Els dies són clars i plens de llum. Asseguren que, mentre es pugui veure a llarga distància, és segur. Mentre es puguin veure els contorns dels arbres als afores, els arbustos entre els últims camps, el límit del desert.
Però els dies també són curts, ara a l’hivern. Tan bon punt cau la nit, després d’un petit crepuscle, la foscor es menja tots els contorns, colors, moviments, i se submergeix en un negre diferent. Comença la por. Això diuen els habitants de Gharib, i demanen que puguin deixar a temps el seu poble, per abandonar tota la zona de nou.
Perquè l’horror torna per la nit.
A vegades lladren els gossos. De tant en tant es poden veure petjades al matí. I sovint es poden sentir les veus dels homes que tornen de nit per burlar-se de tots ells, per amenaçar-los, per matar-los. A aquells qui oficialment ja havien sigut alliberats de l’opressió de l’”Estat Islàmic” (EI).
A principis d’octubre, l’exèrcit iraquià es va estendre per tot el seu últim gran refugi del país, la regió de Hawija, al sud-oest de Kirkuk. Després d’escassos dies i poques lluites, el govern de l’EI es va declarar derrotat, expulsat, eliminat.
Però no era així. I tampoc ho és avui. No ho és per als més de cent pobles de la regió fèrtil i plena de rius i canals de regadiu. Hawija era una lluita que l’EI no podia guanyar en absolut: a l’estiu l’exèrcit havia reconquistat Mossul i Tal Afar, després de mesos de batalles acarnissades. A banda d’algunes regions al desert, sols quedava Hawija com a últim bastió. Aquella zona en què l’èxit, al principi discret, de l’EI, va començar el març del 2013.
Arribar fins allí és complicat per als periodistes estrangers. No va ser fins després de molts intents que el reporter de l’SPIEGEL va aconseguir fe-ho. Fins al poble Gharib sols hi va anar el seu investigador iraquià. La gent de Hawija amb qui va parlar van viatjar expressament a Kirkuk per informar sobre la situació del seu poble.
L’EI va sorgir a l’Iraq com a resposta de parts de la majoria sunnita a la supremacia política dels xiïtes. La història d’aquesta revolta va començar a Hawija. Poc després, l’aleshores primer ministre va fer abatre a tirs una manifestació pacífica dels sunnites contra l’arbitrarietat del govern central xiïta. I aquesta zona, la de Hawija, on tot va començar, també havia de ser l’última alliberada de l’EI.
Les tropes del govern van marxar al nord sota el pretext oficial que volien expulsar l’EI –però en veritat era sobretot per reconquistar Kirkuk als kurds, la metròpoli del petroli situada a uns 60 quilòmetres. “L’exèrcit va anunciar: hem guanyat! Però en veritat sols vam estar recorrent la zona”, recorda el tinent coronel Hussein Araf ple de rancor. “No vam explorar més enllà de les ciutats, no vam deixar tropes per protecció. La pressa va ser un error. Quasi li costa la vida al meu fill.”
El poble de Gharib, d’on ell és, es troba al nord de Hawija, prop del riu Zab. El nom del poble traduït significa “estrany, desconegut”. Encaixa amb la zona en què la majoria de la família va tornar després de l’alliberament oficial: sols 500 dels 3.000 habitants que hi havia abans encara hi són o han tornat. Cap pastor ja no s’atreveix a anar-se’n lluny des que molts d’ells van ser atacats de nit per les tropes de l’EI. Mesos després de l’alliberament, segueix sense haver-hi a penes electricitat. Per la nit hi ha poca llum i tots senten por per cada soroll que ve de fora.
Els homes de l’EI, qui havien dominat Gharib durant més de tres anys, coneixen cada sendera, cada racó, cada casa i pràcticament cada gos del poble. No eren estrangers. Eren veïns, família. Pertanyien al clan dels Nassif, tan temut, als afores, el carismàtic dirigent del qual ja havia reunit els primers joves a finals dels anys noranta.
