Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945) és professor d'economia aplicada a la UAB i vicepresident de Justícia i Pau. La seva tasca social el va dur a implicar-se en la Campanya contra l'Europa del Capital durant la cimera de la Unió Europea que es va fer a Barcelona, des d'on va analitzar amb el seu discurs crític tot el que envolta l'omnipresent globalització.
Arcadi Oliveres té un club de fans important, encara que no està organitzat. Però només cal anar a una de les conferències que fa cada any i veure com embadoca l'audiència amb el doll ordenat de xifres, acords internacionals, dates, marques, noms i cognoms que surten de la seva boca per fustigar empresaris, polítics i funcionaris desaprensius, globals i locals. Si hom té en compte que cada any fa unes cinc-centes conferències, xerrades, debats, intervencions àudio visuals, obtindrà la mesura del seu impacte, sovint amb la mateixa força per com ho diu com pel que diu. El seu discurs lligat i relligat per la reflexió atenta i documentada dels fets és especialment incisiu en els processos actuals de globalització. Per això va ser present i escoltat de nou a les mobilitzacions que es van fer a Barcelona mentre els líders europeus s'atrinxeraven a l'Hotel Juan Carlos I els passats 15 i 16 de març.
—S'esperava la resposta ciutadana a la cimera de la UE a Barcelona?
—Me l'esperava, però potser no tant excepcionalment gran.
—A què creu que es deu aquesta resposta massiva de la gent?
—Primer, a un factor innegable de reacció ciutadana davant d'un comportament inacceptable dels polítics, que van tractar els ciutadans com a meres peces d'un joc en què se'ls havia d'amagar perquè els líders poguessin veure satisfetes les seves necessitats de moviment. A més, també hi havia la sensació que aquesta cimera era important i calia dir alguna cosa. I en tercer lloc, per primera vegada hi ha hagut una pedagogia de les organitzacions cíviques davant el fet de la integració a la Unió Europea, Per primer cop s'ha recriminat que la Europa que estem construint no era l'Europa que desitjàvem.
—Fins ara hi havia una certa por a qüestionar la UE?
—Sí. Hi havia una falta d'atreviment, però també penso que històricament estava justificat. Perquè almenys els de la meva edat hem vist aquesta Europa com el paradís cap on s'havia d'anar després del franquisme. Això es va agafar com una veritat absoluta i, en dues ocasions, quan Espanya es va incorporar a la Comunitat l'any 1986 i quan hem admès l'euro com a moneda, no hi ha hagut cap tipus de debat públic, ni tan sols entre els polítics.
—Un dels objectius de fer les cimeres fora de Brussel·les era apropar la UE a la gent, creu que a Barcelona s'ha aconseguit?
—No. Ni en aquesta ni en les darreres cimeres. Això els hauria de fer pensar sobre el fet que, si ells són realment representants electes, el que els hauria d'agradar és un bany de masses i no amagar-se d'aquells que suposadament els han escollit. Això planteja molt seriosament quina mena de representants polítics tenim, que, evidentment, s'han d'amagar de la societat per reunir-se secretament després amb els grans patrons dels quals ells no deixen de ser uns petits titelles.
—Fa unes setmanes el director de l'Observatori de la Globalització de la UB, Ramon Torrent, deia en aquestes pàgines que un dels errors de la crítica a la globalització és atribuir a les multinacionals un poder d'acció en fer els acords internacionals, que segons ell és més aviat dels buròcrates de les institucions econòmiques internacionals.
—Segurament és cert. Però tampoc hem de ser ingenus i pensar que aquestes lletres surten del caparronet d'algun d'aquests funcionaris pensant en el benestar social. Jo vaig ser a Seattle quan va néixer la primera de les gran actuacions antiglobalització i allà un ambaixador d'un país occidental es va absentar de la reunió inaugural de Seattle perquè va dir que no admetia que al costat de la ministra de Comerç dels EUA, que presidia la reunió, hi hagués a un cantó el president de la Boeing i a l'altra el de Microsoft. Que almenys s'havien de tenir modes! Però és que després miraves el catàleg dels patrocinadors i veies els d'or, plata, i bronze, segons la quantitat de calerons que havien posat a la convenció i segons la influència que hi tenien. En això s'ha de reconèixer que els americans acostumen a ser clars. A Europa també es deu produir, però sense aquesta clarividència.
