El nombre d’atacs a persones i simbologia jueves augmenta mes a mes a Europa. Un estudi, anomenat “Violència antisemita a Europa, 2005-2015”, de Johannes Due Enstad, del Centre d’Estudis sobre l’Holocaust, d’Oslo, i publicat per la revista especialitzada en política internacional American Thinker el passat mes de febrer, analitza sis països on tradicionalment s’han produït més casos d’antisemitisme o bé actualment se’n produeixen de manera creixent: França, Gran Bretanya, Alemanya, Suècia, Noruega, Dinamarca i Rússia. L’autor conclou que únicament a Rússia l’antisemitisme és declinant, mentre que revifa, i molt, a la resta.
Pel que fa a Rússia, Lev Gudkov, director del Centre Levada, grup independent d’anàlisis sociològiques, el més prestigiós del país, manifestava a Russia Beyond the Headlines (servei d’anàlisi i notícies independent sobre la realitat russa que es publica amb diversos diaris internacionals) en ocasió de la Conferència Internacional d’Antisemitisme, celebrada a Moscou el novembre de 2016, que “l’antisemitisme a Rússia és políticament incorrecte, això és cert, es percep com una mostra de poca educació i d’ignorància, però també és cert que que hi queden pocs jueus, al país, dos terços dels actuals russos no han tingut mai contacte amb un conciutadà jueu. L’antisemitisme hi és de manera latent”. La reducció de jueus a Rússia no cessa: el 1990 n’hi havia uns 600.000, actualment no superen els 300.000 —segons dades del Congrés Jueu Mundial— i són més de 7.000 els que anualment marxen a instal·lar-se a Israel, segons les estadístiques oficials de Tel Aviv.
Països escandinaus
Fins fa no res eren recurrents exemples de societats obertes, tolerants i aparentment lliures de racisme. Però ara Dinamarca, Suècia i Noruega són països afectats per un important i creixent antisemitisme.
A Suècia hi viuen uns 20.000 jueus que mai havien tingut problemes. Fins ara. D’uns quants anys ençà són objecte d’insults, vexacions, fins i tot d’agressions, algunes de molt greus. El desembre passat una vintena d’encaputxats llançaren un grapat de còctels Molotov contra una sinagoga a Göteborg. Al cap d’uns dies, un grup d’exaltats musulmans llançaren objectes i botelles incendiàries contra jueus concentrats al cementiri de Malmö. Les agressions i amenaces no són res nou. Ja el 2010 l’organització hebrea Simon Wiesenthal recomanà als jueus que volguessin visitar Suècia que extremessin la prudència i els advertí que podia “ser perillós” si feien ostentació pública de símbols de la seva fe.
Si fa no fa, passa el mateix a Noruega. És el país més activament compromès contra la política del Govern d’Israel a Palestina. Però també s’hi ha estès com si fos una reacció legítima el cec menyspreu a tot el que sigui jueu. Sovintegen insults, pintades, agressions menors... I té un gran èxit el boicot a tots tipus de productes israelians, inclosos els culturals: teatre, conferenciants... És impulsat per organitzacions i sindicats d’esquerra, sobretot. A Dinamarca passa si fa no fa el mateix, fins i tot s’imita el boicot als productes israelians, que s’ha anat estenent també entre àmplies capes de població, instigat per associacions suposadament esquerranes. Els governs danès i noruec, alarmats del discurs d’odi que hi ha rere aquestes campanyes, anunciaren el passat desembre que qualsevol organització que promogui o faci el boicot als productes i serveis d’Israel no rebrà finançament públic.
Des de la premsa israeliana i les organitzacions jueves internacionals no es para de llançar crítiques contra els estats escandinaus, els quals presenten com vivers d’antisemitisme d’extrema esquerra agermanada amb l’extremisme musulmà, nadiu o immigrat. Exageren en algun cas, però no es pot negar allò que és una evidència: les sinagogues, els cementeris i en general els jueus suecs, danesos i noruecs tenen més protecció que mai justament perquè les autoritats es prenen seriosament les amenaces que reben. Per exemple: la sinagoga de Trondheim, tercera ciutat de Noruega, és un dels edificis millor protegits del país, i a Malmö la policia sueca patrulla constantment la rodalia de les residències jueves perquè tem nous atacs.