Alguns dels homes de l’EI van morir en les batalles d’octubre, alguns han marxat cap a Turquia, però els altres no estan lluny. Només s’han retirat a la bosquina prop dels rius Tigris i Zab, a les muntanyes Matxul, a les valls del desert, tots a peu –a una distància provisional de Gharib i altres pobles. Molt abans de la caiguda del seu “califat” ja havien creat amagatalls, cavat coves, i depositat allí provisions.
I ara tornen, de nit, a peu, amb botes, silenciosos i ardents de venjança. Els pobletans tenen torns de guàrdia, han posat un far a pràcticament cada casa per veure qui s’aproxima des de l’obscuritat. No obstant això, és insensat assumir que de dia és segur. A Ali, el fill del tinent coronel Hussein Araf, li ha costat un genoll. Per a dos dels seus cosins va ser pitjor.
Amb un terrible dolor i amb la cama esquerra subjectada amb barres de metall, Ali Araf està en una casa a Kirkuk, on la família va fugir de l’EI ja pel 2014, i conta la seva història. Es dirigien cap a les cases del clan dels Nassif, al final del poble. Per què? Al principi remugueja, després admet: “volíem anar-hi i fer-ho tot pols! Per evitar que tornessin! Els Nassif han portat la ruïna al nostre poble.”
El líder dels Nassif té el mateix nom que el tinent coronel, el pare d’Ali: Hussein.
Quan els dos Hussein van arribar al món, a Gharib hi havia, igual com a tot l’Iraq, un ordre clar: els sunnites governaven el país, com ja havien governat abans els otomans sunnites durant segles sobre les tres províncies, a les quals els britànics van afegir l’Iraq després de la Primera Guerra Mundial. I sobre tots va regnar durant dècades l’omnipotent Saddam Hussein.
La gent de Hawija, sunnites, vivia bé en aquest regne. La majoria eren agricultors, però eren els preferits pel poder. La família d’Ali era parent del clan de la primera dona de Saddam Hussein. Els agrada parlar de Sherif Mohammed, l’oncle, qui va ser oficial del servei secret, qui es comportava, i en algun moment s’hi va parèixer, com Saddam Hussein.
Però llavors va arribar sobre Iraq aquell caos de què el país no s’ha tornat a recuperar mai: quan, la primavera del 2003, l’exèrcit dels EUA va arrasar en només tres setmanes el regne de Saddam. Quan justament Sherif Mohammed, qui elogiava fins l’últim minut l’infal·lible dirigent Saddam, va ser el primer a convidar a menjar les tropes americanes. A sa casa! Els enemics! Els agents sionistes-imperialistes-capitalistes del diable! Però des dels primers dies d’abril del 2003, quan les últimes unitats de l’exèrcit gloriós iraquià es van dissoldre, també ho van fer els vencedors.
De la nit al matí, dels gegants de la hipocresia van sortir arlequins. Ja no es podien oposar gaire als radicals islamistes, anteriorment sospitosos pel servei secret i dels quals els pobletans s’havien burlat. A Gharib i a tota Hawija al principi no es considerava un ultratge entrar a Al-Qaeda. Sens dubte, oficialment eren terroristes perseguits per les tropes dels EUA. Però fins i tot a Bagdad molts dels nous dirigents alabaven discretament la “resistència honorable” contra els americans, amb els quals seien cada dia. L’oportunisme practicat durant dècades i la mentida com a necessitat vital encara no havien desaparegut el 2003. Sols s’havien adaptat a les noves circumstàncies.
A Gharib el posterior dirigent de l’EI, Hussein Nassif, es va convertir en el capdavanter d’aquest orgull perdut. Va difondre cassets, després també alguns DVD amb sermons d’Aràbia Saudita i va obligar a jurar als seus seguidors joves en reunions nocturnes. Havia abandonat secundària, segons conten els habitants del poble. El seu propi pare l’havia fet sortir, però era intel·ligent i carismàtic. Els americans el van detenir moltes vegades, però tenia advocats poderosos a Bagdad i sempre sortia lliure.
