L’èxode de republicans després de la Guerra Civil (1936-1939) és el mésconegut i estudiat dels exilis polític. Però abans a Espanya ja n’hi ha hagué d’altres, molt menys coneguts. S’iniciaren al segle XV per aparents motius religiosos, durant el XVIII esclataren en tota la seva intensitat política i el XIX fou la centúria de l’exili polític per antonomàsia, una tradició que arribà intacta fins al primer terç del XX.
L’exili jueu
El primer dels grans exilis polítics fou el dels jueus. Els reis anomenats els Catòlics, Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, crearen la Inquisició el 1478 per combatre la fe hebraica i perseguir els que la professaven. El 31 de març de 1492 emeteren el decret de Granada mitjançant el qual s’ordenà l’expulsió dels jueus que no volguessin convertir-se al catolicisme, sota pena de mort.
La majoria partí. Els càlculs dels historiadors situen la xifra entre els 80.000 i els 200.000, a més d’uns 40.000 a 60.000 que acceptaren fer-se catòlics o, almenys, es batejaren i canviaren de nom per dissimular que continuaven practicant la seva fe.
L’expulsió va tenir una raó política de fons: la d’enfortir la unitat dinàstica a costa de l’odi popular contra els jueus. L’impacte demogràfic i econòmic de l’exili no va ser molt important, no debades la comunitat jueva estava per sota del 3% del total de la població.
Tanmateix es perdé tota l’aportació científica, intel·lectual i cultural dels jueus.
Lluís Vives i la Inquisició
La Inquisició va fer fugir no pocs homes de cultura per motius religiosos, però no sols eren motius religiosos: el Sant Ofici també representava la voluntat política de tancament del nou país, creat sobre el catolicisme integrista.
El més important dels exiliats de la Inquisició fou, sense dubte, Joan Lluís Vives i March (València, 1492- Bruges, 1540). Naixia 25 dies abans del decret de Granada en el si d’una família de rics valencians jueus conversos, dedicats al comerç. En un espai secret de la casa familiar tenien una sinagoga en la qual exercia de rabí un germà del pare de Joan Lluís. Entre la posició social de què gaudien i el secret amb què portaven la religió que practicaven, els Vives esperaven poder continuar esquivant la Inquisició. Vana esperança.
El Sant Ofici els va descobrir i inicià un llarg procés d’acusació contra son pare, entre d’altres familiars. Quan el jove Joan Lluís entrà a la Universitat de València, el 1507, la situació empitjorà: morí sa mare el 1508 i el procés inquisitorial es complicà fins al punt que son pare decidí el 1509 enviar-lo a estudiar a París, per deixar-lo fora de l’abast de la Inquisició. A la tardor d’aquell anys va marxar.
El 1512 acabà els estudis a la Sorbona amb el títol de doctor i marxà a Bruges. Retornat a París, el 2014 feu classes a la universitat i publicà els seus primers treballs. Més tard es trasllada a Londres i novament a Bruges, sempre ampliant els coneixements i escrivint obres cada cop més influents en el món cultural europeu. El 1526 rebé la terrible notícia que finalment son pare havia estat declarat culpable i cremat viu a València per la Inquisició, i que les despulles de sa mare foren desenterrades per ordre dels inquisidors i també cremades. Poc després rebutjà ser professor de la Universitat d’Alcalá de Henares per por que la Inquisició no el pogués perseguir.
En els anys següents, Joan Lluís Vives es convertí en un dels màxim representants de l’humanisme europeu. Conreà la literatura, l’antropologia, la filosofia, la pedagogia, la teologia, el dret, les qüestions socials i la psicologia. Un intel·lectual de primer ordre que representa la cultura que s’hagué d’exiliar cap a Europa en els segles XV i XVI perseguida per la nefasta Inquisició.
Jesuïtes exiliats
El també insigne Joan Andrés i Morell (Planes, el Comtat, 1740 – Roma, 1817) hagué de partir a l’exili el 1767 degut a l’expulsió dels jesuïtes de l’Estat espanyol, ordenada pel rei Carles III per raons polítiques: els feia responsables i instigadors d’una revolta popular en la seva contra. Andrés era un humanista, historiador i crític literari. Fill de l’enciclopedisme, va ser l’autor d’una obra majúscula que titulà Dell’origine, progressi e stato attuale d’ogni letteratur (“De l’origen, progrés i estat actual de tota literatura”) que, a pesar del nom, no és només un estudi de literatura sinó una obra enciclopèdica que al llarg dels set volums inclou història, gramàtica, botànica, física... Aquest planer, defensor de Galileu com a fundador de la ciència moderna, admirat i consultat per intel·lectuals i científics coetanis com Antoni J. Cavanilles, Johann Goethe, Johann Herder... es convertí en un far intel·lectual durant el Segle de les Llums, tal com es conegué el segle XVIII.
