Dels informes de la policia de Berlín, 7 d’octubre:Un grup de persones distribueix baclaua a l’avinguda Sonnenallee del barri de Neukölln per celebrar l’atac de Hamas a Israel. Al vespre es reuneixen a Neukölln fins a 65 persones i duen a terme proclames contra Israel.
Ella Berger està comprant cogombres al supermercat Rewe. Fins fa poc, explica, sempre anava a la verduleria àrab que hi ha a un centenar de metres perquè els seus cogombres són tan bons com els que coneix d’Israel: cruixents i un pèl dolços. “Els meus fills se’ls menjaven per postres.”
Tanmateix, després que el 7 d’octubre Hamas assassinés 1400 persones i en segrestés 220 més a Israel, Berger viu en un altre Berlín.
Està preocupada pel que podria passar si segueix anant a la verduleria i la hi sentissin parlar en hebreu. “Tinc por.” Per això, aquest article no revela el seu nom real. I per això a casa seva ara es mengen els cogombres alemanys, més grossos. Semblen de plàstic, diu Berger.
Ella, de 42 anys, ha deixat de parlar en hebreu als seus fills. Els renya quan ells ho fan amb ella. Fa poc volia anar amb ells al museu i no va anar-hi en metro, la parada del qual té a la cantonada del costat, sinó en cotxe.
L’avi de Berger va sobreviure l’holocaust i ella va créixer a Israel sota l’amenaça dels míssils de Hamas i Hezbollah. Fa vuit anys, ella i el seu marit van mudar-se a Berlín perquè també a Israel tenia la fama de ser una ciutat oberta i diversa.
Precisament Berlín. La ciutat des de la qual va governar Hitler. Quan els nazis van arribar al poder, a Berlín hi vivien uns 160.000 jueus, és a dir, una tercera part de la població jueva d’Alemanya. Al final de la guerra, uns 1500 encara van poder viure'n l’alliberament. La resta havien estat assassinats, abocats al suïcidi o havien emigrat.
Després de dècades de divisió, el procés de reunificació va fer que la ciutat prosperés i Berlín va esdevenir la capital d'una Alemanya unida i democràtica. A més, es va convertir en la ciutat més de moda a Europa i joves israelians van anar-hi a viure. En freqüentaven els clubs i van obrir-hi restaurants i comerços. La vida jueva hi creixia. A la ciutat hi viuen uns 5.000 israelians i la comunitat jueva berlinesa compta ja amb més de 8.000 membres.
També Berger va seguir la crida. Ara diu: “Per primera vegada entenc què significa ser jueva: no sentir-se realment segura enlloc.”
De què tenen por?
“Tinc por, per exemple, que escridassin, escupin o agredeixin els meus fills al carrer.”
El seu fill té sis anys, la filla en té quatre. Seuen l’un al costat de l'altre mentre el televisor no calla. Els dos són nascuts a Berlín i l'escola i l'escola bressol on van prop de casa són públiques. Era quelcom important per a Berger i el seu marit: els nens han de créixer en plena normalitat. Cap dels dos no sap que el país dels pares ara mateix està en guerra, que hi ha latent un conflicte entre Israel i Palestina des de fa dècades. Encara no en saben res, de l’holocaust. “Quan topem amb les Stolpersteine, els dic que són persones que van morir a la guerra.”
No els toca encara de saber que la seva ciutat natal va perseguir, empresonar i assassinar de forma sistemàtica persones com ells. I tampoc no han de saber que ara podrien tornar a córrer perill als seus carrers.
És la por d’una agressió, diu Berger. Encara més por li provoca la idea que tal vegada ningú no digui res en cas que sigui víctima d’una agressió. Que la societat pogués acceptar que una persona jueva fos agredida al carrer pel fet de ser jueva.
10 d’octubre:Sobre restes del mur de Berlín a Friedrichshain algú guixa uns gargots sobre una superfície de 40 cm per 150 cm de cinc creus gammades i la inscripció “Kill Juden”.
11 d’octubre:Desconeguts arrenquen la bandera d’Israel hissada davant del Rotes Rathaus, seu de l’ajuntament de Berlín, i la llancen a una paperera.
