Quatre homes van en grup a l’aeroport vell de Pequín. Tres són agents de paisà que han viatjat directament des d’Ürümchi, la capital de Xinjiang, i el quart és Ikram Nurmehmet. Ample d’espatlles, el director de cinema porta uns pantalons amples, sabatilles esportives i una gorra de beisbol. Fa l’efecte de ser un passatger normal, però el vol que està punt d’agafar no és voluntari. Acaba de ser detingut.
La policia de Pequín truca a Ikram Nurmehmet el matí del 29 de maig passat. Viu amb la dona i el fill al nord, en una urbanització dels afores de la capital xinesa. Ha d’anar a la porta perquè han d’aclarir un “tema”, li diuen els agents, segons persones properes.
Gairebé no posa un peu fora que els policies l’haurien obligat a pujar a un cotxe per anar cap a l’aeroport. Des del cotxe criden a la seva dona perquè ha de portar roba. És quan sent per primera vegada que sospiten que el seu marit és un terrorista. El perquè no el sap.
És a l’aeroport on de moment el veu per darrera vegada. Ell es va quedar blanc, explicarà posteriorment a coneguts. Un dels tres agents li dona l’anell de casats del seu home i un amulet perquè són de “massa valor”. Ikram Nurmehmet sembla que encara va tenir temps de cridar-li: “Intenta de fer-ho el millor possible!”. Llavors, els homes desapareixen.
Nurmehmet és obligat a volar cap a Xinjiang, la regió nord-occidental de la Xina on viuen els uigurs. Un poble turc, que és assetjat de forma sistemàtica per l’aparell xinès. Ell també és uigur. Amics i familiars s’han posat en contacte amb Der Spiegel perquè temen que podrien ser sotmès a la màxima repressió per part de l’estat.
D’ençà de l’any 2017 l’estat xinès ha construït centenars de camps de reeducació al nord-oest del país equipats amb barreres antitanc, torres de vigilància i filferro espinós. Els caps del país hi van restar importància titllant-los de centres de formació professional, en els quals les persones s’hi estaven presumptament de forma voluntària. Tanmateix, documents del govern procedents dels Xinjiang Police Files, que Der Spiegel va publicar l’any passat juntament amb mitjans internacionals associats, mostren que als camps hi és vigent l’ordre de disparar. Centenars de milers de persones, probablement més d’un milió, hi han estat retingudes temporalment.
Mentrestant, el govern xinès intenta crear la sensació que la situació a Xinjiang s’ha normalitzat. Els centres de formació professional? Ja no calen. L’economia avança, tot va bé.
L’aparell organitza visites propagandístiques: “Perquè el món pogués fer-se una idea in situ dels espectaculars canvis econòmics, l’oficina estatal d’informació de la Xina va convidar 22 periodistes de 17 països diferents a un viatge periodístic per la regió uigur autònoma de Xinjiang”, escrivia afalagat el diari Berliner Zeitung.
Els científics també visiten la regió. Al maig, pocs dies abans de la detenció d’Ikram Nurmehmet a Pequín, Thomas Heberer i Helwig Schmidt-Glintzer, investigadors sobre el gegant asiàtic, partien cap a Xinjiang. Són considerats els sinòlegs més coneguts d’Alemanya. Al setembre publicaven la crònica del seu viatge al diari Neue Zürcher Zeitung, en què escrivien que es podien reconèixer “clars signes d’una tornada a la normalitat”. “Segons es diu, els diversos camps apareguts durant el punt àlgid de la lluita contra el terrorisme han d’haver quedat desmantellats en la seva major part.” Com a presumpta prova, Heberer i Schmidt-Glintzer citen precisament un article d’Adrian Zenz.
L’antropòleg alemany gairebé va poder provar en solitari l’existència del camps de reeducació. El 2017 va trobar per internet les licitacions de les obres. Als documents, s’hi mencionaven el filferro espinós, el formigó i les barreres antitanc. Va ser el primer a poder demostrar que centenars de milers d’uigurs eren obligats com esclaus a collir cotó en contra de la seva voluntat. I és a les mans de Zenz on van arribar els Xinjiang Police Files. Gairebé no hi ha ningú que conegui millor la repressió contra els uigurs.
“El que Heberer i Schmidt-Glintzer fan no es pot equiparar a una metodologia científica. Això és propaganda. Sinòlegs amigables i políticament correctes, que no són experts en Xinjiang, però que a través d’observacions superficials proclamen un món intacte”, opina Zenz, que assegura que l’estat policial ha deixat de ser visible a Xinjiang. “Però encara hi és”, diu Zenz. “La cultura uigur ha estat transformada en un espectacle, ja que han de ballar i cantar per a turistes d’altres províncies. Centenars de milers d’uigurs, sobretot les elits, han estat tancats en presons.”
Com és el cas, ara, d’Ikram Nurmehmet.
