És un dia assolellat de finals de juliol a Enerhodar i Olena, el seu home i els seus fills pugen al cotxe per fer un viatge a la llibertat. Aquests ucraïnesos volen sortir de la seva ciutat, a la part septentrional de la Ucraïna ocupada, per anar cap a Kíiv creuant cinc fronteres estatals. Tanmateix, temen que els russos els interroguin i detinguin. “Els ocupants coneixien la nostra família, sabien que el meu home es negaria a col·laborar amb ells”, diu Olena.
Tot i així, s’hi atreveixen. Expliquen als soldats dels punts de control que van a la platja, cap a Berdiansk, al mar d’Azov. “Només havíem agafat roba d’estiu i res de casa perquè semblés que ens n’anàvem de vacances per la zona ocupada.” Realment, van més enllà, passant per la destruïda Mariúpol, direcció la frontera amb Rússia. Un cop allà, diuen als guardes fronterers que volen visitar uns coneguts a Alemanya i tornar d’aquí un parell de setmanes. “Vam arribar a prometre que en tornar demanaríem immediatament passaports russos”, informa aquesta ciutadana ucraïnesa. Per sorpresa seva, se’ls permet de creuar la frontera vers Letònia, Lituània, Polònia i, finalment, Ucraïna.
Olena explica la història de la seva fugida de l’ocupació russa setmanes després al seu nou pis d’un edifici alt i trist de Kíiv. Tot i ser a la capital del seu país, manté les precaucions. Olena opta per no donar massa detalls sobre ella mateixa i només permet que facin fotografies a la seva filla gran Wlada de manera anonimitzada. Els seus noms i els detalls del que expliquen són ficticis per tal que no puguin ser identificades.
Al voltant d’una cinquena part del territori ucraïnès es troba sota ocupació russa. Milions de persones hi viuen sota un règim d’ocupació i cada cop es fa més difícil de saber en quines condicions estan. Els mitjans occidentals no poden anar-hi per informar-ne lliurement i molts habitants tenen por de parlar amb periodistes. Alguns temen les represàlies per part dels ocupants, mentre que d’altres tenen por que un dia les autoritats ucraïneses els acusin de col·laboracionistes. Olena està preocupada pels familiars de més edat que s’han quedat a Enerhodar. “Esperen que arribi l’alliberament”, diu. Però ningú sap si arribarà o si ho arribaran a viure.
L’autòcrata rus Vladímir Putin vol assegurar-se per sempre els guanys obtinguts durant la guerra. Per això, el 30 de setembre de 2022 va decretar l’annexió de les regions ucraïneses de Kherson, Zaporíjia, Luhansk i Donetsk, malgrat que els seus soldats encara ara no controlen la totalitat d’aquests territoris. “Aquesta terra ens pertany històricament i aquesta és la nostra nació”, reflexionava Putin aquesta primavera. En uns referèndums que contravenien el dret internacional, una majoria de la població de les regions ocupades hauria votat a favor de l'annexió a la Federació Russa.
En el primer aniversari de l’annexió Putin va commemorar el dia com el de la “reunificació” i hi va haver un concert amb milers d'espectadors a la Plaça Roja. Les notícies sobre la celebració dels mitjans russos presenten les zones ocupades amb escenes de prosperitat plenes de ciutadans feliços. Putin els promet un futur de color de rosa. En els propers dos anys i mig vol invertir-hi uns 19 mil milions d’euros amb l’objectiu d'anivellar el desenvolupament de les regions a la “mitjana russa” en termes d'economia, protecció social i administració.
Tanmateix, el president rus no ha pogut aclarir exactament quants ciutadans potencials hi ha a les “noves regions”. El seu predecessor en el càrrec, Dmitri Medvédev, una de les veus més clares a favor de la guerra, indicava enguany que eren 5,1 milions de persones, però aquestes dades no es poden contrastar. Molts ciutadans van abandonar la zona tot just començar la guerra i el flux de refugiats encara no ha arribat a la fi. D'altres intenten no ser detectats per les autoritats, sobretot els homes per por de ser detinguts o reclutats a l'exèrcit.
