Jens Glüsing, Roland Nelles
i Michaela Schießl,
© Der Spiegel
Si l’empresa nord-americana Monsanto realment fos tan dolenta com la reputació que té, Werner Baumann, director general de l’empresa tradicional alemanya Bayer, mai no hauria considerat una fusió. Diu ell, segurament. I, per això, abans de l’adquisició prevista, va demanar una avaluació. Es va confirmar el que el cap pensava: el consorci d’agricultura nord-americà està dirigit de manera “excel·lent i amb els millors estàndards”.
I ara fins i tot encara millor! El setembre del 2016 Bayer va arribar a un acord amb el productor nord-americà de llavors i pesticides, després d’un acord de les autoritats antimonopoli, per prendre’n possessió per 62.500 milions de dòlars actuals, una quantitat que no s’havia vist mai en casos així. Des d’aleshores, Monsanto s’ha obert encara més, diu Baumann. “Cada vegada més gent entén el tipus d’empresa innovadora que és”.
Una, amb l’ajuda de la qual Baumann sembla que sols pot pensar en coses bones: alimentar la creixen població mundial, lluitar contra la fam, millorar l’agricultura africana, donar suport als camperols de tot el món... Injustament, segons el mànager, la productora de pesticides i llavors estatunidenca està considerada a Alemanya com “l’encarnació del diable”.
En paraules de Baumann això sona com si Bayer no comprés Monsanto, sinó Misereor. Al mateix temps, el consorci de llavors ha estat criticat arreu del món durant dècades per les seves pràctiques comercials agressives i sovint poc ètiques, pels seus productes transgènics i pel pesticida glifosat.
Des del dimecres Baumann s’ha aproximat un poc més al seu objectiu. La Comissió Europea ha donat el vistiplau al tracte, amb unes condicions acceptables. Ara, els vigilants antimonopoli americans són els últims grans obstacles que queden.
Els defensors del medi ambient i del consumidor creien que Margrethe Vestager, comissària europea, era capaç de més. Al final se li van amuntonar centenars de peticions de totes les organitzacions possibles exigint que prohibís l’acord. Però la feina de Vestager era demostrar si afectaria la competència. La manera com la fusió repercutís en els camperols, els consumidors i l’alimentació mundial no tenia un paper important en aquest procés.
Tot això fa de Monsanto un assumpte polític. Tot això, i les pràctiques comercials, en gran part estranyes.
En realitat, en els últims mesos sols hi ha hagut notícies aterridores de Monsanto. Es van fer públics correus electrònics que suggerien que l’empresa coneixia els perills per a la salut del seu producte èxit en vendes, l’herbicida total glifosat, i ho havia ocultat, i que l’empresa havia col·laborat en estudis secrets que després s’havien presentat com a treballs de científics independents i s’havien imposat a autoritats supervisores europees. Tots dos retrets, Monsanto els va negar vehementment.
Als EUA milers de víctimes de càncer han presentat una demanda contra Monsanto perquè consideren que el glifosat és causant de la seva malaltia. Monsanto nega aquesta relació. Els agricultors nord-americans exigeixen una indemnització, ja que responsabilitzen el nou producte de Monsanto de la pèrdua de collita. Monsanto tira la culpa als camperols: sols pot haver-hi danys si se’n fa un mal ús.
Al Brasil la poderosa associació dels agricultors de soia va anar al tribunal contra Monsanto perquè la llavor, pel que sembla, no funcionava com havien promès. Al Parlament Europeu els lobbistes de Monsanto van tenir prohibida l’entrada perquè no es van presentar a una compareixença.
Per a Baumann el bombardeig de males notícies va convertint-se en el principal problema. La desagradable reputació de Monsanto fàcilment pot estendre’s a Bayer. I fins i tot si cau obstacle rere obstacle de manera antimonopolista, tot estarà cada vegada més clar: en el cas d’aquesta megafusió no tot gira només entorn del dret de la competència. Sinó també a qui se li assigna la responsabilitat dels aliments mundials, qui ha de decidir què es cultiva, i com, de qui, i a quin preu.