12 d’octubre:Un home intenta trepar el pal de la bandera davant del Rotes Rathaus per llevar la bandera d’Israel que hi és hissada. A Prenzlauer Berg, algú ha dibuixat l’estrella de David en una casa.
Quan Hamas declara el 13 d’octubre com a “Dia de la Ira”, alguns restaurants jueus de Berlín queden amb la persiana abaixada per precaució. Yorai Feinberg sí que apuja la persiana i diu que tancar ara seria un mal senyal perquè representaria el triomf dels terroristes. Ell és el propietari del Feinberg’s, a Schöneberg, el nom del qual es va fer famós arreu del país quan el 2017 un home es va plantar davant del restaurant i va cridar: “Anireu tots a parar a les cambres de gas!” La parella de Feinberg va enregistrar un vídeo de l’incident i el va penjar a les xarxes.
Feinberg conviu al seu local amb una “remor de fons antisemita”, com ell diu. Tanmateix, abans d’aquest divendres dia 30 es van multiplicar els missatges d’odi. “Jueus fastigosos de merda”, crida algú des de l’anonimat d’una trucada telefònica. El dia 13 d’octubre, la majoria de taules estan buides. Un parell de clients seuen a les taules de fora, damunt les quals hi ha hummus, sabih o kebe. El sol ja s’ha post i ja és sàbat. Davant del local, al carrer, hi ha un cotxe de policia.
Segons Feinberg, els clients se senten intimidats. Els seus empleats i llurs famílies pateixen els efectes de la situació, perquè al Feinberg’s tothom té clar que són un objectiu potencial. Aquest capvespre, alguns clients expressen la seva solidaritat amb gestos commovedors, com el d’un grup que porta una petita olivera al local. Quan la donen al personal, hi ha abraçades i llàgrimes. El divendres acaba tranquil, almenys aquí.
13 d’octubre:Agents policials detecten cartells amb contingut antiisraelià a l'avinguda Sonnenallee del barri de Neukölln. Un treballador de l’ajuntament de Reinickendorf veu que la bandera d’Israel que hi ha penjada davant del consistori té un forat i està cremada. Estava hissada a uns 10 metres d’alçada. A Friedrichshain algú dibuixa una estrella de David a l’entrada d’una casa. A la nit, un vianant veu a Friedrichshain diversos cartells amb missatges antiisraelians a l’East Side Gallery.
El cor de Hannah Shule Katz fa els assajos des de fa poc sota protecció policial. Ella canta en un cor jueu i ara sempre hi ha policies armats als accessos. “Abans pensava que l'estat protegia les entitats jueves perquè volia. Ara m'adono per primera vegada que ho fa perquè hi està obligat”, afirma.
Katz té 32 anys i viu a Berlín des del 2018, però una cosa així, diu, encara no l'havia vist. Algunes persones haurien explicat que a la seva sinagoga algú hauria arrancat la mezuzà del marc de casa seva. La mezuzà és una petita capsa metàl·lica que conté un pergamí escrit a mà que es creu que protegeix els inquilins d’una casa.
Hannah Shule Katz porta la seva penjada al coll. El seu pare li va regalar la cadena amb la mezuzà i una estrella de David en tornar d’un quibuts a Israel. “No soc capaç de treure’m la cadena”, diu. “Si no la porto posada, sento que no vaig del tot vestida.” Ara, quan algun cop surt de nit, amaga la cadena sota la samarreta, diu Katz.
Ella és de Boston. El seu avi era alemany i va fugir als EUA. “Un cop em va dir: «A Alemanya, ens hi sentíem segurs.»” Diu que ara entén per primer cop el que el seu avi volia dir-li: “Aquesta sensació que tot va bé fins que de cop ja no va bé.”
Amb tot, Katz no vol amagar-se. Va a la sinagoga encara més que abans. “No m’he sentit mai tan jueva com ara”, diu. “Hi ha aquesta frase que diem: «Am Israel Chai!», és a dir, el poble d’Israel és viu. Es cridava després de l’holocaust i la cridem també ara.”
14 d’octubre:Algú escriu a Wilmersdorf un missatge antisemita de 30 cm per 30 cm a la façana del Senat. Una dona descobreix al barri de Moabit una gran estrella de David de 30 per 30 centímetres al vestíbul d’una residència d’estudiants. A Hellersdorf uns joves arranquen una bandera d'Israel del seu pal i la cremen.
