Els crítics

Fascinats i perplexos

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La poesia d’Emily Dickinson és rara: hi ha poemes que no s’entenen gaire, n’hi ha que deriven cap a l’aforisme i d’altres que són d’una intensitat insòlita, tan simple com impactant. Aquests darrers són els que importen. Emily Dickinson, nord-americana, (1830-1886) va néixer —i va viure sempre— a la mateixa ciutat (Amherst, Massachusetts), ni ella ni la seva obra tingueren cap projecció pública i la immensa majoria dels seus poemes —més de 1.700, pel que sembla— es publicaren pòstumament. Però Emily Dickinson és considerada, avui, com un dels grans escriptors americans de tots els temps, malgrat que, com diu un periodista i crític amic seu,  Thomas H. Johnson, la seva poesia ens deixi, alhora, “fascinats i perplexos”.  

Pel que fa als poemes més obscurs,  no es difícil constatar que la dificultat la causen unes associacions d’idees tan personals com inaccessibles, un lèxic que només ella, segurament, sabia què identificava i una sintaxi amb llacunes infranquejables. Hom té, sempre, la sensació de vagar pel territori del poema sense avançar gaire, però també que aquella manera d’escriure no és vulgar o maldestra i que, al darrere, hi ha algú sensible que no sap —ni pretén, segurament— comunicar prou bé el que sent i que això la fa, com diu Marià Manent, “desigual”. Quan les poètiques de la fi de segle —sobretot, les franceses— van considerar que la poesia tenia barra lliure per al discurs obscur i que es podia permetre mostrar-se, com diu Mallarmé, “amb tenebres a la cara” com un paisatge de Turner, i van proclamar que l’entusiasme del lector no necessitava cap argumentari ni per sentir-lo, ni per explicar-lo, aleshores Dickinson pujà als altars. I, ja als altars, és pogué enllestir el sentit d’aquests poemes com de “tan inefables com inabastables”. 

Tanmateix, insisteixo, molts dels poemes d’aquest llibre s’entenen i són excel·lents. Són poemes breus, que revelen un sentiment, un estat d’ànim o una idea  que se situa al centre del poema sense escudar-se ni en un raonament ni en una anècdota realista. El conjunt dels poemes, tanmateix, confereix tota la contradictòria complexitat d’aquell sentiment que pot ser, alhora, gairebé piadós i gairebé blasfem, amb voluntat de viure i amb voluntat de morir de cop i sense dolor, apassionada i estoica. Tot això ho construeix l’autora amb uns materials molt senzills i quotidians que, justament per això, sobtaran el lector quan descobreixi, sota aquesta senzillesa, un fons de sentit que l’absorbeix i fascina. Sovint, la naturalesa —flors, animals, les estacions de l’any— té un paper essencial en els seus poemes com si coincidís amb Baudelaire quan deia que l’home viu la natura com si hi passés a “través d’un bosc de símbols que el miren amb ulls familiars”.

Aquesta és la meva carta al món. Poemes escollits
Emily Dickinson
Tria, traducció i  introducció de Marcel Riera
Edicions Proa, 2017. 
493 pàgines. 22 euro

Tristeses o alegries “familiars”, és a dir, pròpies de la mateixa naturalesa humana que el poeta comparteix amb els lectors. Dit amb més èmfasi, universals. Per això val la pena llegir amb atenció, i amb una mica de paciència, aquests poemes perquè el lector hi pot trobar els seus propis sentiments en una expressió tan diàfana com intensa. I m’atreviria a recomanar especialment els poemes que l’autora dedica a l’ofici d’escriure. Són excel·lents.

Afortunadament, Marcel Riera ha triat, traduït i presentat els poemes d’Emily Dickinson. Sembla que l’objectiu d’aquesta antologia bilingüe és la de fer accessible molts —exactament, 215— dels poemes de Dickinson de manera que se’n pugui tenir una imatge completa. I això està bé, però jo hauria preferit una tria més selectiva encara que fos més breu. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.