Monette, Arkansas, és part del cinturó de blat d’Amèrica; de fet, és una regió tranquil·la i rural. Però Monsanto l’ha convertida en un camp de batalla pel futur de l’agricultura. Els camperols combaten contra camperols, els tranquils veïns s’han convertit en enemics.
La granja de la família Wallace està als afores de la County Road 541, enmig d’un paisatge infinit d’horta. Fa dies que plou. Karen Wallace seu en un sofà de cuir antic sota un cobert al costat del saló en què aparquen segadores i tractors.
“Tot és molt trist”, diu ella. Des de fa més de cent anys la família s’ha dedicat a l’agricultura, els seus besavis eren immigrants alemanys. Juntament amb el seu marit Mike i el fill Bradley va continuar amb la tradició. Però ara Mike ha mort. Un altre granger el va matar a tirs durant una disputa. Una disputa que Monsanto va provocar.
Les catàstrofes a vegades comencen imperceptiblement. Així va ser a Arkansas: els grangers, com la família Wallace, hi planten soia i cotó sobretot, a vegades cacauet. Durant molts anys apostaven per productes de Monsanto: utilitzaven la seva mescla de glifosat “Roundup” com a herbicida junt amb la llavor adequada, que Monsanto havia modificat genèticament perquè el glifosat no la pogués danyar.
No obstant això, els consumidors de les llavors genètiques de Monsanto van haver de firmar un document en què no utilitzarien llavors de la seva collita per a la següent sembrada, com, de fet, fa segles que fan els camperols. Es va convertir en propietat de Monsanto a causa de la modificació genètica. Es demandava tot aquell qui l’utilitzava sense pagar drets de llicència.
Els agricultors, no obstant això, van confiar en la nova tècnica. glifosat era una mescla màgica barata i eficient. “Tot funcionava bé, les males herbes estaven controlades i les collites eren acceptables”, diu Karen Wallace.
Gràcies a fertilitzants, a glifosat i a la llavor resistent, van nàixer monocultius gegants. Avui dia quasi totes les plantacions de soia i dacsa dels EUA estan manipulades genèticament. Monsanto controla al voltant del 80 per cent del cultiu amb les dues grans empreses competidores.
El model de negoci semblava invencible. Fins que fa uns anys glifosat va fracassar. Una mala herba molt temuda, pigweed, s’havia fet resistent i es propagava com taca d’oli. Entretant, als EUA 34 milions d’hectàrees d’horta es van veure afectades per males herbes enormes. Havia d’arribar-hi una nova mixtura pràctica, i amb això va continuar la mala sort.
Per poder seguir fent un negoci amb què guanyar milions amb llavors i herbicides, Monsanto va recórrer a una substància química antiga però molt discutida: el dicamba. El verí per a les males herbes havia de solucionar tots els problemes. Però només va ser pitjor.
El 2015 Monsanto va treure al mercat dels EUA una nova llavor sota la marca “XTend”, primer per al cotó i després per a la soia. La llavor s’havia fet resistent genèticament contra pesticides que contenien dicamba i que havia desenvolupat Monsanto. El mateix model de negoci que durant els paquets Roundup antics.
“El meu marit, Mike, va saber de seguida que hi havia alguna cosa malament”, diu Karen Wallace. El problema va aparèixer de seguida: a diferència del glifosat, el dicamba no qualla en la seva forma pura als camps. És bastant volàtil. Si les temperatures són elevades, habituals a Arkansas durant l’estiu, es fa gasós, vola per l’aire i després cau de manera incontrolada sobre altres plantacions en algun lloc a quilòmetres de distància.
Com que al principi el pesticida dicamba de Monsanto no estava autoritzat per les autoritats, molts camperols utilitzaven la nova llavor i tiraven justament un producte de tipus dicamba però d’un altre fabricant. Els efectes van ser desastrosos: qui no havia plantat els seus camps amb la llavor XTend de Monsanto havia de veure com es veien afectades les pròpies collites pel dicamba que s’espargia.
En un any, la família Wallace va sofrir en danys en la collita de soia i cotó una quantia de 150.000 dòlars. Mike i Karen van assistir a reunions d’urgència i van demanar als veïns que no seguissin utilitzant el verí. Un dia Mike volia demanar comptes a un camperol del qual sospitava que havia danyat les seves collites amb dicamba. Els dos homes es van reunir en una carretera fora del poble de Leachville.