Juntament amb Andrés partí el també jesuïta Antoni Eiximeno i Pujades (València, 1729 – Roma, 1808) un reconegut matemàtic, filòsof, músic i musicòleg, autor de Dell’origine della musica, colla storia del suo progresso, decadenza e rinnovazione (“De l’origen de la música, de la història del seu progrés, decadència i renovació”) publicat a Roma el 1774, i també d’altres companys d’orde catalans i balears, com Josep Manuel Peramàs, Llucià Gallissà, Joaquim Pla, Ramon Naix de Perpinyà, Felip Cirer i Costa... Tots ells enriquiren el coneixement i la cultura, habitualment en italià, de la Roma que els acollí.
L’exili austriacista
El 2 de juliol de 1715Palma era ocupada per les forces borbòniques. Queia l’últim reducte austriacista. Acabava la llarga guerra de Successió. Els austriacistes valencians i catalans que s’havien refugiat a Mallorca després de la caiguda de València, el 8 de maig de 1707, i de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, emprenien, juntament amb alguns mallorquins i eivissencs —Menorca estava des de 1708 sota control britànic—, el camí de l’exili que d’altres ja havien començat abans.
Seguint el que aporten, en aquest sentit, els historiadors Joaquim Albareda i Agustí Alcoberro, el volum de l’exili fou d’unes 30.000 persones. Més de la meitat eren catalans, aproximadament una desena part valencians i, molt menys, mallorquins i eivissencs, entre d’altres orígens. Les principals zones de destinació foren Milà, Nàpols, Sicília, i Estats Pontificis a Itàlia, Països Baixos i Viena. També hi ha constància de grups menors d’austriacistes a Londres, Lisboa...
En la llarga llista d’exiliats apareixen noms de caps i oficials que havien fet la guerra contra els filipistes, com ara Jaume Serra, que, conta Alcoberro, “havia pagat de la seva butxaca una companyia d’infanteria”, i els oficials que varen dirigir tropes, com Josep Simón, Damià Guardiola, Francesc Labartra, Tomàs Antich, Felip Pons, Ramon Grases, Marià Morell, Nicolau Timor, Josep Bachs, Joan Folch, Josep Sorreu o Joan Ribes, entre molts altres.
Als territoris italians s’instal·laren destacats austriacistes valencians com ara l’arquebisbe de València Antoni Folch de Cardona, el capellà Pere Arnau, Lluís Samper, Lleonard Porter, Joaquim de Rueda... Allà mateix s’organitzà el Consell d’Espanya, una institució que vetllà pel benestar dels exiliats. Als Països Baixos, s’hi quedà sobretot l’exili català de professió mercantil. I a Viena, per la seva banda, hi anaren els grans noms —amb alguna excepció— de l’aristocràcia que volia seguir fent carrera a l’imperi, al cim de la qual hi havia des de feia anys —s’exilià abans del setge de Barcelona— Ramon de Vilana-Perles, notari reial i secretari personal de Cristina de Brunsvic —l’esposa de Carles d’Habsburg—, que es convertí en el personatge més influent —secretari d’Estat i de Despatx Universal— i en el diplomàtic més rellevant a Viena. Va ser ell qui impulsà la creació del Consell d’Espanya.
Però no sols hi havia aristòcrates, a Viena, per descomptat. Els metges Jaume Andreu, mallorquí, i Pere Matoses, valencià, varen ser dels que s’hi instal·laren i juntament amb col·legues de professió catalans formaren la plantilla de l’Hospital dels Espanyols, creat per ajudar la legió d’exiliats amb pocs recursos que patien tot tipus de malalties fruit de l’escassa alimentació, els rigors hivernals austríacs o conseqüències, encara, de ferides de guerra. Arribaren a atendre diàriament 160 pacients.
Alguns dels veterans de la guerra seguiren amb l’ofici d’armes, afiliant-se als exèrcits cristians que feren les campanyes contra el turc, en què excel·liren les aportacions dels valencians Francesc Munyós, Cristòfol de Belda, Antoni Maina i Baltasar Bonet, mentre que el també valencià Vicent Díaz de Sarralde, jurista, publicà a Nàpols el 1718 un poema d’exaltació d’aquestes campanyes.
El 1725, amb la pau entre l’imperi i el Borbó, una part de l’exili començà a tornar cap a les seves ciutats natals. Sobretot els aristòcrates que tenien patrimoni per recuperar, com fou el cas del mallorquí Nicolau Truyols, marquès de la Torre, un dels caps austriacistes a l’illa. Però aquells que no tenien res a recuperar era com si no tinguessin on tornar. I foren ells els qui protagonitzaren l’epíleg del llarg exili austriacista quan crearen el 1734 la Nova Barcelona, a l’actual Sèrbia, un experiment que pretenia mantenir de reunir el que quedava dels exiliats, i que fracassà. Amb la dispersió següent s’esvaí el primer exili massiu per causes polítiques de l’Estat espanyol dels Borbó.