Finalment, l’estiu del 2014 ja no va tornar més com a llibert penedit, sinó com a nou sobirà, amb roba bordada d’or, amb una guàrdia de 30 cosins. Com a emir de l’EI tenia el poder sobre la vida i la mort a Gharib, fins al passat octubre.
Aquella vesprada de dimecres pel desembre, recorda Ali, ell i els altres van entrar a la primera casa del clan dels Nassif. La van trobar buida, van bolcar armaris, van destrossar gots i plats, i se’n van anar cap a la segona casa. També buida. Però, segons ens segueix contant, al sostre de fang d’una casa completament als afores del poblat van veure el caliu que quedava d’una foguera.
“Primer vam cridar “a baix el Daesh!””, recorda Ali Araf. “Daesh” és l’abreviatura en àrab per a l’EI. “Aleshores Abdulrahman Sherif, el més major de tots nosaltres, va dir: doneu-me el fusell i el telèfon, aniré davant per comprovar! Nosaltres només portàvem un kalàixnikov i vam recollir algunes pedres.”
Abdulrahman va anar al capdavant. La porta estava arrimada. Feia ja unes setmanes que ho estava. Però al darrere hi havia pedres per impedir que s’obrís de colp pel vent. Les pedres no estaven abans. Els invasors es divideixen i van d’habitació en habitació. Fa olor a sopa i a pa acabat de fer. Llavors Abdulrahman obri l’última porta, la que conduïa a la despensa darrere de la cuina. L’amagatall dels homes de l’EI, que van sortir corrent de sobte. Ali descriu el moment: “semblaven monstres, amb els cabells i les barbes llargues, despentinats, van disparar de seguida”. “Abdulrahman es va desplomar mort, Hossein va cridar: jo els detindré, corre, corre!”
Ali va mirar enrere mentre corria, va veure el seu cosí amb una pedra a la mà i els braços oberts plantat en l’entrada de la casa, va sentir els tirs i va córrer per la seva vida. Quan després van recollir el cadàver de Hossein tenia forats als ulls, i en el pit. “M’havia allunyat 30 metres”, diu Ali, “quan un dels homes em va apuntar, va disparar i li va pegar al meu genoll.”
El soroll va inquietar tot el poble, els habitants anaven corrent per tot arreu. Però només es van aproximar lentament i van disparar des de la distància. Els homes de l’EI es van posar a cobert. Ali va aconseguir sobrepassar, amb gran esforç, un mur de fang de mig metre d’altura: “però l’home que m’havia disparat també va córrer en la mateixa direcció, estava ajupit disparant des de l’altre costat del mur.”
Immòbil, Ali estava recolzat contra la gelada paret de fang: “vaig veure el toll de sang que ràpidament es feia cada vegada més gran. Era meva. L’home de l’EI va posar la seva arma just allí, on jo em trobava, al mur. Vaig resar en silenci que no mirés per dalt. Ell disparava com un boig i jo vaig sentir com queien els casquets de bala sobre mi, sobre el meu pit, la meva cara.
Recorda el crit furiós d’aquell soldat: “aquest és el càstig per al qui ens expulsa, qui envia les nostres famílies al campament, qui destrueix les nostres cases!” Eren almenys cinc, i ell va reconèixer les veus. El qui no estava assegut a mig metre de distància de l’altre costat de mur era Omar Nassif. Com a cap del “servei de seguretat” de l’EI ell era el botxí per a la capital del districte, Abassi, i els pobles del voltant. Un deure que complia amb orgull, segons conten molts habitants. Tothom el coneixia, a ell i a les seves ostentacions. “Jo també hauria executat el meu germà”, li agradava contar. “Tallar caps dona satisfacció”.