—De tota manera, organismes internacionals com l'OMC, l'FMI o el BM, si bé és cert que tenen un dèficit democràtic important, també ho és que els seus membres els trien els estats. Per tant, no seria més lògic anar a manifestar-se a Madrid o Barcelona que no pas a Washington o Brussel·les?
—Mira, quan l'any passat el Banc Mundial va decidir no reunir-se a Barcelona, en alguna de les reunions preparatòries va sortir aquest tema. Al final es va mantenir les accions. Però jo vaig ser dels que va dir que havíem de canviar la destinació, que si ells no venien, el nostre destinatari natural era Rodrigo Rato, que tenia molts mèrits contrets per haver jugat en favor de la globalització. Sense anar més lluny, feia un any que havíem acabat la campanya per la condonació del Deute Extern i que en el senyor Rato li havíem entregat un milió de signatures, però en aquest senyor per aquesta orella li entra i per aquesta altra li surt. Per tant, si algú realment era un globalitzador nat i que anava contra dels interessos del Tercer Món era el senyor Rato. I, per tant, si el Banc Mundial no venia havíem d'anar a buscar algú per saludar- lo. La meva proposta no va tenir èxit, però jo entenia i entenc que de vegades, els agents globalitzadors, els tenim ben a prop de casa. Hi ha una cosa que és molt important en aquest fenomen, i és que encara que de vegades ens centrem massa en les organitzacions internacionals perquè les veiem com a bon cap de turc, els estats tenen una enorme responsabilitat en el tractament de la globalització i per tant no els hem d'oblidar en el moment de demanar responsabilitats. Per exemple, el cas de Marks&Spencer. Fa un any van dir que volien tancar les sucursals de França, Itàlia i Espanya. Berlusconi no va dir res, Aznar tampoc, però Jospin, que és una mica diferent, els va recriminar que guanyant diners a escala global volien posar cinc mil persones al carrer, i va anunciar una norma especial perquè, per cada persona que acomiadessin, la jubilació prevista per la llei francesa seria multiplicada en un 250%. Al cap d'una setmana sortia una nota de Marks&Spencer que deia que tancaven a Itàlia i Espanya, però no a França. Per tant, el senyor Rato i el senyor Jospin poden fer coses davant la globalització. I no només hem de demanar responsabilitats als estats, sinó també a la Generalitat i ajuntaments.
—Una de les conclusions d'aquesta cimera és que per primer cop s'aporten alternatives. És així?
—No és el primer cop perquè a Porto Alegre ja se'n van presentar. Aquesta és la diferència entre Seattle i ara. Allà hi va haver un moviment per dir "no", i ara a més de dir "no" ja hi ha alternatives damunt de la taula. Encara ens falta, però, que aquestes alternatives es filtrin als partits, que aquests partits els incorporin als seus programes, que finalment arribin al govern i que ho apliquin.
—A la cimera "oficial" creu que s'ha avançat tant com diu Aznar?
—No. S'ha anat enrere, en contra dels ciutadans, especialment en tres aspectes. Primer, allò que més ha volgut ressaltar l'Aznar, que és el tema de la liberalització energètica, perquè ell el que vol és passar de monopolis públics a monopolis privats. I va tenir la desgràcia que just els dies que es plantejava la cimera es va produir un cas ben divertit a Madrid. CEPS i Repsol, les dues empreses amb la quota i és important del mercat ja liberalitzat del petroli, volen maximitzar els seus guanys a través del pacte de preus indeguts, no competitius, i això ho descobreix el fiscal anticorrupció i diu que s'han de processar. Però aleshores salta el que els ha de processar, que és el fiscal general de l'estat, el senyor Cardenal, i diu que no es farà res perquè Aznar li diu que aquests no els pot processar. I així Aznar va tenir la mala sort que el dia que volia liberalitzar el sector energètic va quedar en evidència pel funcionament del mercat de petroli liberalitzat a Espanya. Un segon aspecte de la cimera és voler liberalitzar el mercat de treball per augmentar els llocs de treball, això és pensar-se que ens mamem el dit. Els llocs de treball només s'augmentaran reduint les hores de treball. I això és una lliçó de la història. Al començament del capitalisme es treballava setze hores diàries, i després es va anar reduint. I qui som nosaltres per aturar la història? Treballem-ne set, sis, cinc, repartim el treball entre tots i tirem endavant. I el tercer tema que també van voler posar sobre la taula era el del progrés científic de la UE a través de la posada en marxa del satèl·lit Galileu, que no és altra cosa que un servei d'espionatge. Ara ens localitzaran gràcies al Galileu, que suposo que tirarà endavant l'Agència Espacial Europea que aplicarà espionatge militar, quan en els seus estatuts fundacionals només preveu fer tasques civils. Amb la qual cosa tots els estats violaran els estatuts de l'Agència Europea. Es a dir, una presa de pèl total!
