José Ramón Giner va obrir el seu bar restaurant La Espiga l’any 1989 al seu poble nadiu, Castell de Cabres. Situat a la comarca dels Ports, allà on l’Aragó, Catalunya i el País Valencià s’entrecreuen, es tracta del municipi més despoblat del País Valencià. El padró municipal registra 17 habitants, per bé que només set persones hi visquen diàriament. “La vida, a més de 1.000 metres d’altitud, és dura”, assegura José Ramón, que avui compta 59 anys. Regenta l’establiment junt amb el seu germà, Àngel, que en té 64. Tots dos són solters. Quan se li pregunta pel futur de les zones rurals, el seu discurs és contundent. “Avui els polítics fan molta propaganda, diuen que volen fer reviscolar el món rural, però tot quedarà en paper mullat”, rondina.
Mantenir el negoci no és senzill. La Espiga dóna servei als veïns del poble, als agents forestals que treballen per la zona, als turistes que acudeixen atrets per la proximitat del parc natural dels Ports-Beseit. “Hi ha dies bons i dies dolents”, explica. “El que no té sentit és que nosaltres paguem la mateixa quota d’autònom que paga un bar al centre de València. Si per allí passen 100 persones en un matí, per ací en poden passar tres”, es plany José Ramón, verbalitzant una de les queixes que d’un temps ençà més se senten des del món rural.
“No ajuda que obrir un negoci tinga la mateixa càrrega fiscal i la mateixa burocràcia en un poble que en una gran ciutat, on hi ha més volum de negoci”. Qui així parla és Mari Pau Querol, alcaldessa des de fa set anys d’aquest poble. Mari Pau és, a més a més, responsable de l’Infodona als Ports, ubicat a Morella, una talaia privilegiada des de la qual es pot observar el dia a dia d’aquesta comarca, que té una densitat de població de 4,9 habitants per quilòmetre quadrat. Junt amb la Vall de Cofrents és la densitat més baixa del País Valencià. Ella és una ferma defensora que els municipis d’interior reben un tracte diferenciat respecte de les zones urbanes densament poblades. Calen, diu, menys traves administratives i més bonificacions fiscals. “Si hi ha bonificacions i exempcions per a col·lectius vulnerables, crec que seria just que també n’hi haguera per a nosaltres”, assegura. Hi ha municipis de la comarca, explica, on la tenda o el bar del poble han hagut de tancar perquè el negoci és molt just i la quota d’autònom acaba per no fer rendible apujar la persiana. “La tenda o el bar, en aquests pobles, no són només un establiment comercial —argumenta—. Són llocs de trobada social que, a més, sostenen l’economia d’una família”.
El país buit
El debat sobre la fiscalitat diferenciada en el món rural ha emergit tímidament en els darrers anys, per bé que les experiències a Europa són escasses. Igualment, la literatura acadèmica respecte a la qüestió és pràcticament inexistent. Al País Valencià fou el mateix president de la Generalitat Valenciana qui va posar el tema damunt de la taula l’any passat. No s’ha de perdre de vista que Ximo Puig és el primer president de la Generalitat que procedeix de les comarques d’interior (Joan Lerma, com Josep Lluís Albinyana i Francisco Camps són de València; mentre que Eduardo Zaplana procedia de Cartagena i Enrique Monsonís era natural de Borriana). Fou, a més, alcalde de Morella, capital dels Ports, durant 17 anys. Les problemàtiques de l’interior del país, doncs, no li són alienes.
Això explica, en part, que la política rural haja entrat en l’agenda política. Durant els anys de govern del Partit Popular el tema, simplement, no existia i la gestió dels fons europeus destinats al despoblament i a dinamitzar el món rural —els anomenats projectes Leader— van esdevenir un regne de taifes. D’un temps ençà, en canvi, Generalitat i diputacions —en especial la Diputació de Castelló— rivalitzen per demostrar la seua sensibilitat respecte d’aquesta qüestió.
Tot plegat coincideix també amb una certa preocupació mediàtica pel tema. Els desequilibris territorials han esdevingut matèria d’atenció en els mitjans de comunicació. A la publicació del llibre La España vacía, de Sergio del Molino, l’any 2015, li va seguir, dos anys després, l’edició de Los últimos, voces de la Laponia española, del periodista valencià Paco Cerdà. Mentrestant, s’ha articulat l’anomenada Serrania Celtibèrica, un territori que s’estén per deu províncies i cinc comunitats autònomes (inclou la part més septentrional del País Valencià). El programa Salvados va dedicar un reportatge a aquest tema. La qüestió de desequilibri territorial, que durant anys va estar invisibilitzat, s’ha fet present.
