Les 50 efemèrides de 2018

L’avi Carles (Marx) compleix 200 anys

La vida d'un home que va canviar la política i el món.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Karl Heinrich Marx va néixer a Trèveris (Renània-Palatinat) el 5 de maig del 1818, ara farà 200 anys. Va morir a Londres en 1883, però l’han donat per mort i ha ressuscitat moltes vegades i en diverses parts del món. Marx continua essent el pensador dels indignats/emprenyats, dels qui clamen en el desert contra les injustícies i dels qui saben, sovint per experiència personal, que darrere les promeses de prosperitats inaudites sempre hi ha la suor i la misèria de massa gent. Avui un concepte creat per ell (“capital fictici”), domina les finances d’arreu del món. Però idees seves com ara alienació, plusvàlua o ideologia continuen vives. Potser mai no veurem una revolució marxista però a Marx se li deu un enfocament encara ben viu a l’hora d’estudiar les societats. Per a què serveix Marx?

A l’hora d’analitzar el lloc de Marx en el pensament d’avui hi ha una dificultat òbvia. En el marxisme la política i la teoria estan tan interrelacionats que, de fet, no es poden separar. Cada fracàs del comunisme (i n’hi ha d’estrepitosos i sagnants!) ha estat interpretat com una errada de la teoria en què suposadament se sustenta. A més el propi Marx es considerava un crític del capitalisme, Però el capitalisme del segle XXI tampoc no és el del segle XIX. Tot i que els seus principis generals no hagin variat gaire, les formes de l’explotació capitalisme ara no tenen gaire cosa a veure amb les de fa un segle o dos. L’edifici social s’ha tornat molt més complex, els drets individuals cada cop prenen més força, el feminisme i la ideologia de gènere han entrat en la lluita política i el proletariat està en vies de desaparició amb la revolució informàtica. El mateix concepte de revolució  està en revisió radical i els Partits Comunistes han desaparegut gairebé del tot a Europa. I això per no parlar del Partit Comunista Xinès, tant partidari del capitalisme no té manies a esclafar qualsevol protesta obrera. Viure per veure, camarada Mao. El marxisme avui es topa amb un neocapitalisme postliberal i desregulat, però l’avi Carles ja va preveure que un dia el capital financer acabaria per devorar la mateixa activitat empresarial productiva; i l’endeutament i el dèficit crònic se situarien al centre mateix de la política fins condicionar-la en tot. Vegeu La Lluita de classes a França, que és un escrit del 1850.  

Per a què ens serveix Marx, si el comunisme pertany a l’esfera de les il·lusions mortes i a Cuba es passa molta més  gana  ara mateix que a la Grècia intervinguda per la Unió Europea? La resposta és que el mur de Berlín va caure, però l’explotació de l’home per l’home continua viva. Si Marx continua essent un clàssic no és per la seva teoria de la revolució –que va fallar estrepitosament–, sinó per la seva descripció del capitalisme. La lluita pels canvis socials és també una lluita pels canvis d’idees. No es tracta només d’intentar refutar les teories dels altres, sinó de proposar alguna cosa nova que doni esperança d’un món més just. La lluita entre (neo)liberalisme i marxisme no és només un combat econòmic, és també -i sobretot- un debat d’idees que es pregunta com es pot transformar políticament el marc de les contradiccions socials. El pensament de Marx avui és com una vella pedrera amb molta pedra encara per picar. 