Hi ha indrets pròxims al front que són gairebé inaccessibles a la població civil i gairebé ningú sap amb precisió si encara hi viu gent. Alhora, funcionaris russos i les seves famílies marxen a ciutats relativament més segures. Ciutadans russos adquireixen habitatges a Mariúpol i milers de treballadors del sector de la construcció viuen, almenys de forma temporal, en la zona ocupada per reconstruir-hi edificis destruïts per les bombes o per aixecar-hi noves edificacions vora les runes.
Fugida i passaports russos
Per a Olena, Wlada i la seva família, Enerhodar, la seva ciutat situada a la regió de Zaporíjia, s’havia convertit en una ciutat fantasma. Totes les millors amigues de l’escola de Wlada havien escapat, durant els primers després de l’entrada de les tropes russes, en cotxes i autobusos d’evacuació en direcció a l’oest. Inclús després que es barrés el corredor d’Ucraïna, han seguit marxant ciutadans, la majoria en llargues caravanes de cotxes, per la península de Crimea. Cada atac venia seguit d’una onada de refugiats, diu Olena, fins que es va produir l’annexió. Dels ben bé 50.000 habitants amb què comptava Enerhodar abans de completar-se la invasió, ara només n’hi queden uns 15.000, creu la ucraïnesa.
La seva família va decidir quedar-s’hi perquè el seu pare, com molta altra gent en aquesta ciutat, treballava a la central nuclear, la més gran d'Europa. “Nosaltres ens vam quedar perquè ens hi vam sentir obligats”, diu Olena, “per ajudar a evitar una potencial catàstrofe nuclear.” Al principi, la central va estar en disputa, però posteriorment es van apagar els reactors. L'home d'Olena es va negar a seguir treballant i signar un contracte amb l'empresa estatal russa Rosatom. És així com assegura que va acabar en una llista negra de treballadors de la central als quals es prohibia la sortida de la regió.
“Quan els seus companys de feina que eren a la llista intentaven marxar, eren parats a la frontera”, diu Olena. És per això que durant molt de temps no s’haurien atrevit a fugir, fins que a l’estiu un company es va posar en contacte amb ells des dels Països Baixos. “Ens va dir que ja no hi havia llistes a la frontera.” L’endemà van posar-se en marxa. Avui, Olena està convençuda que el règim prefereix que aquells “no desitjats”, com la seva família, marxin.
A Enerhodar, a banda dels col·laboracionistes, s’hi ha quedat sobretot gent gran. Olena afirma que han estat obligats a acceptar passaports russos perquè, en cas contrari, no podrien rebre jubilació ni prestacions socials. A més, als llocs de treball oficials, gairebé només s’hi pot accedir si es disposa de nacionalitat russa. És el que presenta un estudi de la Universitat de Yale.
A partir de l'any vinent, els ocupants pretenen negar tractaments mèdics als habitants de la regió de Zaporíjia que no disposin de la nacionalitat russa. Així ho va anunciar a la televisió russa Ievgueni Balizkij, el governador instal·lat pel Kremlin. Olena explica que a Enerhodar es diu ja que si no tens passaport rus, no vindrà a buscar-te cap ambulància si ets al terra al carrer i et mors.
Rússia afirma haver emès ja més de 2,2 milions de passaports des de l'annexió. Són documents que no permeten viatjar a l'estranger. Qui estigui pensant a fugir, diu Olena, se'n guarda, d'acceptar el passaport rus. A l’estranger, només s’hi pot anar amb el passaport ucraïnès, però qui el mostra ha de comptar també que tindrà més problemes a la frontera i que pren el risc d'acabar en un dels anomenats camps de filtració, on s'interroguen sobretot els homes que volen sortir, alguns dels quals pateixen maltractaments.
Olena diu que la seva família ha sobreviscut durant un any i mig sense documentació perquè l’estat ucraïnès ha seguit transferint un sou als empleats de la central energètica que després convertien a través de coneguts en rubles russos. “La vida sota el radar de les autoritats és possible, però és una asfíxia total”, diu Olena. “Quan vèiem venir una patrulla per la ciutat, ens ficàvem al pati interior més proper i ens amagàvem”, explica. Segons diu, en comptes de minuts, el camí cap a casa podia arribar a durar hores.