Fa uns quants dies que Gal Mizrachi dorm a casa d’uns amics. Ja no s’atreveix a anar al seu pis. També té por de convertir-se en un objectiu si en aquest reportatge aparegués el seu nom real. Mizrachi té 20 anys. És un home jove, tranquil, i porta unes ulleres rodones. Fa dos anys va decidir deixar Israel i mudar-se a Berlín per fer-hi els estudis de trompeta. Abans de l’holocaust, el seu avi vivia aquí. Mizrachi viu en un barri on hi ha moltes persones amb arrels àrabs i turques. Afirma que fins ara no ha experimentat cap mena d’antisemitisme.
Uns dies després de l’atac de Hamas, passejava amb dos amics per la Friedrichstraße, amb qui mantenia una conversa en hebreu. Quan passaven per davant d'un quiosc, afirma que un home en va sortir corrents al crit en àrab de “Jueus, jueus!”. Segons diu, l’home se’ls va atansar fins a ben pocs centímetres i, en marxar, els va escopir per darrere.
Al seu barri, ara sembla que de les façanes de les cases pengen banderes de Palestina. Des del moment en què aquell home els va escopir, ha deixat de sentir-se segur a casa seva. A l’edifici on viu és sabut que és jueu. Ara mateix s’està a casa d’uns amics que tenien una habitació lliure durant uns dies, però està buscant pis. Si no trobés res, diu, s’endurà el matalàs que té al pis i anirà a dormir a casa d’uns altres amics.
Ha deixat de parlar en hebreu al carrer. “És absurd: 80 anys després de l’holocaust, els jueus tornen a tenir a por de sortir al carrer a Alemanya”, diu. Quan la mare li truca al mòbil, contesta en anglès: “Et truco més tard.”
15 d’octubre:A la Potsdamer Platz es manifesten 1000 persones a favor de Palestina. Molts enalteixen Hamas i criden missatges antiisraelians. Per tota la ciutat es notifiquen a la policia pintades de l’estrella de David i missatges en contra d’Israel.
16 d’octubre:A Neukölln un desconegut llança uns petards a una parella jove que conversa en hebreu. Uns joves insulten un conserge del barri de Moabit que hissava una bandera d’Israel. Tot seguit, desconeguts intenten d'arrancar la bandera del pal.
L’Adeline Perl va saber per un veí que algú havia dibuixat una esvàstica al marc metàl·lic de l’intèrfon. Va començar a tenir por de dormir al seu propi llit perquè el seu dormitori, explica Perl, dona al carrer. Aquella nit, afirma, va dormir a la sala d’estar.
L’endemà, marxava de Berlín uns dies de vacances amb els seus dos fills. Ja ho tenia planificat de feia temps, però la veritat és que li va anar com anell al dit. Els seus fills van a una escola jueva, porten quipà i tsitsit, aquests serrells llargs de color blanc que sobresurten de la roba. “Ara els he demanat que els amaguin i que portin una altra caputxa.”
Perl va créixer a la zona de Moabit, on va anar a escola amb infants musulmans. Un cop, ja a l'institut, explica que va sortir plorant de classe d’història perquè companys musulmans feien broma i deien que l’holocaust no havia existit mai. Ella ha viscut a Nova York, París i Tel-Aviv. Quan es va quedar embarassada, ella i el seu home van tornar a Berlín des d’Israel. I, ara, això de l’esvàstica.
Que si a Berlín han viscut ja una agressió com aquesta?
“No. I no volem que els nostres nens creixin en un entorn així. No hauria dit mai que jo o els meus fills viuríem una cosa així.”
Que ha de témer dormir al seu propi pis. Que s’ho ha de pensar cada dia fins a cinc vegades si porta els nens a l’escola. Que hi ha persones que intenten calar foc a una sinagoga. A la seva ciutat natal. Perl s’esforça a mantenir la calma mentre ho explica.
“La meva família va sobreviure l’holocaust i la guerra del Yom Kippur, si no jo no seria aquí”, diu. “Però ara ens cal el suport de la societat.”