Les misèries de l’avi Carles

És relativament fàcil “desmuntar” Marx: si la revolució mundial no s’ha fet en cent anys, difícilment es produirà demà passat. Si els obrers europeus han preferit explotar els seus germans de classe africans o asiàtics, per alguna raó deu ser. Allò de “Proletaris del món; uniu-vos!” ha tingut poc èxit. Amb tot, una qüestió és òbvia: si Marx no ha mort és perquè va encetar un nou tipus de reflexió, un estil de pensament, que continua vigent ara com ara. Marx va treure l’àmbit de la reflexió política i econòmica de l’àmbit de la moralitat. Va començar a pensar la història amb eines que van més enllà del pur empirisme i la va vincular per sempre a l’economia. Ell mateix ho va escriure a Misèria de la Filosofia: “la legislació, tant la política com la civil, no fa altra cosa que pronunciar, verbalitzar, la voluntat de les relacions econòmiques”. És difícil afirmar avui que l’economia determina radicalment la societat. Ha acabat per tenir raó Gramsci, quan defensava, que fins i tot entre els explotats, els factors culturals i ideològics poden pesar més que les misèries de l’economia.  Però l’economia i la dominació dels diners sobre la vida continua essent una de les causes fonamentals de la misèria humana. 

El segon element que cal continuar tenint en compte en l’herència de l’avi Marx és el seu avís sobre la capacitat del capitalisme per mutar i transformar les condicions de la seva supervivència. Ho va escriure al ManifestComunista: “la burgesia només pot existir sense revolucionar de manera incessant els instruments de producció i, en conseqüència, totes les relacions de producció i tot el conjunt de les relacions socials”. L’ecologisme contemporani deriva de la convicció que el capitalisme només pot existir depredant, canviant les relacions de l’home amb la naturalesa i ampliant l’explotació de l’home per l’home. La famosa ”destrucció creativa” que segons Schumpeter (1883‑1950) és el motor de la creació de riquesa al món amenaça avui amb alterar el medi ambient i posa en perill l’estabilitat emocional de cada cop més persones arreu. El capitalisme segons la teoria marxista no pot sobreviure sense produir béns nous, inventar nous mètodes de producció, obrir mercats cada vegada més diversos, exprimir les matèries primeres del planeta i cercar una organització del treball cada vegada més eficient, ni que sigui al preu de destruir emocionalment els individus – que d’altra banda són “productors” més que ciutadans. 

Avui tenim nombrosos indicis que les intuïcions de Marx (i de Schumpeter) han d’estar fonamentalment correctes. La degradació mediambiental, el canvi climàtic, la desertització creixent tant a l’Àfrica com a molts països de la Mediterrània del nord és una obvietat. Com a mínim cinc malalties respiratòries que deriven de la contaminació ambiental (càncer de pulmó pneumònia, tuberculosi i els accidents de circulació, causats per la malaltia de la son) es troben entre les deu que maten més gent arreu del món. Això deixant de banda el creixement de l’estrès i de les depressions. Ara mateix a Europa mor molta més gent d’infart i d’ictus en el lloc de treball que no pas d’accidents laborals clàssics.

Capitalisme i crisi econòmica són com dues cares de la mateixa moneda. És fàcil observar també que als països de la OCDE  s’estan donant ara mateix fenòmens que Marx ja havia previst: la baixa eficàcia de les grans empreses multinacionals implica una disminució del rendiment del seu capital, les empreses reaccionen a aquesta evolució reduint salaris i la disminució de salaris condueix a la disminució del consum, cosa que, a la vegada, fa que les empreses es llancin a fer operacions especulatives, que de forma inevitable produeixen crisis  financeres.

