Agricultura

Els oligarques de la fruita

De l’1,71 euros que paguem per quilo de taronja, a l’agricultor només li arriben 19 cèntims; dels 3,45 euros de nectarina, només 50 cèntims. Els llauradors culpen d’aquest desequilibri la gran distribució. A través de les seues centrals de compra, Lidl, Carrefour, Alcampo, Makro o Mercadona determinen els preus i situen al límit de la supervivència milers d’agricultors. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En els darrers anys els avanços científics han permès als llauradors fer front amb certes garanties a tot tipus de plagues. Allà on un cuquet s’acarnissa amb una planta o un arbre, apareix al cap d’un temps algun producte per anihilar-lo. Hi ha, tanmateix, una plaga per a la qual els agricultors encara no han trobat remei. Aquesta calamitat es diu gran distribució i ha provocat que cada volta els llauradors obtinguen rendes més baixes pels productes que conreen, fins al punt de veure’s, en ocasions, en el dilema d’haver de vendre a pèrdues. Els grans compradors controlen el mercat i deixen els petits productors en una situació de debilitat. Fa temps que els agricultors es queixen d’haver-se convertit en la baula més vulnerable de la cadena. Res no poden decidir sobre un producte que ells mateixos han conreat. Es tracta d’un mercat força particular: és el comprador, de manera unilateral, i no el venedor qui determina el preu. 

 

Rebaixes perpètues

Les xifres no enganyen. De fa uns anys el sindicat COAG, en col·laboració amb les organitzacions de consumidors, elabora mensualment un Índex de Preus en Origen i Destí dels Aliments (IPOD). Per cada quilo de carxofa l’agricultor cobra 0,41 euros. El consumidor en paga 2,39. Això suposa un increment del 483%. En el cas de la pera, l’augment és del 255%, en passar dels 0,55 euros que es paga al camp als 1,95 euros que paga el consumidor. Els cítrics també són víctima d’aquesta plaga: al mes de març, segons l’IPOD, la diferència era de 0,30 a 1,52 euros (vegeu requadre en pàgina 26) . D’entre tots els productes registrats durant aquest darrer mes, el bròquil és el que més malparat n’ix: el preu es multiplica per 13,7% des que s’arranca en el camp fins que va a parar al frigorífic de casa. “Som el primer graó del sistema alimentari però el que cobrem està a expenses d’uns altres. Tota la cadena depèn de nosaltres, però no podem badar boca. És molt paradoxal”, es lamenten des de la Unió de Llauradors. L’abandonament del camp i la manca de relleu generacional, diuen, està directament vinculat a la baixada de la rendibilitat del camp. “No pot ser que, en alguns productes, es pague el mateix que fa 10 anys. Això és del tot insostenible”, lamenten. La taronja navelina, que en la campanya 2004-05 es va pagar a 0,27 euros, l’any passat es va pagar, en el camp, a 0,19. 

Les centrals de compra i les grans empreses de distribució són en bona mesura responsables d’aquesta situació de desequilibri. Segons dades d’Alimarket, el 40% de la producció total de fruita i hortalisses procedeixen de 500 cooperatives i societats agràries que mouen al voltant de 27 milions de tones anuals de producte. N’hi ha que tenen cert múscul, però també n’hi ha d’altres que són cooperatives locals. Entre totes han convertit el litoral mediterrani en la gran horta d’Europa. La taronja encapçala el rànquing de productes més exportats a l’estat, amb 12.535 milers de tones. El segon és la mandarina (1.237 milers de tones). La nectarina i el préssec (amb 419 i 407 milers de tones), la producció dels quals es concentra a Lleida, ocupen el desè i l’onzè lloc, respectivament. 

 

El càrtel de la fruita

L’activitat de productors i cooperatives està fortament condicionada per les centrals de compra que són, en última instància, els qui fixen els preus finals dels productes als aparadors. Aquestes centrals de compra, alhora, formen part de grans grups europeus de distribució, una posició de domini que cap regulació ni autonòmica ni estatal no ha aconseguit aturar. Quatre de les sis primeres centrals de compra tenen la seu a València

