Els crítics

'Som l’última generació que té la voluntat de fer coses perdurables, perquè els que venen ara són conscients que res no durarà gaire'

Llucia Ramis i Laloux (Palma, 1977) ha guanyat el premi Anagrama de novel·la amb el seu quart llibre, ‘Les possessions’, una necessitat literària personal capaç de fer que el lector s’hi identifique i que fa reflexionar a tota una generació que s’hi sent representada.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’ambient que envolta la trobada amb Llucia Ramis és del tot literari. La conversa és com el seu últim llibre: dispersa, però perfectament lligada. Amb connexions generacionals. Somriu per costum, i els ulls li esclaten quan recorda els moments difícils amb final feliç que ha reflectit en la seua darrera obra. És conscient del seu èxit. Celebra ser reconeguda per fer allò que sempre ha volgut fer. Potser sense voler, s’ha convertit en la representant literària d’una generació que, com ella, ha viscut una realitat que no entrava en els seus plans. I que intenta sortir-se’n a còpia de talent. De fugir del que s’imposa en una professió, la del periodisme, malmesa per la immediatesa que substitueix la reflexió, indispensable per comprendre tot plegat. Cada cop, però, semblem voler comprendre menys les coses. I en aquest context, Llucia Ramis és l’enemiga de les tendències. Vol representar la resistència del treball elaborat, de les explicacions amb context, de no caure en models que, malgrat ser nocius, s’imposen.

L’escriptora mallorquina ha guanyat més prestigi gràcies a Les possessions. Es tracta de la seua quarta novel·la. Ha obtingut el premi Anagrama, l’editorial responsable de la publicació. L’escrit és personal, biogràfic, d’aquells que expliquen allò que no es pot transmetre de cap altra manera. Perquè, si no, semblaria una exhibició egocèntrica del tot prescindible. Però, explicant les vivències, Ramis aconsegueix identificar molts lectors i fer interessants experiències que no ho serien fetes des d’un altre àmbit distint del de la literatura. “Quan vaig escriure Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013), vaig veure que podia parlar de la meva família per fer un retrat de la societat. No és que sigui important la meva família, ni les anècdotes que explic, sinó que serveix com a reflex d’un dia a dia”.

És aquesta pràctica la que l’ha convertida en una autora generacional. Una etiqueta “comercial”, que no acaba d’acceptar malgrat que declare assumir-la i que, tal com confessa, li ha anat “de conya”. Ramis ha aconseguit transmetre inseguretats comunes, la innocència despertada a cops de precarietat laboral, l’amor per la professió periodística, la nostàlgia mal entesa i mal aplicada. I moltes més qüestions en una mateixa novel·la. Algunes, del tot íntimes, sobta que hagen estat publicades. Reconeix que n’ha tingut por. “Les possessions no és un llibre exhibicionista, o almenys intenta no ser-ho. No és un llibre impúdic. Volia fer una novel·la, i és igual que les coses m’hagin passat a mi o no si la història és bona i, les reflexions, pertinents. Però sí que fa una mica de cosa, perquè no deixa d’haver-hi intimitats que no només m’afecten a mi”. Reconeix, també, haver pensat si en aquestes pàgines havia pogut fer mal a algú.

No era difícil dubtar-ne. Ramis, en Les possessions, parla sense embuts de la malaltia mental que va afectar son pare. Però de manera hàbil, sense caure en dramatismes. Amb una ironia adequada. També, tot i que sense retrets, parla d’exparelles d’una manera personal, clara, com pocs s’hi haurien atrevit. “Intent no jutjar ningú”. De fet, no ho fa. Però quan les qüestions són sensibles, el risc de les interpretacions desencertades s’accentua.