Segons assegurava The New York Times el desembre passat, l’increment d’atacs antisemites a Escandinàvia és responsabilitat de “l’extremisme musulmà” en la majoria dels casos. Per al britànic The Guardian als països nòrdics s’han instal·lat “la calúmnia a Israel i l’antisemitisme” com a part d’una certa “normalitat” en segons quins àmbits socials. Dona fe d’aquesta normalitat que el diari Aftonbladet, el més venut de Suècia, publiqués el juny de l’any passat un editorialcontra l’Estat jueu en el qual s’afirmava, amb tota tranquil·litat, que “Israel segresta i assassina joves palestins per traficar amb els seus òrgans”. Una absoluta bogeria que no va merèixer ni disculpes ni, encara menys, rectificació.
Alemanya
Atacs contra monuments en record de les víctimes de l’Holocaust, insults a jueus pels carrers, manifestacions amb consignes antisemites, pintades amenaçadores, agressions físiques... El Consell Central dels Jueus a Alemanya es pronuncià el 2017 contra el progressiu setge que sofreixen els alemanys de religió hebraica. L’expresidenta d’aquesta associació, Charlotte Knobloch, declarava l’any passat als periodistes que avui dia “els pares demanen als fills que no s’identifiquin en públic com a jueus i les festes jueves ja no es poden celebrar a l’espai públic sense protecció policial”.
Les alarmes de les autoritats s’han disparat després de la publicació de reportatges que han alertat sobre el fet que “jueu” és usat com a insult en molts patis d’escoles de zones del país amb molta immigració musulmana, turca sobretot, i que l’odi irracional als hebreus està creixent. L’ascens de l’extrema dreta i del radicalisme musulmà han estat els detonants perquè les institucions i els partits alemanys reaccionessin. Totes les formacions del Bundestag excepte la ultradretana Alternativa per a Alemanya han acordat crear la figura d’un comissionat per lluitar contra l’antisemitisme. La cancellera Angela Merkel cità en el seu discurs de cap d’any l’antisemitisme com uns “dels problemes” greus que té el país i al qual cal enfrontar-se amb valentia. El record del passat més negre pesa molt, encara. Ho recordava Wolfgang Schaüble, president del Busdestag, quan, comentant per als mitjans de comunicació la creació del comissionat, reflexionava què es podria haver estalviat el país si el 1938 “molt milers d’alemanys” haguessin sortit a protestar als carrers contra els atacs a jueus: “Hem de mantenir tots una posició conseqüent contra tota exclusió, abans que torni ser massa tard”.
Gran Bretanya
El juliol de 2017 l’associació britànica Friends of al-Aqsa, que entre més activitats contra Israel insta al boicot de tots els productes que d’aquell país arriben al Regne Unit, organitzà Palexpo, una mostra sobre cultura palestina, panells explicatius de la lluita política contra Israel i, entre degustacions gastronòmiques, també es pogué escoltar personatges com Sheikh Ebrahim Bham, un radical religiós musulmà sud-africà que el 2003 s’expressà d’aquesta manera: “La gent em diu que els jueus són éssers humans. Sí, sé que ho són. De la mateixa manera que les puces són animals”. El 1941, un dels líders nazis, Joseph Goebbels, va escriure que “el fet que el jueu visqui entre nosaltres no és prova que sigui part de nosaltres, així com una puça no és una mascota pel fet de viure en una casa”. Fa dues dècades hauria estat impensable a Londres una mostra de racisme filonazi com aquesta en un edifici públic, com era el cas. Només és un exemple de com està creixent l’antisemitisme a Gran Bretanya.
En els últims anys s’ha incrementat el nombre d’atacs contra sinagogues i simbologia jueva. Segons Community Security Trust (CST) —Comunitat, Seguretat i Confiança, entitat que ofereix recomanacions de seguretat a les comunitat hebrees del país— el nombre d’incidentsantisemites —agressions físiques, insults, vexacions, atacs contra símbols, sinagogues, cementiris...— s’ha multiplicat per cinc els últims 15 anys: mentre que el 2003 amb prou feines arribaren a dos centenars, el 2017 foren 1.383. “L’odi està augmentant i els jueus tornem a sofrir”, digué el passat 1 de febrer a la premsa el president executiu de CST, David Delew, quan presentà les dades d’atacs antisemites de l’any passat. Quasi un terç dels jueus enquestats, segons la mateixa font, ha considerat en algun moment dels últims dos anys anar-se’n del país per culpa de l’antisemitisme creixent. El nombre total de jueus al Regne Unit es calcula en uns 260.000.
França
És el país europeu més afectat per l’antisemitisme. Per quantitat i, sobretot, per la gravetat dels atacs. I ve de lluny.