Escola i educació patriòtica
La filla d’Olena, la jove Wlada, actua com si s’hagués fet adulta a càmera ràpida. S’explica de forma seriosa i pensativa. Els pares van rebutjar d’enviar els nens a una escola russa “on els rentessin el cervell”, com diu Olena. Tant és així que Wlada es passava llargues jornades davant de l’ordinador per seguir les classes de l'escola ucraïnesa, classes de reforç d'alemany i anglès o classes d'art. “Sovint em posava a plorar quan tancava el portàtil”, explica la jove. “Se’m va fer tot una muntanya.”
Després del primer estiu en guerra, d’un total de vuit escoles, a Enerhodar només van obrir les portes la meitat. “Les aules eren buides i la qualitat de les classes era molt heterogènia en funció de quins professors eren capaços d’obtenir els ocupants”, aclareix Wlada. Algunes assignatures, especialment les ciències naturals, van quedar suspeses a causa de la manca de professorat.
Wlada va saber per una amiga que va a l’escola russa com ha canviat la docència. La llengua ucraïnesa ha desaparegut, els llibres de text són diferents i s’han incorporat noves assignatures com literatura russa i història de Rússia. Aquesta amiga de Wlada ha après molt sobre el poderós imperi rus i el seu honor. Fins i tot l’assignatura d’història universal se centra principalment en Rússia.
La comissió d’Educació del parlament rus ha donat a conèixer recentment que durant aquest any acadèmic hi hauria escolaritzats més de 320.000 infants i joves a les “noves regions”. A més, en 217 del total de 1391 escoles, sembla que s’ofereix la possibilitat de fer classe en línia, ja que els centres educatius es troben en zones de combat.
Abastiment i reconstrucció
Qui tingui ingressos o cobri una pensió, sembla que no està passant gana si viu en un poble o ciutat que no es trobi en una zona de combats. Olena admet que, al cap d'unes setmanes d’escassetat, als supermercats d'Enerhodar hi havia una gran varietat de productes. Afirma, però, que es tractava de productes russos de mala qualitat. D’alcohol, oficialment ja no se’n comercialitzava amb l’argument que, si n’hi hagués, els soldats russos s’emborratxarien. “Però per sota de la taula encara es pot aconseguir conyac importat de Crimea.” Algunes botigues de la ciutat van tancar perquè no es va trobar gent afí al Kremlin disposada a portar-les, informa Olena.
A les regions de Luhansk i Donetsk, on de facto ja es viu des del 2014 sota ocupació russa, s’hi troba sobretot gent gran que tenen coses bones a dir de Rússia i el seu president.
Ljudmila, pensionista de la petita ciutat minera d’Antratsit situada a uns 70 quilòmetres per carretera al sud de Luhansk, és una d’aquestes persones. Per telèfon enumera les coses que es poden comprar als comerços d’Antratsit: paper higiènic, formatge, llonganissa, roba. Molts articles, segons aquesta dona jubilada, provenen de Bielorússia, l’aliada fidel de Rússia. Ljudmila, que havia treballat en una planta de gas, i el seu marit, un antic miner, obtenen els aliments de l’hort que ells mateixos cultiven, com molta altra gent fa al sud-est d’Ucraïna.
De la guerra a la seva terra natal, el Donbàs, Ljudmila en fa responsable Ucraïna, no pas Rússia, que va portar al poder amb les seves armes i combatents un anomenat règim separatista a Luhansk. La unió a la Federació Russa, diu Ljudmila, ha estat una benedicció, ja que en els darrers mesos s’han condicionat escoles, escoles bressol, carreteres, hospitals i el sistema de calefacció de la regió. Segons diu, pertot arreu hi ha treballant operaris provinents de la regió meridional russa de Stàvropol. De la mateixa manera, s'ha netejat el parc i els bancs, fanals i camins s'han arreglat, a més de podar arbustos i arbres. “Sentim que vivim com a Rússia, està tot tan bonic ara”, afirma Ljudmila amb entusiasme. Només hi falten els cavallets, diu, que ja hi havia en temps de la Unió Soviètica.
