L’any 2005, en un esplèndid documental de Mariano Barroso sobre l’actuació, El oficio del actor, Javier Bardem parlava de l’actriu Meryl Streep com un dels seus grans referents. I relatava, amb la veu presa per l’emoció, una escena commovedora de la pel·lícula de Clint EastwoodEls ponts de Madison per il·lustrar l’aclaparador control gestual de la diva: després de viure una aventura amb un fotògraf, el personatge de Francesca, més torturada pel dubte que pels remordiments, rep a l’entrada de casa el marit i els fills, que havien estat uns dies fora. La dona torna a la seua ensopida vida de mestressa de casa. En tan sols un segon, el seu rostre canvia de l’abaltiment a un acollidor somriure de recepció. Un prodigi interpretatiu. Per aquesta i per moltes altres escenes i creacions, la nord-americana està considerada, justament, una de les millors actrius de la història.
Entre els europeus, culturalment impressionables, de mena, gairebé ningú faria escarafalls si en un article Streep fora titllada com la millor actriu del planeta. Però potser més d’un alçaria la cella, escèpticament, si proposàrem la mateixa consideració per a Isabelle Huppert, nascuda el 1953 a París, una actriu que, sovint, ha hagut de carregar amb l’etiqueta de “la Meryl Streep francesa”, òbviament elogiosa però una mica acomplexada. Les comparatives, fins i tot les més recurrents, com aquesta, són odioses (i olioses), però quasi mig segle de carrera després, un centenar llarg de pel·lícules amb un elenc immillorable de directors i una col·lecció incomparable d’actuacions memorables, no s’enfonsa res si li concedim a la francesa haver construït —a través de decisions sovint agosarades i intel·ligents— una trajectòria artística que mira als ulls de la totèmica col·lega.
Streep i Huppert, en tot cas, són de llarg les actrius en edat madura (la de Nova Jersey és nascuda el1949) més actives. Pel que fa a la francesa, aquest passat mes de març, Huppert celebrava el seu 65 aniversari amb el llançament comercial a França gairebé simultani de tres noves pel·lícules tallades per molt diferents patrons: Eva, un thriller de Benoït Jacquot, en el qual interpreta una enigmàtica prostituta, un dels rols durs i moralment complexos marca de fàbrica; el drama La cámera de Claire, del coreà Hong Sang-soo, estrenada prèviament al festival de Cannes, i la comèdia de Serge BozonMadame Hyde, un transsumpte bastant lliure del mite creat per Robert Louis Stevenson al voltant de la sofrida professora de ciències que es transforma gràcies a una descàrrega elèctrica. Una cinta que es va veure al Festival de Cine Europeo de Sevilla.
Un començament intens de curs que havia tingut com a pròleg, a finals de 2017, l’estrena de Happy End, de l’austríac Michael Haneke, un dels seus directors fetitxe. L’any passat, de fet, es pot considerar un dels moments àlgids de la carrera d’Huppert, potser el més decisiu. Després de recollir bones crítiques amb L’avenir, una fructífera col·laboració amb la directora Mia Hansen-Løve, l’actriu sorprenia tothom amb la tremenda Elle, sota la direcció de Paul Verhoeven, la història d’una directiva d’una empresa de videojocs amb una turbulenta i ambigua relació amb el seu violador. Un paper d’alt voltatge, no exempt de polèmica, que li va valdre un Globus d’Or i la seua primera nominació als Oscar. El premi gros de la interpretació, als efectes del reconeixement del gran públic, fou finalment per a Emma Stone i l’efectiva La La Land, una tria molt previsible que estalvià als acadèmics el tràngol d’haver de premiar una pel·lícula de l’ambigüitat moral i l’atreviment d’Elle. D’alguna manera, però, Huppert aconseguia un nivell de reconeixement global inèdit fins aquell moment. Tot i que no es pot dir que fora una desconeguda.
Més aviat, les coses van com van. Huppert, a banda d’haver treballat amb molts dels millors directors, posseeix un bon grapat de premis en els festivals més importants i, així mateix, un rècord estratosfèric de nominacions als premis Cèsar (els guardons del cinema francès), amb setze, tot i que sols va resultar guanyadora l’any 1996 per La cérémonie, de Claude Chabrol, i per la mateixa Elle. Els premis alimenten el prestigi i, segurament, l’ego. En tot cas, la carrera d’Huppert s’ha alimentat d’un altre tipus d’ambició, de la voracitat per posar-se en la pell de múltiples personatges (l’actriu prefereix dir que interpreta “persones”), des del risc i l’atreviment.
“És que, si no hi ha una mica de transgressió, no sé si mereix la pena exercir aquest ofici. Jo faig cinema i teatre per provocar un qüestionament. Escollir allò que escull no és quelcom inconscient, sinó purament racional. Com a intèrpret, em sembla el mínim que u pot exigir a u mateix. Jo m’ho prenc gairebé com una obligació”, deia l’actriu en una entrevista en El País Semanal. Una altre fragment de l’entrevista resulta revelador: “No tinc res en contra dels sentiments, però sí del sentimentalisme. En general, m’agrada que les coses siguen una mica més contundents, un poc més radicals”.
Breu compendi d’instants inoblidables
Isabelle Huppert és una actriu diferent. La seua presència escènica habita una zona de cocció, de temperatura indeterminada, entre la gelor del distanciament que hom li atribueix, de vegades amb una certa caricatura —una sensació que, indubtablement, alimenta la seua mirada i una bellesa amb un punt estrany, glacial— i el poder animal, gairebé salvatge, de molts dels seus personatges. Dones pertorbadores que algunes persones confonen i barregen amb la persona real. “Cada vegada que conec algú em pren per una persona que no sóc. La meua relació amb la resta es fonamenta en aquesta incomprensió. Però li confessaré que, en el fons, no em resulta del tot desagradable”, deia en la mateixa entrevista.
