Hi hagué un temps llunyà en què el trànsit entre Tàrraco i Caesaraugusta —Saragossa— es canalitzava per la geografia que recorrerem en les pàgines següents. Sembla que penetrava cap a la Península per la Conca de Barberà i les Garrigues, travessant l’estret de la Riba, fent recés a la mansio —una estació de servei, per entendre’ns— de Septimum Decimum, ubicada a les proximitats de Vilaverd; continuava, probablement, pel Mons Albis —avui, Montblanc—, trobava una segona i última mansio, Ad Novas, de la qual probablement nasqué el poble de Vinaixa, i enfilava cap a Ilerda. Fet i fet, l’anomenat Itinerari d’Antoní comptabilitzava unes 62 milles romanes entre Tarragona i Lleida. L’antic traçat seria aprofitat posteriorment per al manteniment de les comunicacions amb finalitats comercials, militars i religioses.
Ens disposem, ara, a desfer el camí des de Lleida fins al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, recuperant les sensacions dels viatgers del passat que es dirigien —o deixaven enrere— el litoral. Com que es tracta d’un recorregut lineal, prendrem el tren a l’estació de l’Espluga de Francolí fins a la capital de Ponent. Un agradable trajecte d’uns 40 minuts servirà per a familiaritzar-nos amb els paisatges pels quals pedalejarem.
Km 0. Lleida. El comiat d’Indíbil i Mandoni
L’estació ferroviària de Lleida enfronta amb la rambla de Ferran, arbrada i amable. Els vianants, quan s’hi troben, es contaminen d’una actitud assossegada, d’aquelles de vagareig. Algunes terrasses asseguren un mos abans de començar l’excursió. No estarà de més, però, fer una volta —ni que siga breu— pel nucli antic. Us estalviarem una ascensió a la Seu Vella, però almenys caldrà recórrer el carrer Sant Joan, porxat, comercial, amb la plaça de la Paeria i el palau medieval que alberga el consistori. Pel mateix carrer —que més enllà de la Paeria pren el nom de carrer Major—, podreu atansar-vos fins a la plaça de la Catedral, amb el temple corresponent: la Seu Nova.
Desfeu el camí, supereu l’Ajuntament i gireu a la dreta: eixireu de la ciutat antiga per la porta medieval, l’Arc del Pont, presidida per l’estàtua d’Indíbil i Mandoni, dos cabdills ibers que varen defensar el seu poble de romans i cartaginesos, aliant-se ara amb uns, ara amb altres.
L’Arc del Pont enfronta amb el pont Vell, que permet travessar el Segre i unir-nos a ell pel seu marge esquerre. Des de l’altra banda, girem la mirada. Toca acomiadar-nos de la capital de Ponent: el centre històric, breu i apinyat, és coronat per la imponent estructura de la Seu Vella.
Ara sí, baixem al riu; ens sincronitzem amb les seues aigües que seguirem en sentit descendent, i posem rumb a una gran fita històrica del patrimoni català: el monestir de Santa Maria de Poblet. En aquest viatge, travessarem la plana fèrtil de fruiters, fins que aquesta canvie el regadiu per un secà àrid; tocarem terra d’olivera, amb l’arbequina com a espècie autòctona, i penetrarem en la geografia vinícola de la DO Conca de Barberà. Comencem.
Érem a la riba esquerra del Segre, que baixa del Pirineu a ritme tranquil, abundant, distingit, i encara a Lleida l’últim tram de vida abans d’aiguabarrejar-se amb l’Ebre, a la Granja d’Escarp. El seu pas per la capital de Ponent ha estat enjardinat, per tal que veïnes i veïns puguen confraternitzar amb ell en un espai que convida a la distensió i l’esport.
Al fil de les seues aigües, aviat deixem enrere la ciutat. L’esperada maror periurbana poblada de polígons industrials i artèries viàries d’alta capacitat és inexistent: l’espai urbà deixa pas, sense transició, a l’ambient rural, amb l’excepció puntual de la presència de la depuradora local. Rodem amb facilitat per una pista plana custodiada per canyars. Alguna ànima ociosa hi passeja la seua mascota. El riu ens acompanya —o nosaltres a ell— pel camí Vell d’Albatàrrec.
Km 6,8. Albatàrrec
Hi entrem per la porta del darrere, pel camí que es converteix en carrer. Albatàrrec és, senzillament, funcional i agrícola. Un de tants pobles sense presència patrimonial notable i en què l’única finalitat autòctona és sobreviure del camp, a base d’esforç i constància.
El travessem en direcció a llevant. Eixim d’ell per un camí asfaltat. Entre el nucli i el cementiri local, se supera l’anomenat canal industrial de Seròs, projectat per a la generació d’energia hidroelèctrica, aprofitant les aigües del Segre. La seua construcció va iniciar-se el 1912 i la primera turbina entrà en funcionament dos anys més tard. El canal en qüestió fou una de les tantes iniciatives de les empreses d’origen canadenc Barcelona Traction i Riegos y Fuerza del Ebro, que monopolitzaren la producció elèctrica per a la ciutat de Barcelona.