En realitat, aquests efectes beneficiosos de l’estat proveïdor estan especialment pensats per a les persones de més edat. Les persones jubilades de les zones ocupades en aquest moment reben cada mes una pensió de 10.000 rubles, uns 100 euros. Justament el col·lectiu miner i els enginyers guanyaven més estant a Ucraïna. Les pensions en principi s'han d'anar recalculant sobre la base dels anys treballats, però la llista d'espera és llarga i no queda clar si amb el nou càlcul l'import pujarà realment gaire. Ljudmila espera pacient ser citada.
A Mariúpol, Der Spiegel pot conversar per telèfon amb una enginyera mecànica ja jubilada. Viu amb el seu marit diabètic al pis més alt d’un típic edifici prefabricat d’època soviètica. L’ascensor fa temps que està avariat, de manera que surten poc. Ambdós cobren una pensió d’uns 10.000 rubles, amb la qual, afirma la dona, poden arribar a final de mes. El pa costa com a molt 30 rubles, el que serien uns 30 cèntims, igual que a Rússia, diu. La dona contesta amb evasives moltes de les preguntes, com si volgués evitar criticar les noves autoritats de Mariúpol. “Als comerços hi ha tot el que hi havia abans de la guerra”, indica.
Un home jove de Mariúpol que es guanya la vida transportant cotxes i peces de recanvi és més obert a l'hora d'explicar situacions problemàtiques. Parla de corrupció en el sector de la construcció, de manca d'habitatge i d’embussos perquè ja no circulen tants tramvies ni tants busos com abans. Ens informa de la presència de moltes persones d’origen txetxè que segueixen encarregant-se de mantenir l’ordre a la ciutat. “De la policia normal i corrent, no n’ha quedat gran cosa”, diu l’home.
Tot plegat no fa pensar pas en escenes de prosperitat.
A la llarga, els territoris ocupats li suposaran un cost a Putin que multiplicarà per molt els guanys que n’obté. Experts russos calculen que les regions annexades en part han de rebre un finançament superior al de les repúbliques russes de Txetxènia i Ingúixia. Fins i tot la regió de Donetsk pot cobrir només el 13 per cent del propi pressupost amb els guanys que li aporta l’extracció de carbó i la indústria pesant que la guerra ha deixat. A Mariúpol gairebé ja no hi ha llocs de feina a la indústria de l'acer i el ferro, segons alguns residents. Sembla que el sector metal·lúrgic ha quedat fora de servei. La gran planta metal·lúrgica Azovstal es va fer famosa perquè els defensors ucraïnesos de Mariúpol s'hi van atrinxerar durant setmanes. Finalment, es van haver de rendir i van caure presos.
El Kremlin ha de dedicar a salaris una part de les subvencions milionàries destinades a la terra que ha ocupat. D'aquesta manera, busca incentivar que funcionaris i especialistes s'obrin a anar a viure a les "noves regions". Si hi accedeixen, Putin ha establert per decret que cobrin el doble.
Ara bé, els funcionaris russos, sobretot els de rang mitjà i superior, sembla que han mostrat poca predisposició a fer carrera en una zona en guerra. S’han convocat centenars de places per a jutges i advocats. També es diu que no queden oficials russos amb experiència per ocupar els càrrecs de cap dels territoris recentment ocupats. El mitjà independent Meduza ha informat que el règim té grans dificultats per aconseguir personal disposat a anar a les regions ucraïneses. A molts, la situació en aquests llocs els sembla massa perillosa i insegura.
Resistència i repressió
Un home jove de Melitópol encén la càmera del telèfon mòbil. Només s’hi aprecia una cabellera curta i uns ulls somrients. El nas i la boca queden coberts per una màscara quirúrgica de color blau cel. Ivan, així és com es fa dir, viu d'incògnit en aquesta ciutat ocupada. Per a aquest ucraïnès resultaria especialment perillós si els ocupants el trobessin. I és que Ivan és activista, un combatent de la resistència no violenta, això darrer ho vol deixar ben clar. Es diu que a Melitópol també hi ha guerrillers armats, però ben poc se sap de les seves accions. El que Ivan i els seus companys fan és visible almenys en algunes parts: escriuen eslògans proucraïnesos a les parets dels edificis i pengen llaços amb els colors nacionals d’Ucraïna en baranes i arbres.