El 2006 un jove de 23 anys fou segrestat, torturat i finalment assassinat. “Tenim un jueu. No crec que el trobin viu”, deia un home per telèfon, rient, a la policia, quan els informava on podien trobar el cos. El cop que va rebre la societat francesa per aquest assassinat racista va ser enorme. Però des d’aleshores l’impacte social ha anat decreixent després de cada atac. I se n’han repetit molts. Sí, és cert que els grans atemptats gihadistes —a París, a Niça...— ocupen les capçaleres de tots els mitjans del país i internacionals. Però aquests altres atacs, més freqüents, menys aparatosos per molt que suposin ferits i a vegades algun mort, passen quasi inadvertits.
Durant l’any passat es produïren un miler d’incidents antisemites. Els més greus: un grup de musulmans radicals cremà un supermercat al barri de Créteil, al sud de París, una zona amb aproximadament una quarta part de la població jueva, i deixaren les parets plenes de pintades antisemites, ignoraven que el propietari era musulmà; en un suburbi de la capital francesa una dona en matà una altra, jueva, cridant consignes racistes; un matrimoni jueu de vells fou atacat a casa seva i, mentre els apallissaven salvatgement, els interrogaven: “Sou jueus, on són les joies i els diners?”. Així ho explicaren a la policia posteriorment. I el pitjor cas fou, a l’abril, el d’una mestra jubilada de 67 anys, jueva, que va ser atacada per un veí musulmà que l’apallissà durant molta estona mentre dos agents de policia que s’hi havien desplaçat per la telefonada d’una altra veïna, que sentien tant els crits desesperats de la víctima demanant auxili com els de l’atacant que invocava Al·là, no s’atreviren a entrar al domicili perquè pensaven que era un atac terrorista i decidiren esperaren reforços, els quals no arribaren abans que el musulmà radicalitzat llancés la dona per un balcó. Quedà estesa al carrer, morta, enmig d’un bassiot de sang.
L’escàndol per mor d’aquest cas fou majúscul entre la comunitat jueva, perquè tant la fiscalia com els principals mitjans de comunicació es negaren a qualificar d’assassinat d’odi antisemita el cas. El president del Consell Representatiu de les Institucions Jueves a França, Francis Kalifat, publicà al cap d’uns dies un article a Le Figaro on denunciava que la premsa usa tot tipus de termes i expressions —com “delinqüents ordinaris”, “llops solitaris”, “malalts mentals”— per “justificar que no reconeix que, altra vegada, a França els jueus són agredits i fins i tot assassinats només pel fet de ser jueus”.
El 2017 fou un any especialment terrible per als hebreus francesos: 97 atacs a llocs sagrats —sinagogues, cementiris...—, 72 agressions físiques pel simple fet de ser jueu, prop d’un miler d’atacs diversos —insults, humiliacions, amenaces, pintades...— i un episodi final —que no ha conclòs— especialment dolorós: l’anunci de l’editorial Gallimard de la reedició —enguany— de tres llibres brutalment antisemites —escrits entre 1930 i 1940— de Louis Ferdinand Céline (1894-1961), un excel·lent escriptor i un confés nazi i furibund antisemita que fou condemnat en absència per haver estat col·laboracionista durant la Segona Guerra Mundial, i que fugí del país i no hi tornà fins que fou amnistiat. Tot i que finalment l’editorial explicà que acompanyarà els textos d’una anàlisi que els contextualitzarà, les comunitats jueves no s’han quedat tranquil·les. Un grup d’historiadors advertia el febrer a través de les pàgines de Le Nouvel Observateur que “a la França de 2018 l’antisemitisme no és un mal record sinó una realitat criminal, i la confusió ideològica gangrena sovint el debat públic i afavoreix la propagació d’aquest odi més enllà dels grups antisemites patentats”. Fins i tot el primer ministre, Édouard Philippe, s’ha mostrat favorable que l’editorial editi els textos sempre que “els acompanyi amb un frondós material crític”.
L’escriptor, historiador i advocat Serge Klarsfeld, en una entrevista, també a Le Nouvel Observateur, assegurava que “estem en un moment decisiu, vivim el ressorgiment d’un antisemitisme a l’estil dels anys 30, amb les mateixes tesis de complots jueus i els mateixos prejudicis segons els quals els jueus són rics, poderosos i la font de tots els mals”.
L’Estat francès —Govern, fiscals i jutges— ha acabat reconeixent la realitat, i els últims assassinats, els de l’any passat, són ara investigats com a “crims d’odi”. Tanmateix, serà difícil tranquil·litzar la comunitat jueva. Vora 20.000 dels seus membres han emigrat a Israel en el últims tres anys. Encara són pocs, sobre el mig milió que viu a França. Però no seria estrany que el degoteig de jueus que s’exilien creixés: el temor ja està instal·lat, amb raó, en els seus cors. •