—I no és paradoxal que tot això passi quan la socialdemocràcia és majoritària a Europa?
—Sí, és paradoxal, però aquí no ens ha de sorprendre perquè hem viscut una socialdemocràcia del 1986 al 1996, i hem vist com estava absolutament amb els interessos de la dreta.
—Precisament aquesta socialdemocràcia s'ha apuntat ara a les mobilitzacions del Fòrum Social. No creu que pot passar el mateix que va passar amb l'OTAN, que primer volien retirar-se'n i després no?
—L'esquerra navega i divaga a cor què vols des de fa cinc o sis anys. No han fet una oposició seriosa, amb la qual cosa uns impresentables com el PP continuen governant amb tota tranquil·litat. Ara comencen a reaccionar i diuen que per tornar a trobar aquest nord, més que anar a velles receptes, potser que mirin una mica aquesta gent que va rondinat amunt i avall. A mi aquest pas no em sembla malament. El que sí em sembla una mica malament és que això ho aprofitin per escombrar cap a casa i s'atribueixin la convocatòria de la manifestació, quan no és cert. Malgrat tot, no ens hem de barallar, perquè avui per avui les estructures d'accés al poder passen pels partits polítics, i per tant si entenem que les nostres propostes alternatives han de fer-se realitat, hem de pensar que les han de proposar partits polítics, i per tant, hem d'intentar fer un pont amb ells. I si passa com va passar amb l'OTAN, ja rondinarem.
—En aquest sentit la cita de Porto Alegre es pot convertir en un pelegrinatge per disfressar-se per uns dies?
—Pot ser que arribi a ser això, però de moment encara hi ha una majoria de gent que va a Porto Alegre per intentar canviar les coses. El que no m'agrada és que hi vagi el senyor Clos, i que amb aquesta mena d'ambivalència sortint d'allà se'n vagi corrent a Nova York per assistir a la reunió de Davos, això és anar a missa i repicar.
—Des de les ONG es retreu als partits que han perdut legitimitat i que la legitimitat és ara a les associacions cíviques, però aquestes entitats potser tenen legitimitat moral però no democràtica.
—Els partits polítics tenen una legitimitat ben escassa, primera perquè el nombre de militants és relativament petit, segon perquè els que els voten són mínims, i després, i això és claríssim, no tenen cap tipus de democràcia interna. I encara hi ha dues coses més, el finançament, i la manipulació que fan dels mitjans de comunicació. Però de moment no tenim cap altre sistema, així que hem de perfeccionar-nos democràticament els uns i els altres i intentar treballar junts.
—Fa uns dos anys que va començar amb el projecte de finançament ètic FETS, quin balanç en fa?
—S'està complint una primera etapa, en què s'havia de preparar un brou de cultiu social perquè parlar de banca ètica no fos un estirabot. També s'està fent una segona etapa de potenciar les petites ofertes de finances ètiques que apareguin. I després falta una tercera etapa, que és emprendre un estudi de viabilitat que digui què cal per crear una banca ètica a Catalunya. I un cop fet, recaptar els diners que calen per fer-ho, igual com es va fer amb el diari Avui. Seria un banc en tots els sentits, que oferiria crèdits per treball, no per comprar-se una nevera 0 un cotxe.
—Les caixes i els bancs existents ja s'han fixat en FETS?
—Sí. Els bancs s'han assabentat de nosaltres, però no ens han fet el més mínim cas, i les caixes han mostrat una sensibilitat diferent. La Caixa de Pensions, cap sensibilitat, i les altres caixes, bastanta sensibilitat. Han vist que això els retorna als seus orígens. Hi ha una caixa a Mallorca, la Caixa Pollença, que s'ho ha pres molt a pit i s'han convertit en la caixa més ètica que hi ha. El que passa és que en el rànquing de cinquanta caixes que hi ha a l'estat espanyol és la quaranta-nou.