Una vegada, com recordaran molts de Gharib, Omar Nassif els va parlar de la seva filla de tres anys. Sempre anava corrent a abraçar-lo. Però quan va tornar a casa just després de les decapitacions i encara feia olor a sang, “es va aproximar a mi lentament, va mirar i ja no em va tornar a abraçar, durant una setmana sencera”.
Per què els ho va contar? Ells mouen el cap. Volia compassió per ell per la seva part, que se sacrifiqués com un déu botxí? Els volia posar a prova? O va ser només un altre gir del seu cervell boig que escapava de tota explicació? No ho saben. De la mateixa manera com llavors ja no sabien respondre, ni assentir amb el cap.
Es va fent més fosc, fa més fred, i els homes de l’EI continuen disparant, conta Ali: “estava segur que l’exèrcit no venia.” Però llavors sent el soroll de motors de Humvee, el tot terreny americà resistent de les forces armades iraquianes. El foc de les metralladores de 14,5 mil·límetres es mescla amb la crepitació del kalàixnikov. L’exèrcit. Els gihadistes es criden entre ells per a la retirada, desapareixen un darrere l’altre mentre la resta els cobreix.
Ali, gelat i debilitat per la pèrdua de sang, es queda en l’emboscada: tots els del poble devien pensar que estava mort. “Si m’hagués menejat, els soldats haurien disparat immediatament.” Hi havia emboscades massa sovint. Amb les mans tremoloses va aconseguir agafar el telèfon de la butxaca del pantaló i va enviar, a les 18:37h., un missatge a un amic del poble: “digues a l’exèrcit que estic darrere del mur de fang, a 30 metres d’un Humvee.”
I així finalment el van trobar. Un cotxe el va portar a l’hospital a Kirkuk, els altres soldats havien d’anar-se’n immediatament: un camperol havia vist com uns altres set homes de l’EI entraven en un bot quasi en silenci per darrere de la vorera del canyar al riu Zab. Aquesta vegada l’exèrcit tenia el factor sorpresa al seu favor. Els soldats ni tan sols van intentar capturar els homes vius, els van matar a tirs a tots.
A Gharib, la tropa de l’EI va fugir. No va ser fins al matí que una petjada sagnant, que acabava al cap d’uns quants metres, va revelar que un d’ells havia estat ferit, o potser mort. Però no el van deixar enrere. Van ser com un fantasma que ha sigut oficialment espantat, però que torna, encén el foguer i cuina sopa, que dispara a dues persones, lliura una batalla de dues hores i desapareix.
I això ni tan sols va ser per molt de temps: la nit següent, els morts ja estan enterrats, una foguera gegant crema als afores del poble. Amb pànic, els habitants criden a la base militar: Daesh és allí de nou, els soldats tornen! Però els oficials de torn responen que és fosc i que el perill d’una emboscada és massa gran. No arribarien. Els habitants han de mantenir portes i finestres tancades.
A l’Iraq la por presenta moltes formes. A Hawija, durant més de tres anys, va ser la por de la majoria als qui s’havien unit a l’EI. Un gran temor, però al menys previsible, intenta explicar el germà dels dos morts, Adnan Sherif. No com ara.
Quan l’exèrcit va arribar per la tardor a la regió, diu ell, els de l’EI s’haurien defès en molts llocs, però “a Gharib els Dawaish”, els homes de l’EI, “estaven debilitats”. Hores abans, Hussein Nassif, el líder temible, va fer un discurs impressionant a la mesquita: “la victòria està prop, us ho juro! Us ho juro!” Després va desaparèixer, probablement es va refugiar a la zona dels kurds.
Però l’exèrcit es va tornar a posar en marxa, només quedaven alguns homes de la milícia local. La por va tornar. Un pastor conta que, dues setmanes abans del succés, mentre passava la nit a fora prop de les ovelles, una veu el va increpar de sobte: “desperta!” Deu homes de l’EI s’havien col·locat al seu voltant sense que ell se n’adonés. “On està l’exèrcit? Tens telèfon? Dona-me’l! Quant vols per ell?”