La cadena de supermercats Lidl és la capdavantera en volum de compres, segons el darrer informe d’Alimarket sobre exportacions hortofructícoles (vegeu quadre a sota). L’any 2016 va fer adquisicions per valor de 1.200 milions d’euros, de les quals un 87% es destinaren a exportació per a altres països comunitaris. El lideratge del grup alemany és indiscutible. Per darrere d’ell hi ha Socomo, una empresa de compres propietat de Carrefour constituïda el 1987 amb seu a Vilanova de Castelló (Ribera Alta). L’any 2016 va canalitzar 464.343 tones de fruites i verdures. D’aquesta quantitat, el 51% es va distribuir a Espanya. El tercer de la llista és Edeka Fruchtkontor España, amb seu al País Valencià. Es tracta d’un subministrador de diverses cadenes alemanyes per a les quals l’any 2016 va comprar 300.000 tones de producte. Alcampo es proveeix a través de Zenalco, mentre que Makro ho fa mitjançant Valencia Trading Office. Els primers es gastaren l’any passat 273 milions, per 235 dels segons. En setè lloc de la llista hi ha Coop. Trading, que proveeix els països escandinaus. Si ens cenyim a les empreses d’ací, Mercadona és el principal comprador de fruites i hortalisses, amb un volum de compres que l’any passat va arribar al milió de tones, segons la firma de Juan Roig

Sense marge

Són, en definitiva, els oligarques del sector hortofrutícola. No són els propietaris de la terra, ni dels arbres, però en tenen l’última paraula. Tant la Unió de Pagesos com la Unió de Llauradors, a l’igual que COAG a nivell estatal, s’han queixat reiteradament de la posició de domini d’aquests operadors. En determinades èpoques, critiquen, es dona una forta pressió de preus a la baixa. “Treballem amb productes peribles, que es fan malbé si no es posen a disposició dels consumidors en un breu espai de temps —recorden en la Unió de Llauradors—. Algú que fa taulells, si el mercat cau, pot emmagatzemar-los. Nosaltres, no”. A més, critiquen des del sindicat agrari valencià, en moltes ocasions les grans superfícies utilitzen els descomptes en cítrics com a reclam comercial. “Això, a qui perjudica, és als productors. Si volen fer descomptes, endavant, però que  ho facen a costa del seu marge, no del nostre, com passa ara”, es lamenten.

Des de la Unió de Pagesos recorden que l’estiu passat, durant les primeres setmanes de recol·lecció de préssec i nectarina, es van registrar caigudes de preu en origen “injustificades”, en alguns casos per sota de costos. Aleshores ho atribuïren a un pacte entre operadors. El sindicat agrari català reivindica de fa temps la posada en marxa urgent de l’Observatori de preus agraris i agroalimentaris de la fruita dolça, una eina a través de la qual es puga aportar transparència i facilitar informació real sobre els preus per al sector. 

 


 

Un àrbitre del camp

L’any 2013 el Congrés va aprovar la Llei de la cadena alimentària dirigida, entre altres aspectes, a dotar de transparència i rigor la cadena alimentària, també pel que fa als preus. Almenys sobre el paper la llei havia d’establir nous drets i obligacions per als operadors de la cadena alimentària. La llei donava peu al naixement de l’Agència d’Informació i Control Alimentaris (AICA), la qual havia de garantir l’existència de contractes de compravenda per escrit i amb un preu determinat per les parts. En teoria, doncs, tant la llei com l’agència havien de posar fi a l’arbitrarietat que en moltes ocasions determinen les transaccions entre productors i intermediaris. El passat setembre l’AICA va obrir expedient sancionador contra tres comerços citrícoles i contra Alcampo per haver incomplit la llei. En el cas de la cadena de supermercats, la denúncia es va produir, coincidint amb el Black Friday, a partir d’una oferta d’una malla de cinc quilos de taronges per un preu d’1,99 euros. A principis de l’any passat, a instàncies de la Unió de Pagesos, també es van obrir expedients sancionadors contra mediadors citrícoles per l’absència de contractes en fer una transacció. Els casos en què arriben a produir-se sancions, tanmateix, són puntuals. 

“El problema és que durant molts anys ací es van donar per bons els contractes de paraula”, lamenten des de la Unió de Llauradors. En un context de concentració de la demanda, aquest modus operandi ha deixat desarmats els productors. “En molts casos continuen comprant-se i venent-se les taronges com fa 70 anys. La realitat a hores d’ara és que no és fins a dues setmanes després que ens arriben els preus als quals s’ha venut la taronja. Cal que l’existència del contracte siga obligatòria i que hi haja una transmissió de la informació instantània”. Mentre això no passe, les grans centrals de compra continuaran tenint la paella pel mànec. Aquesta és, al capdavall, una lluita de David contra Goliat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.