L’argument de la novel·la se situa a la Irlanda contemporània, el protagonista es diu Tom Kettle i és un policia jubilat de 66 anys la vida del qual està determinada per tres factors: per la seva família —muller i dos fills—, per la seva professió i pels capellans pedòfils d’efectes devastadors per a la seva família. Naturalment, amb aquests materials es pot escriure una novel·la de denúncia, un retaule sociològic i d’altres coses literàriament pitjors, si es redueixen a denunciar fets, com fan, amb un estil més rudimentari, els diaris. Sebastian Barry—Dublín, 1955—però, amb aquests materials, escriu una novel·la literàriament ambiciosa, intrigant fins a la darrera pàgina i amb un estil —traducció de Marc Rubió—excel·lent.
La tècnica narrativa singularitza l’obra. El lector trobarà fragments com aquest: «aviat la tetera i les tres tasses van ser sobre una vella tauleta índia que el Tom havia guanyat en un torneig de golf, molt temps enrere. Els jugadors realment bons, el Jimmy Benson i ¿com es deia aquell paio?, el McCutcheon, estaven malalts a causa de la grip que en aquell moment corria per tot arreu de manera que el Tom n’havia tingut prou amb el seu talent migrat per sortir-ne victoriós. Sempre somreia quan hi pensava, però ara no ho va fer». És a dir, associa el passat i el present, el que veu i el que pensa, com en un monòleg interior però sense excursions al subconscient. Més fàcil d’entendre, més nítid.
Però va més enllà, perquè la narració en tercera persona evita reduir el relat a allò de què és conscient el personatge. Ho diu explícitament: «el seu cervell va continuar explicant una història desconnectada del seu jo en hores de vigília». La tècnica ens permet, aleshores, veure el personatge amb un gran angular i el resultat és magnífic no només per l’opció tècnica sinó per l’ús que en fa: pel ritme amb què subministra les informacions, per la selecció de les associacions i per les poderoses imatges amb què les expressa.
El relat, de fet, abasta tota la vida de Tom Kettle pautada per les situacions històriques —soldat a les colònies de Palestina i Malàisia o policia durant els atemptats de l’IRA—, per les privades —el matrimoni, la paternitat, l’ofici de policia o la jubilació—i pels signes del temps —la droga, un fill que surt de l’armari i, sobretot, la pedofília clerical protagonitzada per gent «fosca, vil, assassina, freda, malvada i repugnant amb penis en lloc d’ànima». La ira del protagonista, diu, no tenia «nom [...]. No sortia al diccionari de les ires», i és la novel·la —el conjunt del que s’hi integra—el nom amb què Barry ha definit aquella ira. El contrapunt d’aquesta còlera és l’amor de Tom Kettle per la seva família. Un amor sense maquillatges sentimentals, sòlid en les dissorts, persistent fins al desenllaç.
L’argument explica com la jubilació de Tom Kettle —«immòbil, feliç, inútil»— és interrompuda pel seu retorn, ocasional, al cos de policia, la qual cosa desencadena el record del que ha estat la seva vida: l’impuls constructiu, la decadència física, la còlera impotent, la pau dels refugis protectors, la inclemència de la intempèrie i la tendresa pels seus que sura sobre el mar agitat del seu món. La qualitat de la novel·la consisteix, justament, en el fet que “aquella” vida pot llegir-se —i sentir-se— com un mirall, si més no fragmentari, del que és la vida humana. Aquest personatge singular «amb la seva cara de boxejador apallissat» potser ha estat més dissortat, però no és ni gaire més heroic, ni gaire més lúcid, ni gaire més covard que l’home comú.
A la fi, quan «les coses que han estat fresques, immediates, terribles, es perden en un temps immemorial», recorda —en l’entreson—la dona que havia estimat i que s’havia endut la mort. I li sembla veure-la: «l’aspecte i els colors d’aquella cara el commovien com cap altra cosa al món. Li donaven un sentiment absolut de felicitat i alegria [...i] de sobte, va notar que tocava aquells dits càlids». Si el lector pensa que aquest és un final feliç, una mica tou, és que no m’he explicat prou bé.