Les autoritats li havien requerit el 2018 que anés fins a Ürümchi i entregués el seu passaport. En aquella ocasió no va ser detingut. És potser per això que va suposar, sospita un amic, que a partir de llavors estaria fora de perill de la persecució.
“Els uigurs que han viscut en altres províncies fora de Xinjiang se sentien, en efecte, una mica més segurs. Ikram Nurmehmet és un trist exemple del contrari, que els uigurs han de seguir vivint amb por, és igual on”, diu Maya Wang, directora interina a la Xina de l’organització pels drets humans Human Rights Watch. “Calculem que a finals de 2022 al voltant del mig milió de persones han estat internades en presons a Xinjiang, amb una condemna mitjana de dotze anys i mig de presó.”
Els casos dels Xinjiang Police Files també ho mostraven. Adiljan T. n’és un exemple. Cansat, mira a càmera. Títol de grau superior i grup sanguini AB van fer constar els funcionaris a la documentació. El seu delicte: quan tenia 18 anys, va anar a entrenar durant dues setmanes a un centre fitnes d’Ürümchi. Va ser detingut el 28 d’octubre de 2017 i tot seguit condemnat a dotze anys de presó, “per preparatius d’una actuació terrorista”.
O Ablikim E., nascut el 13 d’agost del 1991, gairebé de la mateixa edat que Ikram Nurmehmet. Les seves galtes brillen a la foto de reclús. El març de 2012 es diu que ell i la seva mare van escoltar durant aproximadament una hora un fitxer d’àudio que el seu pare li va reproduir al telèfon mòbil. Es tractava d’impostos religiosos, dones amb vel i homes amb barba, van assenyalar les forces de seguretat. El 25 de desembre de 2017 va ser condemnat a 20 anys de presó per planificar una acció terrorista.
Ikram Nurmehmet s’ha establert els darrers anys com a director de cinema a Pequín. Ha rodat espots publicitaris i curtmetratges i ha estat convidat en festivals de cinema internacionals. Acostumava a fer que els uigurs en fossin els protagonistes i, a voltes, hi inseria missatges subversius. A la seva pel·lícula de 18 minuts de durada Elephant in the Car, rodada el 2020, una xinesa d’ètnia han comparteix taxi amb dos uigurs. La càmera els segueix durant el trajecte nocturn per Pequín. La dona no s’hi sent a gust quan els dos homes es fan amics del taxista. Però les cançons uigurs que entonen els acompanyen fins i tot després de baixar-ne. A pesar d’un rebuig inicial, hi queda una empremta de la cultura uigur.
“Cada dia ordinari passa, cada moment, cada segon, la nostra experiència és única i insubstituïble. Quan aquestes experiències es converteixen en records, t’acompanyen tota la vida, no importa si són bones o dolentes”, va reflexionar Ikram Nurmehmet sobre aquesta pel·lícula. Un amic el descriu com una persona amb un fort sentit de la justícia i com algú que compta amb moltes amistats tant de xinesos han com d’uigurs. El 92 per cent de la població pertany a l’ètnia han.
Ikram Nurmehmet va estudiar cinematografia a la Universitat de Màrmara, a Istanbul, de manera que als 18 anys ja havia abandonat Xinjiang per anar cap a Turquia. Durant els estudis, un amic d’infantesa el va anar a visitar. Un uigur que després va ser detingut. La seva família afirma haver sabut que Nurmehmet va ser detingut per aquest motiu. No queda clar per què ha passat ara això.
“Malauradament, segueix un patró ben típic. Les autoritats estableixen xarxes de relació”, afirma l’investigador Adrian Zenz. “Qui té a veure amb qui? Llavors comencen les detencions.”
On està retingut actualment Ikram Nurmehmet? De què se l’acusa? Quina condemna li pot caure? Les autoritats xineses no han contestat a les preguntes de Der Spiegel.
Amb tot, col·laboradors han esbrinat que ell es troba en una llista de l’aparell xinès filtrada el 2020, en què consten milers d’uigurs amb nom i número d’identificació personal. Ikram Nurmehmet hi consta com a “sospitós de terrorisme”. Passa que ell mateix ni ho sabia, això últim.
A inicis d’abril d’aquest any havia tornat a rebre una trucada de les autoritats de Xinjiang en què se li deia que havia d’anar a Ürümchi perquè havia perdut el document d’identitat. Una mentida més que evident. I és que havia entregat el seu passaport, però el document d’identitat el tenia amb ell.
Ho va explicar a un amic, al qual va manifestar la seva preocupació. Va començar a pensar en la idea d’emigrar. Ja havia sol·licitat un nou passaport. Alhora, semblava no estar segur d’abandonar realment la Xina. Amb tot, professionalment li anava prou bé. I el 2022 la seva dona i ell van tenir un fill.
El primer aniversari del seu fill, Ikram Nurmehmet el passarà com a acusat a Xinjiang. Està previst que el procés contra ell comenci aquesta tardor. No se sap res més.
Traducció d'Arnau Ferre Samon