Ivan es va infiltrar a les zones ocupades de forma voluntària. De tot just una vintena d’anys, aquest jove, realment, és d’una altra part del país que els russos no han aconseguit tenir sota el seu control. Després de l’entrada de les tropes russes, Ivan va deixar la feina que tenia en el sector de les telecomunicacions i fundà amb un amic el moviment de resistència Yellow Ribbon, és a dir, Llaç Groc. “Vam tenir clar que en moltes parts d’Ucraïna de sobte hi havia persones que estaven desconnectades dels mitjans de comunicació lliures”, diu Ivan.
A Kherson, que amb el temps ha estat alliberada, durant les primeres setmanes d’ocupació encara va poder organitzar manifestacions on s’hi podien veure banderes d’Ucraïna. Amb el pas del temps, la resistència ha passat a actuar en la clandestinitat. Ivan i els seus amics han programat un assistent virtual, és a dir, un sistema de diàleg amb intel·ligència artificial, al qual es poden adreçar les persones interessades en els serveis de missatgeria. Per verificar que es pot confiar en les persones interessades, Ivan els planteja unes petites tasques. Per exemple, els encarrega que pengin llaços grocs i blaus en baranes o arbres. Ell mateix va després a aquests llocs i hi comprova si realment s’hi han col·locat els llaços.
Ivan assegura que el moviment compta amb 10.000 membres a totes les zones ocupades, inclosa Crimea. “La nostra tasca consisteix a influir psicològicament els russos”, explica. “Els recordem diàriament que aquest no és el seu país, que aquí no es poden sentir segurs.”
Al mateix temps, Ivan pretén encoratjar els connacionals, ajudar-los a informar-se i tenir una mena de comunicació mútua mitjançant procediments encriptats.
En les seves accions, Ivan ha de prendre moltes precaucions, atès que els ocupants no tenen cap mena de mirament contra la resistència. El mitjà investigador rus Istories parlava fa poc amb ciutadans ucraïnesos que havien estat segrestats i torturats a Melitópol a causa de les seves idees polítiques.
L’any 2022, l’organització Human Rights Watch va identificar 15 camps de filtració, centres d’interrogatori i de concentració destinats a aquelles persones que volguessin sortir del país. Podria haver-n'hi més. Segons investigacions dutes a terme per l'agència AP, Rússia tindria retinguts milers de civils ucraïnesos. Moscou pretén construir fins l'any 2026 25 noves colònies penitenciàries i centres de detenció als territoris ocupats.
Pocs abans d’esclatar la guerra, Rússia ja havia obligat a anar a la guerra massivament i amb mètodes brutals a homes considerats aptes militarment de les “repúbliques populars” de Donetsk i Luhansk. Es diu que van dur a terme ràtzies per endur-se’ls de les seves cases. Sembla que aquesta pràctica ja no es duu a terme. A Melitópol, Ivan no ho ha viscut. Tot i això, aquesta tardor els homes de les “noves regions” han estat cridats a files com passa també a Rússia.
Vladímir Putin considera que les regions annexades no es diferencien en res de l’anomenada mare pàtria. Tanmateix, l’única visita que el president rus ha fet fins ara als nous territoris la va fer d’amagatotis. Durant una visita llampec a Mariúpol la primavera passada, va conversar amb una veïna que afirmava que l’àrea residencial de nova construcció ara és com tenir “un petit tros del paradís”.
En una ciutat totalment destruïda, on han mort milers de civils, aquesta va ser una afirmació tan grotesca que una altra veïna sembla que no va poder-la suportar. “Tot això és mentida, tot això és un espectacle”, va sentir-se cridar la dona de fons.
Com va acabar aquesta dona, no s’ha sabut mai.
Traducció d'Arnau Ferre Samon