Perl diu que ella i el seu marit havien planificat que algun dia anirien a viure amb els fills a Israel si ells així ho desitgessin. Però s’està pensant de tornar-hi abans. “Allà no hi haurà cap esvàstica a l’intèrfon, allà no m’he d’amagar de ser jueva i els meus fills poden aprendre a defensar-se a l'exèrcit.”
17 d’octubre:A Neukölln i a la porta de Brandenburg manifestants pro Palestina llancen pedres i ampolles a agents de policia. La policia protegeix el monument commemoratiu de l'holocaust. A Friedenau desconeguts pinten una gran estrella de David de quatre per cinc metres i una inscripció antisemita al carrer.
Maximilian Feldhake diu que callar és el pitjor que es pot fer. Ell és rabí i viu a Berlín des del 2013. Col·labora des de fa anys amb comunitats i associacions musulmanes de la ciutat per apropar el judaisme i l’islam. Tanmateix, després de l’atac de Hamas, Feldhake diu que s’hi ha perdut el contacte.
“Silenci inquietant”, diu mentre arqueja les celles.
Ningú no li ha demanat com li va, si podria ajudar amb alguna cosa. “No espero necessàriament que els palestins i musulmans que viuen aquí a Alemanya mostrin solidaritat amb Israel. Però el mínim seria dir: l’antisemitisme a Alemanya potser no seria la millor de les opcions.”
Ara mateix es pregunta si la gent amb la qual ha col·laborat a les mesquites s’alegra de l’atac de Hamas. “Aquesta gent deia abans que estaven a favor del diàleg entre jueus i musulmans perquè sabien que això és el que s’esperava socialment?”
Feldhake diu que no és una persona que tendeixi a caure en el pànic. Però des del 7 d'octubre, quan és fora, oculta la quipà sota una gorra negra de beisbol. Com quasi tothom amb qui es tracta aquesta història, Feldhake sospita que la situació per als jueus de Berlín anirà a pitjor. Ell assegura que no té tanta por de ser agredit al carrer, com que “més aviat compta amb atemptats planificats en indrets o entitats jueves.”
18 d’octubre:Desconeguts llancen de nit dos còctels Molotov a la seu de la comunitat jueva del barri de Berlín-Mitte. Al vespre, les protestes propalestines a Neukölln s’agreugen, els manifestants construeixen barricades urbanes incendiàries i ataquen la policia amb pirotècnia.
22 d’octubre: A Hellersdorf desconeguts furten una bandera d’Israel d’un edifici. Més tard, la policia troba la bandera parcialment calcinada. A Gesundbrunnen desconeguts llancen una pedra a una finestra de l'hospital jueu.
Tomer Dotan-Dreyfus busca un lloc lliure en una cafeteria turca del barri de Schöneberg. Al soterrani hi ha espais de pregària per a musulmans i musulmanes i en algunes taules hi seuen famílies i estudiants.
Fa 13 anys que Dotan-Dreyfus, escriptor israelià, viu en aquest barri berlinès. Té 35 anys i uns cabells incipientment canosos, i porta ulleres. La seva llengua materna és l’hebreu i la seva primera novel·la la va escriure en alemany. Dotan-Dreyfus és d'esquerres. Sovint critica durament el govern israelià. Està a favor dels drets humans a Palestina i va ser insubmís en negar-se a fer el servei militar a Israel. Per ell, els darrers dies s'ha fet evident: "Hamas és dolent per als palestins i el govern d’Israel, per als israelians.”
Li preocupa la situació a Berlín. Tem que la situació pugui empitjorar: “El tractament de la policia amb els manifestants a Neukölln busca molt la confrontació. Hem d’aconseguir desescalar aquest conflicte.”
Sent que a la ciutat la vida ha canviat. “Quan abans algú deia que els jueus no es podien sentir segurs en algunes parts de la ciutat, jo era el primer a contradir aquestes bajanades”, diu. “Però després de les imatges de Neukölln dels darrers dies tinc por d’anar per segons quines zones de Berlín. I se’m fa molt difícil de dir-ho, això.”
26 d’octubre:A Reinickendorf i Neukölln algú ha dibuixat la nit anterior una estrella de David a la façana d’una casa. Des de l’atac de Hamas del 7 d’octubre, la policia de Berlín ha registrat 852 delictes que ha relacionat amb la reacció al conflicte del Pròxim Orient.
Traducció d'Arnau Ferre Samon