McAfee té 56 anys i és un corifeu a l’hora de parlar de les conseqüències que tindrà el desenvolupament tecnològic en el mercat laboral. Per a aquest investigador del Massachusetts Institute of Technology (MIT) una cosa és ben clara: la intel·ligència artificial farà desaparèixer moltes feines… però en crearà encara més.
Una vegada vau dir que menysprearíem la influència que tindria la intel·ligència artificial (IA) a la vida de les persones. Encara ho penseu?
Sí. Quan sorgeix una nova tecnologia, tendim a sobrevalorar la seva influència a curt termini i a menystenir la que tindrà a llarg termini. Amb la IA estem fent exactament el mateix.
ChatGPT és l’aplicació informàtica que ha experimentat un creixement més ràpid. Com es pot sobrevalorar?
Aquestes coses passen molt ràpidament de ser màgiques a ser normals. Ara per ara som en la fase de “verge santa, això és meravellós”. D’aquí a quatre anys, quan el més habitual sigui donar instruccions a un assistent digital, passarà a formar part de la nostra rutina.
Tanmateix, enteneu el temor d’aquelles persones que profetitzen l’aparició d’una IA totpoderosa?
Sí, però si anys enrere s’hagués escollit anomenar-la d’una altra manera que no fos “intel·ligència artificial”, sinó alguna cosa avorrida com ara “anàlisi simbòlica” o bé “comparació de patrons” —dos termes que també serien apropiats—, la gent no hauria al·lucinat d’aquesta manera.
Els que ara mateix estan al·lucinant consideren que aquesta tecnologia és una amenaça per a les seves vides.
L’arribada d’una IA totpoderosa és una de les últimes coses de les quals ens hauríem de preocupar ara mateix. Començar a parlar de prohibicions i de limitacions seria contraproduent. No podem permetre’ns frenar l’evolució que vivim amb burocràcia.
Aleshores no cal cap mena de regulació?
Això no és el que vull dir. Si el mercat la pífia, aleshores cal intervenir. Evidentment, si per culpa de la IA es contamina un riu, es posa la salut de les persones en perill o bé suposa un perill sistèmic, aleshores no s’ha de poder permetre. Ara per ara, però, no veig que passi res de tot això.
I què me’n dieu de les feines ben pagades que fa la classe mitjana? Per a aquestes feines la IA és un perill real.
No parlaria d’amenaça, sinó més aviat de disrupció. ChatGPT és una notícia nefasta per a Google? Ja ho veurem. Potser sí, clar. Tampoc no costa gaire imaginar-se que la següent versió de ChatGPT posi en entredit oficis concrets, com el que fa un programador o una redactora. Al mateix temps, però, ChatGPT és només la baula més recent en tota una sèrie de tecnologies que han desembocat aquí. I, fins al moment present, sempre s’han creat més llocs de treball dels que han desaparegut.
On sortiran nous llocs de treball?
No ho sé. Si faig cas a la meva bombolla de Twitter, aviat faran falta molts enginyers de “prompts”, d’instruccions. Gent que sàpiga alimentar la IA amb els conceptes i les ordres que necessita per poder oferir respostes amb un mínim de sentit. Tot i així, no estic segur que d’aquí a tres o cinc anys tothom s’hagi fet “prompter”.
És més interessant plantejar-se quins perfils professionals desapareixeran arran de la IA.
Actualment, la tecnologia que permet elaborar imatges a partir de paraules està molt, molt desenvolupada. I sens dubte això deixarà uns quants il·lustradors sense feina. D’altra banda, potser això també farà que sorgeixin nous llocs de treball per a il·lustradors que siguin especialment bons.
Aleshores valdria més la pena no intentar evitar aquestes disrupcions que ja són previsibles?
Fa dècades la paraula “computador” feia referència a les persones que feien càlculs manualment per a asseguradores o per a la NASA, per exemple. Avui ho fa un ordinador, una computadora. Avui dia recomanaria a un govern que mantingués els computadors humans per protegir els seus llocs de treball? Per descomptat que no. Seria una bogeria a nivell econòmic. En el mateix sentit, també seria una bogeria regular la IA amb l’objectiu d’evitar les disrupcions que causarà al mercat laboral.
Sou capaç d’imaginar-vos com sona tot això a les orelles d’un treballador corrent que no té el poder de decidir quina tecnologia vol o no vol?
