Josep Miquel Arenas, Valtònyc, ha pogut tornar a Mallorca. Enrere queden sis anys lluny dels seus familiars i amics per tres delictes que mai s’haurien d’haver sentenciat. Dos d’ells d’opinió —enaltiment del terrorisme i injúries greus a la Corona— i el tercer —amenaces— fruit d’un excés d’interpretació impropi de qualsevol persona amb sentit comú: com es pot algú prendre seriosament que un cantant interpreti una peça que inclogui amenaces de bon de veres, versemblants, cap a una persona?
Per a Josep Miquel Arenas el procés judicial ha estat infernal. I no ha acabat; no debades té pendent un altre judici per suposades amenaces, aquest novembre. Tanmateix, la seva lluita ha aportat quelcom d’important: ha retratat algunes de les deficiències democràtiques d’Espanya. Se’l va perseguir legalment i se’l condemnà a presó per enaltiment del terrorisme, que és un delicte que casa molt malament amb els principis democràtics i sobretot amb la llibertat d’expressió, en especial quan el terrorisme ja no existeix. I per crítiques a la Corona, que a qualsevol país democràtic amb monarquia quedarien en res, atès que són opinions emparades en la llibertat d’expressió. De fet, el cas Valtònyc ha demostrat, durant el procés judicial a Bèlgica —per a la seva extradició—, la condició única de la Corona espanyola. No n’hi ha d’altra igual a la Unió Europea. L’extraprotecció legal de la qual gaudeix és una aberració democràtica que impedeix la crítica més dura, la qual, en una democràcia, no ha de ser respectuosa, ni res més que lliure. Talment, ho va deixar clar el Tribunal Constitucional belga quan sentencià que l’article penal de la protecció de la seva Corona —que datava de mitjan segle XIX i que substancialment tant se semblava al blindatge espanyol— no era concordant amb els usos democràtics. Gràcies a Valtònyc la Corona dels Borbons, inventada per Franco, ha quedat retratada.
“A pesar de tot, aquests sis anys de lluita per la llibertat d’expressió han valgut la pena”, declarà Arenas en arribar a l’aeroport de Palma. D’això tractava, en efecte, el seu cas; de la llibertat d’expressió que fou negada per la justícia espanyola.
El retorn
Pel que s’ha sabut i segons han informat la defensa legal del raper mallorquí, els seus delictes varen prescriure el 22 de març passat. L’increïble mal funcionament burocràtic de la justícia espanyola no li va comunicar en aquell moment la prescripció.
Però tot queda enrere. “El passat és per aprendre, no per penedir-se”, digué Josep Miquel Arenas en arribar a Palma. “Tot el que ha passat m’ha fet créixer com a persona i professionalment”. Ara és el moment d’estar “amb la família i els amics”, expressà.
El futur immediat passa per un nou judici, com s’ha fet referència. Serà jutjat una altra vegada per la justícia espanyola el 21 de novembre a Sevilla —si bé podrà declarar per videoconferència—, on es va obrir un procediment contra ell fa més de dos anys per dos suposats delictes —de provocació per a cometre un atemptat i un altre d’amenaces— durant un concert el 2018 a la localitat andalusa de Marinaleda. La fiscalia demana quatre anys de presó. “Em fa estar nerviós”, confessa.
Arenas és conscient que, encara que es pugui normalitzar la seva situació personal, la lluita segueix viva. Es congratula de poder viatjar lliurement, per descomptat, però lamenta que “no sigui perquè Espanya hagi fet autocrítica i accepti que en el seu sistema democràtic hi ha una falla respecte a la llibertat d’expressió i que per això condemna cantants a presó”. Recordà, un altre pic, el cas de Pablo Hasél. I, evidentment, Carles Puigdemont i la resta de polítics catalans: “He viscut a l’exili amb ells. Vaig arribar-hi amb 23 anys i he tornat amb 29, però ells arribaren (a Bèlgica) amb 55 i en tenen ara 61. És molt més difícil desenvolupar la teva vida a l’exili i ells es mereixen tant com jo o més tornar a ca seva”.
No han estat només els sis anys passats a Bèlgica. També altres anteriors cinc anys foren de persecució legal, perquè va ser als 18 anys quan Valtònyc començà a tenir problemes pel que cantava i quan li retiraren el passaport. “He de recuperar aquests deu anys perduts”, digué. No del tot perduts, però. Perquè s’ha fet una nova vida a Bèlgica, on té una feina estable —de programador—, deixant progressivament enrere el personatge de Valtònyc. I des d’allà a partir d’ara “podré viatjar lliurement per tot Europa, una cosa que em fa moltes ganes”.
Sis anys després, el Josep Miquel d’ara no és el Valtònyc que partí. Tant ell com les seves circumstàncies personals i professionals han canviat, però insisteix que el que cal és mirar “endavant” i no reparar gaire “en el passat”. Això sí: ara i abans, sempre manté en alt la bandera de la lluita per la llibertat, perquè “per tot Europa veiem derives autoritàries, amb l’excusa de protegir-nos (als ciutadans). s’estan violant drets fonamentals”.
Confessava als dos centenars d’amics i veïnats que el reberen al poble de Sineu, on va viure, que se sentia honorat, agraït i emocionat perquè no l’havien oblidat ni un sol dia durant els anys passats. “El pitjor de l’exili és pensar que t’obliden, que estàs tot sol i que el que has viscut no ha servit per a res”, cosa que en el seu cas no “ha passat” perquè “sempre” ha sentit l’ànim dels familiars, amics i d’una ingent quantitat de persones: “No m’he sentit mai tot sol” gràcies a les nombroses persones anònimes que li han expressat la seva solidaritat.
I justament perquè aquestes mostres que li han arribat han estat tan importants per a ell, està convençut que la “solidaritat és la millor arma que es té contra el poder, la repressió i els abusos”, i per això mateix encoratjà els presents a “no ser indiferents davant les injustícies”. Els animà, en fi, a fer “qualsevol mínima acció” perquè totes són “importants”: “Anar a un concert en contra de la guerra, aferrar un adhesiu en contra de l’homofòbia o, fins i tot, votar a un partit que té un programa antifeixista i que defensa els col·lectius minoritaris. No sigueu inoperants i mobilitzau-vos sempre”.