Per comprendre un lloc, cal explorar-ne la cara i la creu; l’aparença i allò que oculta, la visió espectacular i les bambolines, els espais concorreguts i els racons solitaris. I és això mateix el que us proposem, en aquestes pàgines amb la serra de Rodes. La muntanya és sobradament coneguda pel monestir que —gairebé— la corona: és Sant Pere de Rodes, al qual ens referirem seguidament, una talaia sobre el sector septentrional de la Costa Brava i concretament sobre els pobles del Port de la Selva, Selva de Mar i la Vall de la Santa Creu.
La serra de Rodes presenta un perfil abrupte, estrident, un punt exagerat. Es tracta d’una espina dorsal ben definida, la qual connecta, de nord a sud, Llançà amb Roses. Al capdamunt, s’hi concentra una bona dosi de patrimoni medieval: hi ha el citat monestir, però també el despoblat de Santa Creu de Rodes i el castell de Sant Salvador de Saverdera, situat en una ubicació arriscada, vertiginosa, de pràctica funambulista.
Per la seua situació privilegiada, el que fou segles enrere un emplaçament militar de defensa i vigilància ha esdevingut un punt ineludible de contemplació del paisatge. En primer pla, hi ha la costa i el mar als nostres peus. El litoral que s’estén cap al sud més enllà del cap de Creus, es dissol en la dilatada paràbola que dibuixa el golf de Roses, pla i sorrenc, acompanyat dels aiguamolls de l’Empordà, un dels parcs naturals més emblemàtics de Catalunya i fita històrica del conservacionisme. Cap al nord, la costa conserva el caràcter sorprenent carregat de protrusions rocoses. Hom pot distingir-hi, fins i tot, el cap de Cervera, administrativament situat a l’Estat francès.
Si girem la mirada cap a l’interior, es desplega la plana empordanesa saltada de vinya, conreu de cereal i alguna mota d’ambient palúdic. Al fons, hi ha la barrera rotunda del darrer Pirineu, amb l’imponent Canigó. Per la seua banda, la serra de Rodes està situada dins el Parc Natural del Cap de Creus.
Als peus de Rodes
L’excursió que us proposem transita per ambdós vessants de la serra de Rodes. En aquest cas, ens ha calgut dissenyar un itinerari en línia, amb inici i final a dos pobles distints, però fàcilment connectats per uns minuts —pocs— de tren. Tot i que començarem el recorregut a Vilajuïga, us aconsellem que deixeu el vehicle a Llançà, punt final de la caminada, i agafeu un tren per retrocedir aquests pocs quilòmetres. D’aquesta manera, podreu prendre tot el vostre temps al llarg de la ruta, sense haver de dependre de l’horari del ferrocarril de tornada.
Vilajuïga està intel·ligentment situada: ocupa les primeres estribacions de la muntanya i alhora domina la plana. Colonitza el vessant de la serra amb olivera i vinya que dona caldos rosats i negres, comercialitzats sota la denominació d’origen Empordà. I encara més, Vilajuïga té una concentració notable de cultura megalítica, de la qual alguns dòlmens ens eixiran al pas.
Km 0. Estació ferroviària
Iniciem la caminada des del barri de l’Estació, que es caracteritza per una petita concentració d’instal·lacions industrials i algun celler. Caldrà travessar el poble sencer pel seu centre amable, de carrers i carrerons, de trama irregular. Amb una mica de sort, el viatger atent distingirà l’edifici original d’Aigües de Vilajuïga, declarades mineromedicinals i d’utilitat pública per la Reial ordre de 15 de juliol de 1904. El recinte modernista, ubicat al carrer de Sant Sebastià, va ser fundat per Ramon Margineda, arqueòleg, industrial i animador de la vida cultural a Vilajuïga, i un dels primers a explorar el negoci de l’aigua cap al 1917. Dissortadament, aquesta planta no va entrar mai en funcionament.
Km 2. Camí del barranc de la Coma de l’Infern
Hem eixit del poble per la carretera que ascendeix a Sant Pere de Rodes i l’hem seguida durant poc menys d’un quilòmetre. És estreta, pacífica, entre bancals d’olivera. A mà dreta, comença un camí de terra, igualment estret, entre vegetació escassa, majoritàriament matollar i algun pi ocasional. Sempre en pujada, resseguim el fons del barranc de la Coma de l’Infern. En honor al seu nom, la sequedat ambiental i la temperatura s’hi fan sentir.
