Una trucada a mitja nit. A l’altra costat de la línia l’interlocutor posarà el teu món de cap per avall amb poques paraules. Les últimes que voldria escoltar qualsevol pare o mare: “el seu fill ha patit un accident de cotxe”. Aquesta trucada es repeteix tres vegades a la sèrie Limbo, una per cadascuna de les famílies dels joves que anaven en el vehicle. Els joves són amics i les famílies també tenen relació. Sobretot les mares, que són amigues des de fa anys i fa només un moment estaven contemplant juntes com els fills marxaven per la porta en direcció a una nit de festa més. Aquest punt de partida, tan dur, tan realista, és el que inicia un drama que no estalvia a l’espectador ni un sol gram d’angoixa. Tot el pes que estan sentint els pares en aquell moment cau sobre teu quan corren en direcció a l’hospital per saber què ha passat. A partir d’aquí aquesta sèrie sueca segueix totes les ramificacions de l’accident, tant pel que fa a les vides dels joves involucrats, com dels seus familiars, com a les relacions entre tots ells, tant dins d’una mateixa família com entre les famílies. L’estructura parteix d’un fet molt concret per aleshores seguir les onades d’impacte que provoca i veure com pot ensorrar edificis familiars sencers. Recorda a la sèrie australiana The Slap (una sèrie que en el seu moment, ja fa més d’una dècada, va passar desapercebuda de forma immerescuda) on una bufetada també provocava sismes en les relacions de diferents famílies.
Com en aquell cas, Limbo parteix de l’accident i del sacseig que provoca per examinar una sèrie de conflictes que eren anteriors a la tragèdia. Podríem dir que l’accident destapa les dificultats dels personatges i les dinàmiques disfuncionals de les famílies de les protagonistes, que s’amagaven les unes de les altres darrere d’una relació d’amistat més superficial del que semblava. L’accident provoca una reavaluació de les prioritats de cadascun dels personatges, una reordenació on emergeixen secrets i acusacions, i que canvia les seves vides per sempre, més enllà de l’accident en si. Així, l’inici de la sèrie és una mica previsible i no és fins que els personatges arriben a l’hospital i veiem què és el que el guió vol fer amb l’accident que es destapa el potencial de la història. Val la pena passar per aquests primers compassos per entrar en un drama molt ben fet que compta amb unes actrius sòlides que aguanten primers planos punyents i entre les què reconeixereu a Sofia Helin, actriu molt coneguda gràcies a la sèrie Bron/Broen.
La història fa patir pràcticament del principi al final. En algun moment hi ha el dubte de si realment és necessari. Perquè per explorar les diferents mancances dels personatges en les seves relacions no és estrictament necessari fer-los passar per una situació tan tràgica (es poden revelar d’altres maneres). Però s’explica per la intenció de la sèrie de no sentir-se còmode ni còmplice amb la manera com gestionen els personatges les friccions de les seves relacions familiars. De fet, s’exigeix de forma implícita als personatges que facin un esforç més gran per ser feliços i que no sabotegin les seves vides i les dels altres. Al capdavall, Limbo és una sèrie sobre la fragilitat de la vida i l’ésser humà mai no és tan conscient d’haver-se estat capficant amb coses que en realitat no tenen importància com quan l’amenaça de la mort o la mort mateixa et fa agafar perspectiva. La sèrie es pregunta si els personatges són a temps per canviar o si, com passa massa sovint a la vida real, ja no es pot recuperar la felicitat perduda.
Limbo
Creadors: Emma Broström, Rakel Wärmländer
Repartiment: Sofia Helin, Louise Peterhoff, Rakel Wärmländer
Temporades: 1
Plataforma: Sundance TV