La política ha de permetre que la tecnologia evolucioni, amb totes les conseqüències. No pot intentar aturar els avenços. Val més la pena intentar garantir que les famílies no es quedin a l’estacada si es perd la feina en comptes d’intentar salvar professions que han quedat antiquades.
Els polítics escollits democràticament poden permetre’s un posicionament com aquest?
Li faig una altra pregunta: Un treballador corrent a Alemanya està millor a dia d’avui que fa 20 o 40 anys? Suposo que sí. En general, als Estats Units, sí. I les economies d’ambdós llocs han viscut enormes canvis estructurals.
A nivell econòmic potser sí que és cert, però des de la perspectiva de cadascú…
…potser no, clar. Perdre la feina és un daltabaix. Els acomiadaments són terriblement dolorosos. Però sap què és encara pitjor? Una societat que no permet ni acomiadaments, ni cap mena d’adaptació. Això equival a un penós descens cap a la pobresa.
No creieu que us ho poseu massa fàcil en dir: bé, potser es perdran uns quants llocs de treball, però segur que se’n crearan de nous, o sigui que cap problema?
També s’ha de veure a quines persones afecta. Aquí als Estats Units hi ha entorns concrets en els quals els canvis estructurals no han acabat de reeixir. El benestar augmentarà i sorgiran noves oportunitats, segur, però això significa que la gent ha d’estar disposada a aprofitar-les. És a dir, a mudar-se a una altra ciutat que potser serà lluny i on el cost de la vida potser sigui alt.
Amb el pas dels anys, les persones estan més arrelades, tenen una casa, hipoteca, cotxe, fills que van a l’escola. Fa vint anys, els miners van haver de passar per un llarg i dolorós procés d’adaptació. Ara arriba el torn dels professionals qualificats, els que han passat per la universitat?
Ni més ni menys. I això pot donar-se per la tecnologia en la qual es basa ChatGPT o per qualsevol de les que es pugui desenvolupar en un futur i de les quals encara no tenim ni idea. Una cosa sí que és certa: hi ha molta demanda de programadors. Encara que ChatGPT sigui capaç d’escriure codi no crec que d’aquí a cinc anys hi hagi la meitat de programadors als Estats Units. Cada vegada hi ha més demanda i seran cada cop més productius.
Bé que ho hauran de ser si volen competir amb una IA.
Clar, un programador que ofereixi la mateixa qualitat que un altre, però trigui el doble, té un problema. Això sempre ha sigut així. Ara bé, ChatGPT substituirà els programadors o bé es convertirà en una eina? Crec que serà una eina… sempre que les persones siguin disposades a continuar formant-se.
Aleshores això vol dir que les persones que vulguin mantenir la feina hauran de passar-se el dia rendint al màxim perquè una IA s’encarregarà de fer les tasques més senzilles. Desapareixerà el dret de ser humanament mediocre?
Hi continuarà havent feines que no requereixin entrar a la roda de hàmster. Tant a Europa com als Estats Units hi ha manca de personal en gairebé tots els sectors i categories salarials. Qui vulgui tenir el dret d’avorrir-se, però, potser haurà d’acceptar tenir uns ingressos més baixos. El tracte seria aquest.
El mercat s’encarregarà de regular-ho. Aquest és el missatge que voleu transmetre?
De persones insatisfetes n’hi ha per tot arreu. Conec grans inversors i advocats de bufets de renom que es lamenten de les hores que es passen treballant, de les bestieses que se’ls demanen. És clar que, a canvi, reben un salari bestialment alt. Tot i així, no els compensa la insatisfacció. Caldria intervenir d’alguna manera? Crec que no. Estem parlant de gent molt formada que pot posar en pràctica les seves habilitats en un altre lloc si els ve de gust… o si la IA fa perillar el seu lloc de treball.
La supervivència del més fort?
No hi ha res de dolent a dir: aquesta feina requereix d’això i d’això altre. Pots optar per fer-la o no. De qui ens hem de preocupar és la gent més fràgil, més dèbil, les persones que no tenen poder de negociació. Els advocats, els banquers i els metges no haurien de ser prioritaris. Quan era doctorand a Harvard també vaig tenir èpoques dolentes en què em sentia superat. Però si hagués vingut algú i m’hagués dit que no podia continuar, que se m’havia de protegir, li hauria dit que fotés el camp. En el cas d’aquesta revolució estem dient que les persones afectades saben treure’s les castanyes del foc. I això hi fa una gran diferència.