Allan Curtis Jones, l’altre camperol, hi va anar amb el seu cosí, i amb una arma. Es va escalfar l’ambient, Wallace sembla que va agafar del braç Jones. Jones va retrocedir, va agafar el seu revòlver i va disparar a Wallace fins que el cartutx va estar buit i Mike Wallace, mort.
Aquest cas va impactar molta gent, però, pel que sembla, no tant els responsables de Monsanto. L’empresa va incorporar de nou els seus productes al mercat. Mentrestant, el departament mediambiental EPA va permetre també el pesticida de Monsanto dicamba, que se suposava que era una preparació menys volàtil.
No obstant això, es van seguir notificant nous danys. Segons l’opinió de Monsanto, els problemes no són a causa del seu producte, sinó per culpa dels camperols que escampen dicamba de manera inadequada. Les instruccions d’ús consten de 4.550 paraules.
Quan la universitat d’Arkansas va voler comprovar l’asseveració de Monsanto, que el dicamba era menys volàtil, l’empresa no va acceptar de cooperar. En lloc d’això, va prendre mesures contra aquest estat perquè havia prohibit la utilització del verí en temporada de plantació. Els advocats de l’empresa no solament van demandar el comitè, sinó també cada membre del gremi.
Al mateix temps, l’empresa va recórrer a un mètode astut. Paga una recompensa als camperols que utilitzen el seu dicamba, cosa que indirectament obliga els seus veïns a comprar plantes resistents al dicamba de Monsanto per no arriscar pèrdues en la collita.
Per a David Wildy, un dels grans grangers de la regió, la pau amb els veïns és cosa perduda. Va tenir 400.000 dòlars de pèrdues en les seves collites.
“Un verí que no es queda en els camps no ha d’utilitzar-se”, diu Wildy. Però no creu que l’empresa estigui buscant una solució. “Els directors de Monsanto són arrogants”, diu.
De la seva ràbia surt el seu propòsit. Fins i tot ell comprarà llavors amb la tecnologia XTend i les sembrarà en alguns camps. “No tinc més remei”, diu el granger, “és pura supervivència”.
Mentre, els grangers de 24 estats dels EUA han presentat queixes contra els danys pel dicamba. Però la rebel·lió camperola sembla que li és igual a Monsanto. L’empresa anuncia una alta demanda de llavors per a soia i celebra un augment del benefici anual de milers de dòlars. Així és quan no hi ha més alternatives: el client està a la intempèrie, però el negoci va vent en popa.
Amb la incorporació de Monsanto, Bayer ascendiria al lloc de l’empresa agroquímica més important del món. La nova empresa aleshores controlaria més d’un 30 per cent del mercat de llavors, aproximadament un 25 per cent del mercat de pesticides i conservaria un quart de totes les patents concedides. Seria el vencedor en un gran procés de concentració de la indústria: l’abril passat ChemChina va absorbir el gegant suís de les llavors Syngenta i al setembre es van fusionar l’empresa nord-americana agroquímica Dow i Dupont.
Les autoritats antimonopoli ja van ajornar aquesta fusió. Si ara s’hi afegeix Baysanto, els tres consorcis disposaran d’un 61 per cent de les llavors d’arreu del món i un 71 per cent dels productes agroquímics. Es tracta d’un domini del mercat semblant al d’Amazon, Google o Apple. Però aquí es tracten aliments en el sentit més estricte de la paraula.
Els ecologistes avisen d’un compromís efectiu en agricultura industrial amb totes les seves conseqüències negatives, com monocultius, danys climàtics, perills per a la salut i extincions d’espècies.
Els voluntaris i les esglésies adverteixen dels efectes negatius per als petits agricultors. Al Primer Món sobretot les empreses camperoles familiars veuen perillar la seva autosuficiència. Fins i tot alguns dels agricultors que produeixen a gran escala de manera industrial encara desitgen un fracàs en la fusió entre Bayer i Monsanto. Especialment als EUA, però cada vegada més als mercats agraris florents d’Amèrica del Sud, van sentint-se menys com a empresaris lliures i més com els llepaires de Monsanto.