En el nostre viatge l’asfalt alterna amb la terra premsada, de pedaleig còmode. Avancem entre fruiters en direcció a Artesa de Lleida. Ací la terra és excepcionalment plana, malgrat que la ciència afirme el contrari.
Poc abans d’assolir Artesa de Lleida, apareix el Canal d’Urgell, la infraestructura històrica de les terres de Lleida en matèria hidràulica. Des de la cultura de l’aigua musulmana, els intents d’irrigar la Plana d’Urgell han estat múltiples i sovint infructuosos. Al segle XVI, els reis Carles I i Felip II ordenaren, en va, estudis seriosos per a la construcció d’un canal capaç d’abastar tota la plana. Ni els seus interessos ni les trobades amb l’abat de Poblet donaren fruits. Al XVII, es tornà a intentar, acudint a l’Ajuntament de Barcelona, i al XVIII, noves temptatives. No seria fins a mitjan segle XIX quan l’Estat atorgà les primeres concessions. El 1861 quedaven finalment enllestits els 142 quilòmetres del canal principal, després de superar inacabables obstacles i dificultats, com el túnel de cinc quilòmetres de llargària que hagué d’excavar-se sota la serra de Montclar.
Artesa de Lleida rep el transeünt amb l’ermita de Sant Ramon i un espai de descans amb font. Superat el poble, acompanyem uns quilòmetres més el Canal d’Urgell i l’ombrejada línia de plataners que el poblen.
Apareix la primera dificultat de la jornada: l’ascensió al turó de Miravall, un breu tram de terra blanquinosa on el cereal està deixant pas a plantacions extensives de panells fotovoltaics. Des d’aquesta talaia, observem també com resisteix el fruiter sota ondulacions de malla protectora.
Km 35. Les Borges Blanques
Des dels primers metres la població mostra el seu caràcter capitalí, amb una agitació inusitada des que hem abandonat Lleida. Encapçala, en efecte, la comarca oleícola de les Garrigues. Al seu cor, hi ha el parc del Terrall, un espai de distensió, amb dues basses i una gran varietat de fauna i flora. Sembla —diuen— que és el parc més antic de les comarques lleidatanes: el primer enjardinament al segle XIX d’un espai funcional que constava d’una única bassa que recollia l’aigua de la pluja i servia per a abeurar els animals i abastir el molí local.
A partir de les Borges Blanques, l’itinerari penetra en un paisatge diferent: montuós, amb presència de bancals, murs de pedra seca, mates de bosc i una densa solitud. Pistes de terra transcorren pel fons de valls a escala, minúscules i acollidores, impecablement conreades; un parell de pobles de vida mínima —els Omellons i Tarrés— i alguna serra que posa contra les cordes el cor del ciclista. Apareix una primera pinzellada de vinya a l’anomenada vall dels Cortals. Assolida la Serreta, cap a Tarrés —últim poble, per cert, de les Garrigues— es desplega el paisatge de la Conca de Barberà i la seua vinya ordenada. Al fons, la muralla opaca del bosc de Poblet i les muntanyes de Prades.
Km 65. Vimbodí
Des de Tarrés ens deixem portar pendent avall. Sense gaire esforç, assolim Vimbodí i la seua tradició vidriera. El poble, petri, s’assenta a la riba esquerra del nounat Francolí —d’origen controvertit, perquè oficialment el seu naixement se situa a l’Espluga de Francolí.
Un passeig vora carretera connecta el poble amb l’ermita de la Mare de Déu dels Torrents, equipada d’una ombra refrescant i amb locals de restauració que proporcionen, durant l’estació indicada, copioses calçotades.
Entre vinyes, el camí de terra porta al castell de Milmanda, documentat ja a mitjan segle XII. Abans de finalitzar aquella centúria, passà a mans dels monjos del monestir de Santa Maria de Poblet, fins a la desamortització. El segle passat fou adquirit, junt amb les vinyes que l’envolten, per la família vinatera Torres.
Km 75. Monestir de Santa Maria de Poblet
A poca distància de Milmanda, sempre entre vinyes, hi ha el monestir de Poblet, objectiu d’aquest viatge i de visita ineludible. La informació que poguem aportar al respecte en aquestes pàgines resultarà sempre incompleta. Simplement, aconsellem que escolliu el camí cap a l’Espluga de Francolí per les Masies, que voreja el cenobi per la seua part superior: la perspectiva és immillorable.
GALERIA D'IMATGES, ací.
MAPA I TRACK
Feu clic sobre el logo de Wikiloc de la imatge per a descarregar el track.