Una societat de subjectes alienats

Marx fou un pur producte de la revolució industrial. La va veure desenvolupar-se al Regne Unit i estendre’s per l’Europa del Nord i per França en temps de Napoleó III. A tot arreu on va veure capitalisme industrial va trobar també misèria econòmica i moral. La qüestió de l’alienació, val a dir, del triomf d’una lògica impersonal sobre la vida i els desigs de les persones reals, és una altra de les aportacions que quedaran del marxisme. Marx no només va denunciar com a fal·làcia la tesi liberal segons la qual tots els individus neixen lliures i iguals en drets. Va afirmar, a més, que “la ideologia dominant és la de la classe dominant”. I això s’ha convertit en una obvietat des del triomf de les societats basades en les noves tecnologies. La mistificació de la realitat, la postveritat, s’ha convertit en una eina de gestió de l’opinió pública a nivell mundial i això no fa pinta d’aturar-se en els anys a venir. Qui primer ho va intuir fou Marx.  L’alienació (que és el nom tècnic de la falsa consciència) no és cap exclusiva del capitalisme. En totes les societat s’han procurat des de sempre dissimular els mecanismes d’explotació i provocar consciència de culpa entre els explotats. El mercat es converteix en l’únic jutge i valedor de la societat. Tan sols ets persona si tens mitjans materials i econòmics. Els individus són xuclats per la lògica del mercat i esdevenen coses, productes, que poden ser comprades i venudes sense més. Alienació i emancipació constitueixen en Marx una dialèctica inevitable, que fa funcionar la història i al mateix temps produeix misèria econòmica i moral. L’organització científica del treball, tal com es va dissenyar en la segona meitat del segle XIX i els primers anys del segle XX, ha convertit els humans en eines i els ha reduït al seu valor d’ús. Cada cop més el malestar psicològic dels individus confirma que la intuïció marxiana de l’alienació com a fenomen psicosocial és bàsicament correcta. 

Les malalties que afecten la salut psicològica dels treballadors no estan recollides com a malalties professionals al BOE i detectar-les no és gens fàcil. Però el burnot, la depressió i la síndrome postvacacional afecten cada vegada més i més treballadors. Hi ha estudis que indiquen que a Europa la depressió afecta un de cada tres treballadors. En tot cas, cada cop més la gent se sent trista i deprimida i seure davant un ordinador vuit hores cada dia no és més creatiu que treballar en una fàbrica tèxtil fa cent anys. La sensació de despossessió d’un mateix creix arreu. Marx ho va encertar. 

Marx en la globalització

A l’avi Carles la globalització li hauria agradat perquè, a parer seu, l’extensió dels models industrials europeus arreu del món feia més fàcil també la tasca de la revolució en els països capitalistes. Per a ell, la globalització era una conseqüència ineludible de la necessitat que el capitalisme té de fer augmentar la seva taxa de guanys. El món no és una mercaderia per a Marx però la mercaderia cada cop més ha envaït l’àmbit de la vida. La globalització va de la mà amb la privatització de la vida i amb l’alienació. L’atur estructural que produeix la globalització no es pot separar del malestar emocional i polític en les societats contemporànies. 

Ara com ara l’Àfrica representa aproximadament només un 1% del comerç mundial i tota l’Amèrica Llatina (Brasil inclòs) n’és un 5%. La resta són bàsicament intercanvis entre països del Nord – i amb la Xina i el Japó.  Per tant, el que manca no és globalització sinó oportunitats per als països del Sud. Amb el nivell actual de riquesa mundial no hi ha cap necessitat que 815 milions de persones passin gana al món (segons l’informe de la FAO del 2017), ni que la malnutrició mati 3,1 milions de nens cada any. Marx va entendre que sense governança política el sistema de la globalització era una arma capaç de matar el sistema capitalista perquè produiria un descontrol polític impossible de racionalitzar. La pura economia de mercat no disposa de mecanismes d’autoregulació per tal d’evitar la catàstrofe. 

En un món governat pels monopolis, el capitalisme, entès en la seva forma liberal clàssica, ja fa anys que deixà d’existir. Arreu del món només queden dos constructors d’avions (Boeing i Airbus) i nou de cada deu pantalles de televisió es produeixen a la Xina, que amb permís de l’Índia, és la fàbrica del món. En definitiva, globalització i monopoli van de la mà. Marx va entendre per primer cop que el mercat i la democràcia havien d’entrar clarament en conflicte. El mercat no coneix fronteres ni límits en termes de territori o de domini i, en canvi, la democràcia necessita fronteres per poder arrelar el domini de la llei. D’aquí que (de Cuba al Vietnam) el marxisme hagi arrelat molt especialment on hi ha problemes nacionals Potser per això, avui, en la Transformació Global que ha portat la tecnociència, el pensament de Marx continua essent un far per als qui creuen que el món ha de canviar de base.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.