Molts agricultors temen que, en cas d’una fusió, l’oferta de llavors prompte sembli més monòtona que els monocultius que cultiven. Preveuen pujades de preu per a llavors, fertilitzants i herbicides quan a penes hi ha competència. Un domini del mercat pot repercutir en els preus i la quantitat de productes, però també en innovació i investigació.
Teòricament hi haurà alternatives sempre que es preservi la competència. Això és del que s’han de preocupar les autoritats antimonopoli. La Comissió Europea exigeix que Bayer ha d’allunyar-se d’alguns negocis per descartar una posició amb característiques monopolistes.
I aleshores, estarà tot correcte?
Rio Verde, Brasil
Els camps de soia i blat de moro s’estenen per molts quilòmetres, els graners es troben enmig dels deserts verds com si fossin fortificacions. L’agricultor de soia Oscar Dorigan hi cultiva 1.500 hectàrees de terra, de totes aquestes 23 les va donar a la multinacional agrària. Monsanto, Bayer i una empresa xinesa hi proven nous productes.
Dorigan no té por del contacte. Sense fertilitzants, insecticides ni pesticides el Brasil poc desenvolupat mai no hauria ascendit al número dos del mercat agrari mundial de soia, n’està segur, d’això. I, tanmateix, la fusió de Bayer amb Monsanto l’inquieta.
Vora un terç dels costs de producció dels agricultors de soia brasilers corresponen als fertilitzants i als químics; Brasil és el segon mercat més important per a Monsanto, després dels EUA.
“Els preus pugen cada any”, diu Dorigan. “Aquell qui sols negocia amb la multinacional no té possibilitats”. Fa 15 anys es va unir amb 31 companys i junts cultiven 110.000 hectàrees i compren llavors, químics i fertilitzants. “Els consorcis intenten imposar-nos una cartera que inclou principis actius, tant els nous com els antics que ja no funcionen”, diu Dorigan. “Sovint només rebem un bon producte si va acompanyat d’un de dolent”.
L’efecte? Dorigan ha de ruixar els seus camps amb pesticides, en lloc de cada tres setmanes, cada dues. “Això amb la fusió s’agreujarà. Caurem en les seves mans”. El president de la cooperativa agrària Comigo qualifica la fusió de “boda de monstres”. “Apujaran els preus dels seus productes al seu gust perquè aleshores pràcticament ja no hi haurà competència”, opina Antonio Chavaglia.
Els agricultors de soia brasilers que cultiven sobretot soia modificada genèticament resistent al glifosat no volen donar-se per vençuts sense lluitar. Aprosoja, la poderosa unió de tots ells, ha passat a l’ofensiva. A finals del 2017 va sol·licitar davant del jutjat la privació de la patent de Monsanto de la llavor de soia Intacta RR2 PRO. Es queixen que l’efecte que s’havia promès no és el que té en realitat: “La llavor perd resistència”, diu Dorigan. “Les seves característiques genètiques no són noves, tal com Monsanto afirma”.
Ara l’associació d’agricultors exigeix un reemborsament dels drets de llicència de 2.600 milions de reals per any, 640 milions d’euros, més o menys. No és cap fotesa, ni tan sols per a Monsanto.
L’empresa nega aquestes recriminacions. Vol presentar proves fins a finals de març, proves que justifiquen poder conservar la patent.
Però no és l’únic problema que té Monsanto al Brasil. Molts agricultors volen allunyar-se de la soia i el blat de moro genètics perquè les collites a Europa i en altres bandes del món no estan a la venta. Però és difícil impedir una contaminació de les collites. “Una llavor manipulada genèticament és suficient per contaminar tota la producció convencional”. I a això cal afegir que Bayer és el líder dels pesticides per al cultiu convencional. No poden escapar del nou gegant.
També es satisfaran països que rebutgen la tecnologia genètica gràcies a Monsanto. Des del 2014 a Bangla Desh hi ha al mercat una albergínia modificada genèticament amb la tècnica de Monsanto resistent a una eruga, l’albergínia Bt; a primera vista és un projecte nacional amb ajuda de la Cornell University nord-americana i de l’agència de desenvolupament USAID. No obstant això, la llicència pertany a Monsanto.