Més inseguretats. Humanes, com totes. I, com totes, també difícils de transmetre. Com ara reconèixer no controlar els afers que t’envolten. L’escriptora mallorquina és preguntada per la innocència de la seua generació. “Hem estat tontos”, respon directament. Per explicar-se, recorre a un dels passatges més emotius del llibre. El de la casa familiar, Can Meixura, venuda per conveniència econòmica. “Jo protestava perquè allà vaig passar tots els estius de la meva infantesa, hi ha tots els meus records. No diuen que la pàtria és la infància? Però una casa no es manté sola. Tornaré per mantenir-la? Ni de conya! La meva generació mereix el que té, però no lluita per mantenir-ho. Jo vull que la casa hi sigui, però que la cuiden uns altres. Mantenir allò que hi ha sense lluitar per mantenir-ho. Com que ja ho han fet uns altres abans, unes altres generacions, llavors en reculls els fruits i penses que la teva generació ho tindrà millor que l’anterior. Però no pots recollir fruits sense continuar plantant-ne!”. Ramis conclou que, entre els seus coetanis, “hi ha més consciència de queixar-se que de canviar el món”.

Un món que el volíem fet i que no el sabem transformar. Que, sense adonar-nos-en, ens ha furtat l’origen, el lloc on tornar. És el cas de Can Meixura, la llar de la seua infantesa anteriorment referida. La nostàlgia expressada pel passat familiar en la novel·la també determina que, malgrat tot, encara tenim memòria. Si bé, atesa la incertesa del mercat laboral, potser els que ens succeiran ja no tindran possessions per enyorar. Potser no els afectarà, perquè no hauran experimentat aquesta sensació de buit. Ramis va més enllà. “Som l’última generació que té la voluntat de fer coses perdurables, perquè els que venen ara són conscients que res no durarà gaire. Res no roman. No hi ha res que tingui permanència”, argumenta referint-se, entre més realitats, a l’ebullició de les xarxes socials. I connecta aquesta nostàlgia en extinció amb altres realitats. “Sembla que cada vegada hi hagi menys referents per tornar enrere. Que les humanitats estan desprestigiades. Si desprestigiem el passat, no tindrem referències per entendre res. Fa una mica de por. Si res no dura gaire, a què ens aferrarem?”.

Als seus coetanis encara els dura la memòria. Perquè han comptat amb mitjans per mantenir-la. I la memòria també manté vivències que voldríem no haver patit. Com la crisi, ben present al seu llibre. Sense voler, potser és l’element que més determina aquesta novel·la de necessitat autobiogràfica. Les actituds de son pare estan condicionades per aquest període funestament inesperat i que, pensa, “no ens ha sabut tan de greu com als nostres pares”. “Tinc la sensació que se senten una mica culpables”. Ara, passats els anys, reflexiona sobre tot el que els nostres progenitors no es van qüestionar per mantenir viva la il·lusió del moment esclaten, els esquitxen i els submergeixen en el desengany d’haver cregut en allò que s’ha fet visible en plena crisi: corrupció, postfranquisme, nepotisme sistemàtic.

La professió que estima també té un espai per a la reflexió en aquesta novel·la multidisciplinària. El periodisme és una pràctica “en perill de mort”, lamenta. Es refereix a les realitats tòpiques —però realitats, al cap i a la fi— dels interessos econòmics i polítics que condicionen l’ofici. Però ara hi ha uns altres mals que encara perjudiquen més la seua essència. L’espai obert per les xarxes socials no sols ha agitat la necessitat d’oferir novetats de manera compulsiva, sense aportacions que s’allunyen de l’artificialitat. També ha permès que els ciutadans corrents puguen creure’s que són periodistes. Amb el permís dels mateixos mitjans. “Una persona amb un mòbil en una manifestació gravant no és periodisme. Són imatges captades. Falta el context, la informació”. Es valora més, no obstant, la incidència d’una bona xifra de retuits.

La conversa, com es pot comprovar, és dispersa. Reflecteix una reflexió, la seua, que no hauria d’anar més enllà dels límits de la història que hi ha en el seu últim llibre. Les possessions, però, no troba límits a l’hora d’explicar tot allò que vol. Són molts temes inserits en una mateixa novel·la que tenen la virtut d’un encaix impecable, d’enorme dificultat superada pel talent. En una societat de digitalització depredadora, l’espai per a la reflexió es redueix progressivament. Però troba la llum del reconeixement quan destaca entre tanta immediatesa imposada.

Les possessions
Llucia Ramis

Anagrama, Barcelona, 2018
Novel·la, 233 pàgines
Premi Anagrama de Novel·la

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.