Alguna cosa més que pedaços
El diagnòstic, en el cas del País Valencià, és conegut: l’emigració massiva del camp a la ciutat durant tot el segle XX ha deixat en una situació demogràficament molt delicada l’interior del país (vegeu gràfic en la pàgina 20). Perquè, si bé el cas de Castell de Cabres és extrem, en el rerepaís hi ha molts municipis amb menys de 300 veïns el futur del quals està greument compromès. Segons l’Institut Valencià de Cartografia, poc més del 4% de la població valenciana viu a hores d’ara en zones rurals És el peix que es mossega la cua: a menys habitants, menys infraestructures i serveis, i, per tant, més dificultats per generar dinamisme econòmic i ocupació. L’envelliment poblacional és un fet. A l’Alt Millars, un 34,4% de la població té més de 65 anys. Els menors de 14 anys només representen el 6,6% de la població. Els Serrans, la Vall de Cofrents, l’Alt Maestrat o els Ports presenten dades similars. La desatenció al món rural durant els últims 25 anys no ha fet més que agreujar aquests registres. La Generalitat té identificats fins a 120 municipis que en l’actualitat tenen un risc alt o molt alt de despoblament.
Abans d’arribar a la presidència i durant la primera etapa de la legislatura Ximo Puig va verbalitzat en nombroses ocasions la seua intenció de “cosir” el País Valencià. Això comportava també deixar d’ignorar el rerepaís. Amb tot, al Consell del Botànic li va costar dos anys posar fil a l’agulla d’aquest propòsit. L’abril de 2017 la Generalitat va fer pública l’Agenda Valenciana contra el Despoblament, una iniciativa que tenia per objectiu, segons va dir Puig en aquell moment, donar resposta als “problemes bàsics” que afecten el món rural: la mobilitat, l’educació, la sanitat, els serveis financers, l’ocupació i la fiscalitat “que ha de ser de discriminació positiva per a aquestes zones”.
Un embrió per desenvolupar
Ha passat un any des d’aquell anunci i en l’agenda s’han escrit les primeres ratlles. La contractació de brigades forestals en 200 municipis; un pla per proveir de transport públic les àrees més allunyades; i el manteniment d’escoles rurals són algunes de les decisions preses des de la comissió interdepartamental creada a tal efecte. Abans que acabe l’any, Presidència també vol desplegar un pla per permetre que la banda ampla arribe a tots els ajuntaments. Hauria de ser el primer pas perquè la connexió d’internet d’alta prestació arribara amb normalitat arreu del territori.
L’aplicació de polítiques fiscals diferenciades per al medi rural, segurament la proposta més innovadora de les plantejades de bon començament, està, però, a les beceroles. La llei d’acompanyament de pressupostos de 2018 —on se solen incloure aquest tipus de mesures— no contenia cap novetat en aquest sentit. “En la propera mesa tècnica, al mes de maig, potser començarem a parlar-ne —explica Toni Such, director general d’administració local—. És un assumpte que hem d’analitzar amb molta cura per veure com aprovar mesures de discriminació positiva. Hi ha molts àmbits per poder donar un tracte diferenciat: des de les taxes universitàries a les deduccions en IRPF”. Això sense perdre de vista que la Generalitat té una capacitat limitada per legislar en aquesta matèria. Amb tot, però, hi ha cert marge de maniobra. Per què no, per exemple, eliminar el tram autonòmic d’IRPF a les persones que viuen en municipis a més de 800 metres d’altitud i menys de 500 habitants? O per què no bonificar l’impost per adquisició d’habitatge als habitants del món rural? Del que es tractaria seria de seguir la senda marcada en la Llei d’Ordenació i Modernització d’Estructures Agràries, que contempla exempcions fiscals a l’impost de donacions, successions i transmissions patrimonials en l’àmbit agrícola.
Els responsables de l’Agenda Valenciana contra el Despoblament s’hi hauran d’aplicar bé, però, per aprofundir en aquesta direcció. Perquè, tot i que és una reivindicació cada volta més compartida en les zones deprimides, la fiscalitat diferenciada per a zones rurals no ha estat gaire estudiada i encara menys aplicada. Ni al País Valencià ni a Catalunya hi ha experts en la matèria. De fet, és sobretot en les àrees més deprimides de l’Estat espanyol que algunes veus han posat aquesta demanda damunt de la taula. Al Congrés dels diputats, el segovià Juan Luis Gordo, ha agafat aquesta bandera. “La població que s’assenta a les zones deprimides del medi rural requereix també, per una qüestió de justícia social, una fiscalitat diferenciada que permeta compensar les altes despeses associades a la manca d’uns serveis en aquestes zones. Alhora serien un incentiu per a la seua localització i contribució al manteniment del patrimoni natural, material i artístic”, assegura Gordo. Del que es tractaria, en definitiva, seria d'aprovar incentius fiscals, com ja passa en el cas, per exemple, de Canàries. A Sòria, Conca i Terol, les patronals han creat la Red SSPA —Àrees Escassament Poblades del Sur d’Europa— que treballa també perquè s’aproven mesures fiscals més laxes als territoris amb baixa densitat de població. Encara no disposen, però, d’una proposta definitiva per elevar-la a les institucions.