Ell va contestar que el necessitava, però que si ells l’agafaven, no podria fer res.
“No, no”, i es van posar furiosos, “hem de pagar-lo!” Semblava que estiguessin borratxos. I de sobte, van tornar a desaparèixer. Li van deixar el telèfon.
Els pobles petits de Hawija poden estar més o menys segurs, la ciutat principal està destruïda i quasi sense gent. Però qui parla amb la gent de la zona s’assabenta què significa realment que l’EI ha sigut expulsat.
A Saifi, un poble al sud de Hawija, en una nit va morir la família d’un dels coronels qui havia manat l’ofensiva. Pensaven que era segur tornar a casa.
A Rabsa, un poble a l’est, els soldats de l’EI es van camuflar com si fossin homes de la milícia auxiliar local de l’exèrcit, van construir un post de control i, quan un cap militar de la zona va passar de tornada pel camí, el van matar.
“No sortiu després del crepuscle!”, adverteix cada camperol, cada botiguer. “Encara hi són! Estan per tot arreu!” L’EI arriba de nit per terroritzar, matar i assegurar-se que la seva llavor diabòlica brota: la de l’odi entre la família dels culpables i la de les víctimes.
Fins i tot quan els seus assassins salvatges i posseïts ja han desaparegut: l’”Estat Islàmic” ha posat en marxa un mecanisme de venjança i revenja que impedirà qualsevol intent de retornar a una pau duradora. Els seus joves alimenten la por dels seus antics veïns, cosins i fills, i l’odi als seus pares, cosins i mares.
Finalment l’exèrcit va arribar al gener amb 100 homes i va registrar durant dies els voltants de Gharib. Els soldats van matar a tirs 14 homes de l’EI quan van descobrir les seves coves.
A finals de gener un camperol de Gharib va informar que havia trobat una petjada de sang prop de les cases, demolides amb el pas del temps, del clan dels Nassif. 50 milicians van marxar cap allí, i es van dirigir directament a una emboscada. Van morir tres d’ells, els vehicles es van cremar, excepte dos que va capturar el comando de l’EI. Després va desaparèixer sense deixar rastre.
A Gharib un home va cridar l’atenció dels milicians: sempre comprava en una de les dues tendes del poble molts bescuits, xocolate i galetes, encara que no tenia fills i vivia sol. No formava part de l’EI, però per a què tanta galeta? Un grup de milicians locals el va seguir quan, com de costum, sortia del poble i anava cap al desert. El van perdre a la vall. Però de sobte, com del no-res, van aparèixer homes de l’EI, van disparar de seguida, van matar dos homes i van desaparèixer. El qui passejava es va tornar a veure hores més tard al poble com si res hagués ocorregut, sense les galetes ni el xocolate.
En les coves, que van descobrint-se a poc a poc, els pobletans troben conserves antigues, llentilles, però també paquets nutritius de la Mitja Lluna Roja que es van repartir després de l’alliberament. Troben telèfons amb la bateria carregada. Qui subministra a aquests fantasmes assassins?
Com una úlcera, la desconfiança penetra entre els pobles i agreuja el conflicte impossible de resoldre: què fer amb la família dels homes de l’EI? Qui de tots ells els subministra, qui és víctima? Les lleis no poden aclarir aquestes preguntes. Tots els qui van prestar jurament de lleialtat a l’EI estan a la presó, morts o fugitius. No hi ha res en contra de les seves famílies, no estan entre la llista de persones buscades.
Però les regles de les tribus són diferents: també es pot fer responsable a un parent pels actes d’un membre de la família. Són regles per a temps de pau, per apagar petits focus d’incendi. Res per oposar-se a la set de venjança d’aquests temps. Què han de fer ara els xeics?