Creieu molt en el progrés; una idea molt americana…
No negaré que els més escèptics tinguin certa part de raó, però en general soc optimista pel que fa a l’evolució humana. Hi ha moltes coses que el que fan és millorar una mica cada dia, no pas empitjorar. Em preocuparé de l’atur massiu que pugui derivar dels avenços tecnològics quan sigui una realitat, no pas pel temor que pugui passar. En aquest sentit, les nostres societats segueixen dos corrents filosòfics diferents. La idea que sol predominar a Europa és el que s’anomena “upstream governance”. Essencialment el que diu és el següent: les coses importants no es poden deixar a mans del mercat. Als Estats Units molta gent —jo inclòs— creu en la idea de la “permissionless innovation”: s’intervé quan el sistema ha generat errors evidents. I aquesta manera de procedir desferma forces molt potents.
A vegades d’indesitjades.
Si parlem de sanitat, de seguretat o del medi ambient, cal fer tot el possible per evitar que s’avanci pel mal camí. En la resta de coses cal ser tan ràpid com sigui possible. Això em fa pensar en aquells sonats que, tan bon punt es van posar càmeres als telèfons mòbils, es dedicaven a fer fotos per sota de les faldilles de les dones al metro. Quan va ser evident que érem davant d’un problema de veritat, a ningú no li va passar pel cap prohibir les càmeres. A poc a poc es va anar establint que fer aquella mena de fotos era un delicte i punt. Jo soc del mateix parer que Jimmy Wales, un dels cofundadors de la Viquipèdia: val més la pena deixar corregir els errors que no pas evitar que se’n cometin.
Si no és que fem tard i les empreses ja s’han fet massa grans per poder-les regular. Com passa amb Facebook o Google.
Això és un problema, certament. Tot i així, ho és per un altre motiu. Què podem aprendre de l’intent que ha fet la Unió Europea d’intentar regular Meta i Alphabet? La seva quota al mercat de la publicitat europeu augmenta, cada cop són més potents. En general, la regulació serveix perquè els pesos pesants mantinguin la dominància, no pas al revés.
Preveieu que es formi un oligopoli en el sector de la IA entre Google, Microsoft i l’empresa xinesa Baidu?
Si fos així, Open AI i ChatGPT no existirien. Open AI era una start-up. Una de molt ben finançada, però una start-up.
Open AI va tenir un capital inicial de mil milions de dòlars.
Si d’una cosa en tenim a dojo és de diners. I què és més apropiat que destinar-los a solucionar problemes? Si hi ha una cosa que no em preocupa gens és l’aparició d’un gran oligopoli.
Temeu que la Xina pugui avançar Occident?
La innovació, sobretot quan parlem de disrupcions tan fonamentals com ara la IA, és un procés que no es pot centralitzar. Sorgeix en petits laboratoris i garatges arreu del país, en universitats i en empreses. Calen estudiants, inversors, idees. Si jo tingués la capacitat de gestionar el sistema, l’últim que faria seria centralitzar-lo. Xi Jinping és justament el que ha intentat fer i, amb això, ha posat en perill un ecosistema tecnològic que fins ara era molt actiu.
I això són bones notícies o no per al món?
Com a persona que forma part del “Team West” m’atreveixo a dir que mantenir i impulsar el lideratge tecnològic durant el segle XXI ens beneficiarà. Els bojos —en sentit positiu— del futur es quedaran aquí, a Silicon Valley.
I quin serà el lloc d’Europa?
Ara mateix la competició és entre la Xina i els Estats Units. Jo soc el primer que no entenc perquè Europa no té un paper més important. Teniu les persones, els diners, una formació excel·lent i grans universitats… però no hi ha grans avenços tecnològics.
Molts creuen que és per la manca de capital risc que reben les noves empreses.
Conec uns quants inversors que es dediquen al capital risc i no tenen res en contra d’Europa. Simplement van allà on poden guanyar diners. Fa uns quants anys van dirigir-se cap a la Xina. D’alguna manera, però, no creuen que a Europa les seves inversions tinguin el mateix retorn que poden obtenir al nord de Califòrnia. Sospito que continuareu competint a la categoria ploma i no amb els superpesants.
Gràcies per l’entrevista, senyor McAfee.
Traducció d'Arnau Figueras