L’exemple escocès
No totes les persones que treballen en l’àmbit rural, però, abracen aquestes propostes amb entusiasme. Miguel Martínez Tomey és membre de la Chunta Aragonesista i fa molts anys que investiga la qüestió del desenvolupament de les zones deprimides. Considera que durant molts anys les polítiques rurals que s’han aplicat a Espanya han anat errades perquè hi ha predominat una visió excessivament agrarista (quan, en realitat, l’economia rural és cada volta menys depenent de l’agricultura) i perquè “s’han aplicat uns patrons de desenvolupament clàssic que no funcionen en estructures demogràfiques tan dèbils i masculinitzades”. Els agents de desenvolupament rural, lamenta Martínez Tomey, “han de dedicar bona part del seu temps a fer paperassa, quan el que haurien de fer és treballar sobre el terreny, amb les persones del territori. Cal menys burocràcia i més dinamització”. En aquest ordre de coses, considera que els incentius fiscals o les exempcions tindrien un impacte inferior. “El que cal és lluitar perquè les àrees d’interior tinguen els mateixos serveis que les àrees urbanes. Pagar menys impostos no significa que hi haurà una millor dotació de serveis, i sense bons serveis la gent no s’assenta”, argumenta aquest membre de la Chunta Aragonesista. Per a ell, el model a seguir són les Terres Altes d’Escòcia, un territori al nord del país que a mitjan segle XX patia problemes demogràfics i econòmics greus. La creació d’una agència de desenvolupament que gaudia de total autonomia (la Highlands and Islands Development Board- HIE) va generar unes dinàmiques que van provocar que entre 1965 i 2016 la població de les Terres Altes, un territori remot i lluny dels centres de decisió, s’incrementara d’un 22,4%
L’exepció dels diferents
Al municipi de Quesa, a la Canal de Navarrés, l’any passat no es va registrar ni un sol naixement. Enguany la cosa ha anat un poc millor, però això no impedeix que la seua alcaldessa, Carina Primo, del PSPV-PSOE, estiga preocupada. El seu poble disposa encara d’escola i centre de salut, però l’envelliment és un handicap perenne en aquest municipi que compta 673 ànimes. Primo, que és membre del Fòrum Valencià de Municipis d’Interior, ho té clar: “S’ha de tractar de forma distinta els que som distints perquè no se’ns tracta en igualtat de condicions”. “Calen —assegura— incentius als particulars i també als treballadors públics perquè s’establisquen en les zones més deprimides”.
En aquest sentit, l’alcaldessa de Quesa considera que, a l’hora d’elaborar les lleis i la normativa, caldria tenir en compte l’opinió dels municipis menuts. “Cal que es tinga en compte la nostra especificitat en matèries com el medi ambient o l’urbanisme”, diu. Les declaracions de parc natural, per exemple, han esdevingut un motiu de conflicte constant entre els qui resideixen a la zona (i han fet una explotació dels seus recursos) i l’administració. Ateses aquestes circumstàncies, Miguel Tomey considera que és important que els territoris rurals facen sentir la seua veu. “El HIE és regularment consultat en la preparació de normativa que puga tenir un impacte en els negocis del món rural més fràgil —explica—. A voltes és el mateix HIE qui actua com a lobby en vista de les decisions públiques d’Escòcia, Regne Unit i la UE”.
És evident que una legislatura no és temps suficient per fer revertir la sagnia demogràfica patida l’últim segle. Ni una legislatura, ni dues. Siga com siga, el món rural no es refia del que puga venir des de les capitals. Han estat molts anys de desengany i oblit, de mesures estèrils dissenyades des de despatxos de tècnics que no coneixen el terreny. “Als polítics els diria que es passaren per Vistabella, que passaren una temporada al Racó d’Ademús o que pujaren a la serra d’Aitana i que vegeren les coses des d’allí i no des dels seus despatxos, calentets”, diu José Ramón Giner. Ell fou un dels últims habitants que van anar a l’escola del poble. Després, explica, la tancaren, per bé que hi havia 15 alumnes escolaritzats. Tots hagueren de marxar a estudiar a Morella, interns de dilluns a divendres, amb només 7 anys. “Ara diuen que volen repoblar l’Espanya rural. Sona a acudit!”, diu.
------------------------------------------------
Custodis del territori
La fiscalitat diferenciada no és l’únic instrument que podria servir per millorar el món rural. Des dels municipis forestals fa temps que es reivindica el pagament per serveis ambientals. Es tracta d’instruments econòmics dissenyats per donar incentius als usuaris d’un ecosistema o habitants d’una àrea perquè continuen oferint un servei ambiental i ecològic que beneficie la societat en el seu conjunt. Es tracta d’“un reconeixement a l’aportació que es fa en benefici de tots pel manteniment de l’ecosistema”, explica Eduardo Rojas, degà del Col·legi Oficial d’Enginyers de Forests i en el passat subdirector de la FAO. “Costa Rica va ser-ne el pioner i les coses li han anat molt bé”, assegura. Des de la Generalitat es miren aquest tipus de propostes amb interès, si bé consideren que en primera instància ha de ser l’administració, amb els seus recursos propis, qui se n’encarregue. “El pagament per serveis ambientals pot resoldre alguna situació puntual, però no pot emmascarar el problema d’infrafinançament que patim”. En tot cas, afegeixen, "el propietari que manté un bosc o un aiguamoll, i que per tant n'és garant, ha de ser compensat amb un pagament per part de la societat"