de Portaceli, “el camp més desconegut i important del final de la guerra civil al País Valencià”, afirma el codirector del documental. “En ingressar els esperava, o bé l’afusellament al paredó, o bé llargs anys d’inhumà tancament”, explica Bravo.

El doctor Francisco Moliner va reconvertir, en 1899, un antic monestir en un hospital per a tuberculosos. Però, en abril de 1939, “quan va arribar la foscor i la raó imposada per la dictadura franquista” com ho defineix la consellera socialista, Portaceli es va transformar en un camp de concentració. Un edifici encara en construcció on sols era habitable la planta baixa -destinada als vigilants-, mentre que la resta eren habitacles sense enllestir, sense portes ni finestres. “En cada habitació érem 32 i dormíem com les sardines estan als pots, en terra i sense mantes. Al calabós estàvem 50 o 60 persones i tots féiem les nostres necessitats en un cantó i, cada matí, les tréiem al camp”, relata Eugenio Pertegaz, un dels presoners a Portaceli.
 
La professora de la Universidad Complutense de Madrid, Mirta Núñez, filla de la primera dona de Fidel Castro i assessora de Manuela Carmena per a l'eliminació dels carrers franquistes, explica al documental les dures condicions de vida que es patiren en més de 190 camps de concentració. Aquests van estar en actiu entre 1937 i 1947 repartits per tot l’estat: “tenen voluntat de causar patiment als soldats amb la fam, la brutícia, els polls i la incertesa. Tot això junt, és la primera bufetada que reben en la seua condició de vençuts: ‘açò és el que aneu a tenir d’ara endavant’”. “Al fem dels vigilants rebuscàvem a veure si trobàvem qualsevol cosa: una fulla de lletuga o de col en mal estat, la grassa de les llandes...”. Però, Eugenio Pertegaz recorda que la situació dels qui havien passat pel camp dels Ametlers era encara pitjor. “Allí sols deixaren les branques de fusta, la resta s’ho menjaren. Nosaltres estàvem desmaiats però, els del camp dels Ametlers eren cadàvers”. Relata, fins i tot, que hi havia dies on morien 14 persones, “els baixaven en un carro, uns damunt d’altres, cap al cementeri de Bétera”.
 
Edifici on s'ubicava el camp de concentració de Portaceli, actualment és un hospital per a persones amb malalties termials| L'Eixam Edicions, Associació Stanbrook

La professora Núñez, qui ha estudiat els mecanismes dels camps de concentració i les presons durant l’etapa franquista, analitza el cas de Portaceli, el qual “segueix una estructura de repressió, de domesticació dels vençuts, d’adoctrinament, d’aprenentatge del dolor i de sotmetiment”. Aquest arrabassament de qualsevol escletxa de dignitat s’observa clarament en els ulls i a les paraules de la dona de Marcó i Dachs: “Em vaig casar amb un home i quan va eixir del camp de concentració era una persona totalment diferent: un home humiliat, vençut i amb una tristesa immensa”. L’objectiu d’aquell univers penitenciari tan extens era "domesticar-los per reintroduïr-los a la societat saben el que havien patit i que no voldrien tornar a patir-ho. Passar per un camp de concentració o per una presó implicava un escarment perquè no tornaren a una vida política que reivindicara la democràcia o qualsevol tipus d’alternativa al règim".

Església col·laboracionista i artistes republicans

L’església va tenir un paper col·laboracionista als camps de concentració i presons franquistes. La professora Núñez el qualifica de “pilar central”, ja que fins i tot, cedien alguns immobles per ubicar-los. Ricard Camil Torres, professor de la Universitat de València, explica que alguns retors agredien als interns, “un d’ells era famós per ser una mala bèstia, més que misses feia declaracions de guerra”. També actuaven de censors amb la correspondència i de duaners. “Quan enviaven roba o menjar als presoners, allò que els agradava s’ho quedaven”.
 
Portaceli també fou lloc de destinació d’alguns artistes i intel·lectuals republicans. “Hi havia una vintena”, comenta el periodista i escriptor Francisco Agramunt, entre ells el cartellista valencià Rafael Raga, empresonat per representar a un retor sembrant creus per tot l’estat espanyol. Aquest col·lectiu va formar un Taller d’Arts Plàstiques on “s’encarregaven de la decoració del camp i intercanviaven retrats per menjar o cigarrets”, conta Agramunt. “La majoria dels artistes valencians empresonats eren cartellistes de falles i artistes fallers”.
 
El camp de concentració de Portaceli va estar sota jurisdicció militar des d’abril de 1939, fins a desembre de 1939. A partir d’aquesta dada, i fins a finals de 1942 que va tancar, va passar a dependre de la Dirección General de Prisiones, amb la qual cosa, canvià la seua denominació per la de presó. Pels seus murs es calcula que passaren al voltant de 15.000 persones. Els qui eludiren l’afusellament, foren traslladats a presons com la de Sant Miquel dels Reis o la Modelo, a València. Amb tot, aquest sols és una mostra dels camps que va haver-hi al País Valencià i que, tots junts, constitueixen un buit en la nostra memòria històrica.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.