Es reuneixen en una boirosa tarda d’hivern de nou al despatx del president del consell municipal d’Abassi. El xeic Sabhan Challaf Saqr, cap del clan d’Albu Wahsh, ocupa el lloc més alt en la jerarquia: “volem desterrar totes les famílies dels Dawaish? Teníem 500 soldats, multiplicats per 5, voleu enviar-los tots al campament? Això va en contra dels drets humans. I en contra de les lleis.”
Immediatament un altre contradiu: “jo també vaig acabar al campament quan vaig fugir de l’EI. Sols és just si és per viure durant un cert temps.”
Saqr: “deu anys de desterrament, per assassinat. Ells han matat?”
Se sent un murmuri general: “no.”
Un altre, colèric: “els Dawaish van matar el meu germà, i no els ull tornar a veure, tampoc a les seves famílies. A més, encara els ajuden!”
Tornen a sentir-se murmuris, aquesta vegada d’acord amb el que ha dit. Si les famílies romanen, secunda l’home al seu costat, hi haurà assassinats.
“Però si enviem les mares amb els fills al campament”, diu en contra un altre, “criem monstres! Si després d’un anys tornen seran de segur Dawaish, tots ells!”
Se senten de nou murmuris conformes. Els homes es passen els grans del misbaha entre les mans, sense alçar els ulls. El debat va pegant voltes com una baldufa, la majoria dona la raó un darrere de l’altre a les posicions contràries: els deixem romandre? O els enviem al campament? “estem amb la merda fins al coll”, comenta Saqr. “Si dic alguna cosa en contra de les deportacions poso en perill els nostres pobles. Si estic d’acord, tampoc no soluciono res, i Daesh em matarà.”
S’intenta trobar una solució intermèdia: ha de ser desterrat tot aquell qui vivia sota el mateix sostre amb un parent de l’EI i seia a la mateixa taula. Qui es va mudar, va fugir, va signar al jutjat que renegava del seu cosí, germà o fill, no ha de ser molestat.
Quan acaba la reunió l’home qui va perdre el seu germà es queda al carrer amb alguns altres: “dona igual el que decideixin. Nosaltres també podem fer servir les nits. Venjaré el meu germà.”
És una tarda radiant de sol, a Gharib la pregària fúnebre pels dos germans assassinats a la casa dels Nassif comença. El ¢Salat-ul-Janaza¢ dura tres dies, així és la tradició. El qui volen donar el condol hi van, seuen a l’aire lliure, beuen cafè i conversen. Molts han vingut, però cap no vol que el criden pel seu nom. “Si Daesh s’assabenta que estem aquí, ens matarà”, diu un home major sobri, com si parlés de la terra mullada una vegada s’ha acabat la pluja.
En la distància es veuen les columnes de fum altes, es pot sentir el soroll de les excavadores. Les primeres cases d’aquelles famílies que tenien parents en l’EI són destruïdes per milicians locals i parents de les víctimes. “I, estàs ara content?”, increpa una dona major de negre al seu veí. La seva casa desapareix en un núvol de pols. Ell observa sense dir res.
A la vora del pati, ple de coixins i estores, un jove seu i s’agafa nerviós a la tassa del cafè: “havia de venir-hi”, diu dubitatiu i dona el seu nom, Muthanna. “Els dos eren els meus millors amics”. Diu els seus noms titubejant: Nassif, del clan dels homes de l’EI.
Comenta que hagués entès si els qui estan de dol l’haguessin tirat fora. Sols es va atrevir a anar-hi quan el germà major dels dos morts li va prometre que no el molestarien, que havia d’anar per deixar clar de quina banda estava. “Omar, l’assassí, és el meu cosí”, s’explica Muthanna Nassif. “A pesar que sempre m’he mantingut allunyat d’ells, tenia por de venir al funeral. Però ens hem de declarar, de manera clara, com a individus, si no continuarem sent ostatges de la revenja, i no s’acabarà mai.”