Una posició davant la interpretació i davant la indústria, amb concessions puntuals al gran públic, que la fan una intèrpret única. Perquè, tornant al principi, la llarga trajectòria de la francesa deixa un grapat d’interpretacions i moments inoblidables a l’abast d’un grapat de privilegiats de la història del cinema.
Aquesta filla de família moderadament burgesa (ella sosté que vivia en un suburbi privilegiat “però un suburbi, al cap i a la fi”), d’un petit empresari i una professora d’anglès aficionada al piano, començà amb breus papers als inicis de la dècada de 1970. Abans d’acabar la dècada, però, ja té un primer èxit rotund (La Dentellière, de Claude Goretta, premi BAFTA a l’actriu revelació) i ha treballat, entre més, amb Bertrand Blier, Otto Preminger, Bertrand Tavernier, Jean-Luc Godard o Claude Chabrol. Amb aquest darrer director, un dels referents de la seua filmografia, aborda amb 25 anys un dels seus primers personatges límit, Violette Nozière (1978), una jove que té una doble vida com a prostituta que acaba enverinant el seu pare. Un desdoblament interpretatiu certament sorprenent.
I tot i alguna escena en la qual mostra la seua nuesa de manera pertorbadora, Huppert sempre ha controlat aquest tipus d’escenes. “Supose que ho hauria passat pitjor si treballara en pel·lícules en les quals la sensualitat estiguera més present (...) La meua transgressió ha estat únicament cerebral”, deia. S’estava salvaguardant de l’experiència en L’últim tango a París que va destruir Maria Schneider. O de la brutal exposició de les joves actrius de la més recent i tòrrida La vida d’Adèle, Adèle Exarchopoulos i Léa Seydoux.
Encara haurà de passar una mica de temps perquè arriben els personatges més intensos de la seua trajectòria. Mentrestant, va construint el currículum amb un olfacte fora mida. Així, l’any 1980 participa en un dels fracassos comercials més sonats de la història, la incompresa i més tard mitificada La porta del cel, de Michal Chimino. En el cas suposat que aquest estrany i esplèndid film no s’haguera reivindicat mai, per a la història quedaria el memorable vals amb Huppert i Kris Kristofferson, amb l’actriu francesa, encara molt jove, donant una lliçó suprema de domini del cos, el gest i la mirada, amb el cantant i actor nord-americà limitant-se a seguir els passos i contemplar-la amb una fascinació gens impostada.
Huppert no ompli la pantalla enlluernant amb la seua bellesa, una de les armes de l’altra gran dama del cinema francès, Catherine Deneuve. O fent ús del virtuosisme o la capacitat de transformació, com Streep. És un mecanisme més subtil i inaprehensible, una capacitat per entrar en els estats d’ànim del personatge i projectar-los amb naturalitat. La seua Madame Bovary (1991), sota el guiatge de Chabrol, és filla d’aquella suavitat gestual, de com amb els ulls és capaç d’expressar neguit, angoixa, curiositat, plaer o desig. La lectura del clàssic de Flaubert no és del tot satisfactòria, per falta de gosadia, però si mereix una revisió és per la intel·ligent mirada sobre el mític personatge.
La parisenca, altrament, no ha estat pròdiga amb la comèdia, segons confessava perquè pocs directors abordaven registres amb els quals poguera sentir-se còmoda. Però hi ha moltes Huppert allunyades dels papers sofisticats o torturats: en La cérémonie (1994), de nou amb Chabrol, convenç totalment en el seu paper de cartera pobletana i desequilibrada, ben secundada per Sandrinne Bonaire. Aquell mateix any interpreta Anne, una dona esquinçada per una dolorosa ruptura sentimental, en un magnífic duel amb Daniel Auteuil. La séparation, dirigida per Christian Vincent, serveix per veure com l’actriu va conformant els estats d’ànim i el clímax d’un trencament. Una pel·lícula de gran intensitat emocional, especialment en les escenes més dures, les de la gresca matrimonial.
Camp de proves, salvant les distàncies argumentals, per a La pianista (2000), una de les seues decisives col·laboracions amb Haneke: el paper de la professora de música angoixada per una mare dominant i que es refugia en el sexe, des d’una actitud autodestructiva, consolidà la imatge d’actriu arriscada, de domadora de personatges extrems. Per al record, la tremenda escena d’autolesió final. Si bé Huppert relativitza la càrrega del film: “L’espectador surt del cinema amb la convicció d’haver vist coses espantoses, encara que en realitat no haja vist res de res. Aquesta és també la meua manera de treballar”, dirà sobre la qüestió.
Elle és un grau més. Potser els espectadors resultaran impactats per les escenes de violació, però l’escena potser més significativa és quan, en un dinar amb amics, el personatge narra l’atac sexual com qui parla d’un mal de cap, amb una fredor esfereïdora. I quan els comensals fan cara d’estupor i comencen a preguntar, l’agredida tanca amb un sec: “Demanem?”. Una dona d’una ambigüitat moral i un tarannà repulsiu, justificat més o menys per una experiència de la infantesa, que obtingué no pocs retrets. La pel·lícula, en tot cas, és sensacional. I Huppert deixa una interpretació, una més, memorable, en la qual és capaç de presentar les contradiccions i paradoxes de l’existència. Allunyades d’estereotips i esquemes preconcebuts. Amb aquella fredor salvatge. L’element diferencial.