Hi ha alguna cosa inevitablement depriment en el fet d’intentar fer tornar una sitcom clàssica. Segurament deu ser perquè es tracta d’espais de ficció on vam ser feliços. I el fet de tornar-hi i trobar el mateix univers tan canviat, envellit, poc inspirat, fa que la onada de nostàlgia que esperaves agafi una tristor que contrasta amb les rialles que se senten de fons. Així és com el retorn de Frasier amb una nova temporada, que s’ha estrenat a la plataforma SkyShowtime, és un més d’aquests viatges al passat que tant sovint hem vist recentment on s’intenta recrear el que ja va funcionar ignorant que les coses tenen un moment i un temps, i que tornar a replicar quelcom únic és impossible (justament per això és únic, perquè hi van intervenir a favor molts condicionants que era no es poden tornar a reproduir). En el cas de Frasier, a més, hi falten moltes peces de forma evident. Kelsey Grammer és l’únic membre del repartiment de la sèrie original i el mateix passa a l’equip de guionistes i de directors, on alguns noms de la Frasier clàssica es barregen amb nouvinguts. Els problemes comencen ja amb aquestes mancances, que obliguen la nova temporada a continuar la història amb un reguitzell d’informacions que es disparen via diàleg per portar la sèrie a un escenari nou.
En prou feines dos minuts ens informen de la mort del pare de Frasier (l’actor que l’interpretava, John Mahoney, va morir el 2018), presenten el fill d’en Niles i la Daphne que clarament és allà per fer de tots dos alhora i omplir el seu buit (no hi ha notícies de que David Hyde Pierce o Jane Leeves hagin de participar en la nova temporada i eren personatges clau) i expliquen a correcuita el final de la relació del protagonista amb Charlotte i el final de la carrera televisiva. Tot per posar-lo a punt de per una nova etapa on ha de ser professor a Harvard. El personatge reté el mateix caràcter de sempre i està ja tan enganxat a la pell de Kelsey Grammer (és l’actor de televisió que més temps ha interpretat un mateix personatge) que la interpretació té una naturalitat que s’agraeix en un guió tan artificial. La nova temporada intenta replicar la dinàmica pare-fill que marcava en gran part la sèrie original però invertint els papers. Ara és en Frasier qui es fica a la vida del seu fill d’una manera similar a com el seu pare es ficava en la seva. El conflicte entre els dos es basa en la decepció que es va endur Frasier quan el seu fill va abandonar els estudis universitaris perquè va decidir que volia ser bomber.
Aquest conflicte està arrelat al caràcter intel·lectual i esnob de Frasier i al mateix temps a un sentiment de culpabilitat per no haver estat tan bon pare com ell esperava, i té potencial com a fil conductor de la nova etapa de la sèrie. De fet, el que millor funciona dels primers episodis de la nova Frasier és justament la part dramàtica i els moments més emocionals. La comèdia, en canvi, molt antiquada, es basa en jocs de confusió (personatges que entren i surten de les habitacions en un caos controlat) i línies de diàleg suposadament enginyoses que, quan surten de la boca dels actors, sonen artificials. Entre els secundaris, només Nicholas Lyndhurst aconsegueix fer fluir el text i manté un bon tempo còmic. Potser amb una altra execució el resultat seria diferent. Però Frasier ha fet el que fan la majoria de sèries quan tornen anys després: s’ha mirat a si mateixa al mirall i ha intentat replicar tan bé com ha pogut els trets que li són característics sense adonar-se que els miralls poden ser tramposos i el resultat és una sèrie que recorda en alguns moments Frasier però que no transmet el mateix.
Frasier
Creadors: Chris Harris i Joe Cristalli
Repartiment: Kelsey Grammer, Nicholas Lyndhurst, Jack Cutmore-Scott.
Temporades: 1
Plataforma: SkyShowtime