Km 3,7. Camí dels Dòlmens
El barranc s’entafora entre pendents acusats. El nostre camí, ben fressat i abalisat amb marques grogues del Camí de Sant Jaume —de fet, aquest s’inicia a Sant Pere de Rodes—, gira al nord. Comença llavors una successió de monuments megalítics dispersos per aquest vessant de la muntanya i que es troben al peu del sender. De fet, en aquest sector de l’Alt Empordà, entre la serra de l’Albera i la de Rodes, s’hi sumen més d’un centenar d’exemplars, entre els quals destaquen el dolmen de la Creu de Cobertella, a Roses, per ser el més gran de Catalunya, i el singular cromlec del Mas Baleta, dins el municipi de la Jonquera.
En la nostra ascensió a la serra de Rodes, podrem visitar els dòlmens de la Vinya del Rei, la Talaia, les Ruïnes, la Carena i els dos conjunts de les Vinyes Mortes. Aquest tram de camí es presenta molt exigent, feixuc, amb fort pendent i amb una absència absoluta d’aigua i d’ombra. Preveieu-ho, en cas de fer l’excursió un dia de calor.
Km 6,8. Mas Ventós
Assolim aquesta masia i l’àrea de lleure circumdant. La pineda es fa present i pot proporcionar l’ombra refrescant per a fer un merescut recés. L’espai conforma una talaia amb vista panoràmica del golf de Roses i els aiguamolls de l’Empordà. El nom de la masia delata la presència furiosa de la tramuntana, generadora d’identitat empordanesa.
Km 8. Santa Creu de Rodes
I arribem al despoblat medieval. El lloc invita a passejar-s’hi, a deixar que el temps fluesca, a imaginar el que degué ser la vida allà dalt, amb la mar als peus i desprotegida de la tramuntana. Del poble, tan sols queden dues torres d’entrada, un carrer central custodiat pels murs de les antigues cases i l’església, restaurada, dedicada a Santa Helena. Sembla que Santa Creu de Rodes pervisqué des del segle IX fins al XV o XVI, com demostra el seu temple que el 1572 deixà de fer funcions de parròquia. De fet, Santa Helena de Rodes és l’únic edifici que queda en peu. Presenta un aire sobri, romànic, amb ampliacions i afegitons posteriors, com l’espadanya o la sagristia. El 1930 va ser declarada Monument Nacional i el 1935 la Generalitat inicià obres de restauració. Entre el 1989 i el 1991 el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, junt amb la Diputació de Girona, va dur a terme excavacions i una nova restauració.
Km 9,5. Castell de Sant Salvador de Verdera
Arribem al punt culminant de la serra de Rodes. La fortalesa medieval —ho havíem avançat a l’inici d’aquest article— desafia el buit en un acte del més excels funambulisme. La perspectiva és grandiosa, gairebé sense límits, des del golf de Roses fins al cap de Cervera, amb la serra de l’Albera i el Pirineu al davant. L’ascensió al monument és prescindible i, des de Santa Creu de Rodes, en una passejada de pocs minuts, podrem arribar a la joia de la corona d’aquest itinerari: el monestir de Sant Pere de Rodes.
Km 10,4. Monestir de Sant Pere de Rodes
Majestuós, imponent, penjat sobre la costa del Port de la Selva, amb el litoral fragmentat de la península del cap de Creus de teló de fons, el recinte atresora part de la història medieval de Catalunya. La seua posició enlairada i l’aspecte imponent han convertit el cenobi benedictí en un indefugible d’aquesta geografia.
Km 12,5. La Vall de Santa Creu
Iniciem el descens de la serra per un camí preciós, panoràmic, que zigzagueja entre antigues vinyes en coster. Al fons, enclotat i minúscul, absolutament inert, hi ha el poblet de la Vall de Santa Creu. Des de Sant Pere de Rodes podríem haver assolit directament Llançà pel camí senyalitzat com a sender GR-11, però serà preferible caminar agradablement els darrers quilòmetres arran de costa.
Des de la Vall de Santa Creu, doncs, seguim un camí ample, sense dificultats, en direcció al mar. Toquem la carretera que uneix Llançà amb Port de la Selva, la travessem, voregem el Càmping Port de la Vall i arribem finalment a l’aigua. El camí de ronda, que prendrem cap al nord, ha estat transformat en un passeig natural, freqüentat al capvespre per locals i turistes. Recorrereu la punta de s’Arenella, una protrusió rocosa que penetra discretament en el mar. Hi té un far, petit, estètic, proporcionat. Al llarg del camí, se succeeixen cales i caletes, mentre que l’urbanisme va cobrant densitat. No triguem a penetrar en el nucli de Llançà, precedit per xalets i edificis d’una blancor marinera. Encara uns minuts més sense encant i arribarem a l’estació ferroviària, final d’aquest trajecte.
GALERIA D'IMATGES, ací.
MAPA I TRACK
Feu clic sobre el logo de Wikiloc de la imatge per a descarregar el track.