L’exili afrancesat
La il·lustració convertí França en un mirall per a part de la minoria de benestants cultes dels Països Catalans. Amb la finalització de la guerra del Francès (1808-1814) alguns marxaren a França, fugint de les represàlies de l’absolutisme de Ferran VII.
No se sap quants exiliats hi hagué. El que és segur és que alguns foren molt rellevants, com Josep Pujol i March, darrer alcalde barceloní, o els grans burgesos i alhora homes de cultura i mecenes Erasme de Gònima, Gaspar de Remisa i Francesc Delàs. Entre els funcionaris públics d’alt nivell, sovint juristes de formació, destaquen Melcior de Guàrdia, antic alcalde de Barcelona, Josep Campà, Josep Castanyer, Josep Esteve, Ramon Casanovas, Antoni Ferrater, Joan Madinaveytia, Bartomeu Rebert, Josep Valentí... Entre els científics excel·leixen els noms de Josep Garriga i Josep Antoni Viader.
Entre tots, el que més lluí fou un menorquí i gran epidemiòleg, Mateu Orfila (Maó 1787- París 1853). Becat per anar a París per la Junta de Comerç de Barcelona durant l’ocupació francesa, s’hi quedà tota la vida com a metge i investigador, i hi va fer una carrera excepcional. El museu de la Facultat de Medicina de París duu el seu nom.
Els altres exilis del XIX
Entre les revolucions de caràcter liberal, les contrarevolucions absolutistes, les guerres carlistes... el segle XIX fou una màquina generadora d’exiliats polítics.
Per mor de l’absolutisme de Ferran VII partiren a l’exili insignes liberals valencians com ara Vicent Salvò, llibreter i polític; Joan Rico i Jaume Gil Orduña, vicaris castrenses alhora que polítics liberals; Joaquim Lorenzo Villanueva, diputat a les Corts de Cadis que intervingué activament a favor de reformes profundes i la supressió de la Inquisició...
Segons l’historiador Ramon Arnabat Mata —Els exilis al segle XIX, publicat al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (2009)— el XIX fou “el segle de l’exili, no tant pel volum dels exiliats, tot i que fou força important, com per la continuada presència de l’exili en la vida política, econòmica i social del país, i pel fet que afectà totes les tendències polítiques: afrancesats, liberals, absolutistes, carlistes, demòcrates, republicans, anarquistes, socialistes...”.
Personatges com l’escriptor i polític liberal Antoni Puigblanch o el cap militar carlista Ramon Cabrera moriren a l’exili; mentre que d’altres tornaren, com el federalista Abdó Terrades (1812-1856), el progressista, periodista, escriptor, polític i figura de la Renaixença Víctor Balaguer (1824-1901), que arribà a ser ministre, o el liberal Joan Prim i Prats, assassinat per un anarquista a Madrid mentre era president del Consell de Ministres.
El XIX fou, en fi, una centúria molt prolífica en exiliats; en fabricà, diu Arnabat, uns 50.000 de catalans sobre un total de 200.000 calculats en el conjunt de l’Estat, la major part dels quals s’instal·laren a França i, en una altra mesura, a Gran Bretanya, Països Baixos, Gibraltar i Portugal.
L’exili, a principis del XX
A l’agitada Barcelona de la primera dècada del segle XX els exiliats polítics sovintejaren entre els anarquistes. El cas més conegut és el del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909), que el 1907 es va exiliar a França, Bèlgica i Gran Bretanya, per acabar tornant al cap de dos anys a Barcelona, on fou detingut, empresonat, jutjat, condemnat i afusellat acusat —falsament— de ser un dels organitzadors de la Setmana Tràgica.
Sota la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) els grups més esquerrans i, sobretot, els nacionalistes d’Estat Català foren perseguits per l’autoritat. L’exili era l’única manera d’estalviar-se la presó o alguna cosa pitjor. Sens dubte, l’exiliat més famós fou Francesc Macià i Llussà (1859-1933). Va sortir de Barcelona després del cop de Primo i una vegada instal·lat a París es posà al capdavant d’un centenar de catalans també exiliats que volien pegar un cop contra la dictadura, però el 1926 les autoritats franceses descobriren el complot i el detingueren. Això, però, li va atorgar una gran fama. En ser posat en llibertat, inicià la internacionalització de la reivindicació independentista catalana arreu d’Amèrica i d’altres llocs del món. Quan pogué tornar a Barcelona definitivament, el 1931, era un polític famós, apreciat i valorat, la qual cosa el va portar a la presidència de la Generalitat, en l’exercici de la qual morí el 1933. •