L’ús encara és gratis, però per a l’activista ecologista Farida Akther és un primer pas per establir el model de negoci de Monsanto a l’Àsia meridional, per allunyar els agricultors de les llavors autòctones i per finalment exigir-los taxes de llicència per la llavor.
En realitat, Monsanto utilitza l’amagatall de la política de desenvolupament per accedir al mercat. La nova aliança per a la seguretat alimentària, una iniciativa publicoprivada dels països del G-7, ajuda països participants africans amb el seu deure de canviar les lleis sobre llavors, tant que les patents es protegeixen gràcies a això. Ningú no podrà canviar tan lliurement com fins ara. A Tanzània en la nova llei de llavors s’estipulen greus sancions en cas d’alguna infracció. Encara sorprèn que Monsanto i Syngenta hi siguin els inversors principals?
L’aliança va reclamar a Moçambic suspendre la distribució gratuïta de llavors a famílies d’agricultors necessitades. Es combat així la fam? No. Però es protegeix el domini i la participació en el mercat.
Fins i tot el canvi climàtic, també una conseqüència de l’agricultura industrial, juga a favor de Monsanto. Uganda, un gran productor de plàtans, pateix una sequera i fam tan fortes, incloent una plaga de bactèries en les plantacions de plàtans, que el Parlament va decidir, per desesperació, permetre plantes modificades genèticament.
Però probablement tot això és només un camp de batalla secundari en la lluita real.
Els crítics temen que, amb l’adquisició de Monsanto, Bayer sols pensi en l’hegemonia en el sector d’“agricultura digital”. Cosa que explicaria per què Baumann vol tenir aquesta empresa èticament dubtosa fins i tot a pesar del risc de perdre la seva bona imatge.
També l’agricultura es convertirà, com quasi tots els sectors, en un negoci de software. Qui ocupi primer el mercat probablement aconseguirà la major part dels clients. Monsanto s’hi ha assegurat una posició destacada. L’element clau és una plataforma per a recomanacions de cultiu digitals en què cada agricultor pot preguntar i rep anàlisis exactes i recomanacions de compra. Una mena de sistema operatiu per a la producció agrícola, unit amb satèl·lits meteorològics i sensors de graners i camps. De la fusió veiem com a resultat la “plataforma digital líder”, combinada amb una anàlisi de dades immillorable, segons veiem escrit en un prospecte per a inversors sobre la fusió de Bayer com si s’alegressin.
De 30 països, més de la meitat ho han aprovat amb algunes condicions, entre ells els països agraris importants, Xina i Brasil, i ara també la UE. Però el director general de Bayer, Baumann, encara no ha superat tots els obstacles. Les autoritats s’endinsen “en els detalls de forma increïblement profunda”, diu. Bayer ha entregat ja més de quatre milions de pàgines a les autoritats antimonopoli.
Possiblement Bayer encara tindrà por durant un poc més de temps. A diferència del que es pensava anteriorment, el ministre de Justícia nord-americà sembla dubtar. La setmana passada Bloomberg va anunciar que els acords dels alemanys no satisfeien les autoritats en matèria de competència. La decisió final encara es pot retardar mesos.
Però al final els americans també prescriuran algunes condicions, i deixaran lliure el camí. Però cal dubtar de si això serveix per trencar el poder de mercat de Bayer-Monsanto i crear una competència justa.
La majoria de limitacions per a una megafusió d’aquesta mena són massa complexes perquè el seu compliment es pugui controlar per les autoritats de competència, opina l’American Antitrust Institute, una respectada organització sense ànim de lucre formada per experts en competència. La forta situació de la nova empresa en el mercat podria fer vulnerable la producció d’aliments arreu del món i, a més, dificultar el desenvolupament de sistemes alimentaris alternatius.
Tot això hauria de fer pensar bastant les autoritats de competència, segons creuen els analistes de l’Antitrust Institute. La seva opinió? Ara ja tot és massa gran per poder-ho arreglar. “Algunes fusions són, simplement, massa grans. Bayer-Monsanto, per exemple”. •
Traducció de Mar Sanfèlix