Entrevista a Carme Arenas

‘El que ha passat a Catalunya demostra que hem de fer servir la força de la gent’

Carme Arenas (Granollers, 1954) és presidenta del PEN Català des del 2010. Enguany, aquesta entitat ha complit 95 anys de vida. I durant aquest gairebé segle s’ha dedicat a defensar la llibertat d’expressió d’artistes culturals, especialment dels escriptors. Malauradament, la situació que es va trobar Pompeu Fabra, primer president del PEN Català, troba paral·lelismes amb l’actual.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-El PEN Català, delegació del PEN Club International, va ser un dels primers en crear-se.

-És el tercer centre més antic de tots i comprèn tots els territoris de llengua catalana. El PEN no funciona per Estats, sinó per literatures. I cada literatura té una llengua. El PEN Anglès va néixer la tardor del 1921. L’any 1922 naixia el PEN Francès i el Català  el 19 d’abril en un sopar a l’Hotel Ritz. Després van començar a néixer PENs molt similars al nostre, com els nòrdics. El PEN Català es va constituir un any i mig abans de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Fer-ho durant aquest període hauria estat molt més complicat.

-Com encara el PEN el centenari?

-Aquest any és una mica especial, perquè han coincidit tota una sèrie de coses. Hi ha una curiositat, i és que la nostra documentació fundacional no la tenim nosaltres, sinó que és propietat d’una fundació cultural nord-americana que la va rebre perquè la van dur a Londres durant la Guerra Civil per salvar-la. En acabar la guerra, evidentment, no la van poder tornar, i la van dipositar al PEN internacional. Va ser quan la va comprar aquesta fundació americana, després de la desfeta de la Segona Guerra Mundial. En un llibre que publicarem d’aquí a unes setmanes explicarem aquesta història i tota la dels 95 anys del PEN Català. Atesa la situació del país, hem considerat important rescatar la nostra història, la d’una fundació privada i internacional nascuda a Catalunya que no només perviu, sinó que s’ha anat adequant a les necessitats de la societat actual.

-Quines eren les necessitats que cobria el PEN quan es va fundar?

-Bàsicament, cobrir les dels escriptors víctimes de la Primera Guerra Mundial que vagaven per Europa, molts d’ells apàtrides. Es va pensar que com a mínim havien de tenir un lloc d’acollida. Calia treballar per la llibertat d’expressió en el món de l’escriptura, entesa l’escriptura en el sentit ampli, també periodistes, molt més perseguits ara, per cert. I traductors, editors... Sempre hem treballat també amb associacions de fora amb les quals compartim objectius.

-En termes de defensar la llibertat d’expressió des de l’àmbit de la literatura, quin ha estat el major triomf del PEN?

-Hem tingut èxits i fracassos. Perquè, evidentment, un govern totalitari té molta més força que una organització com la nostra. La nostra tasca és la de defensar escriptors perseguits amb motiu de la seva activitat professional. Llavors, sovint toca fer tasca diplomàtica amb governants d’un país concret. O, tal com està passant ara amb els nostres líders civils Jordi Cuixart o  Jordi Sànchez, que la població  els escrivim cartes perquè sàpiguen que estem amb ells. Això els dóna molta força. Des del PEN Català vam engegar ja el mes de novembre la campanya #LletresxlaLlibertat, en la qual difonem textos d’autors perseguits o exiliats, per acompanyar-los en aquest moment tan tremendament difícil. D’alguna manera, per dir-ho metafòricament, recollim les ampolles amb missatges d’ajuda que els escriptors perseguits puguin llançar al mar. Fora de Catalunya destaquen campanyes prou importants com la de Salman Rushdie als anys 80, un cas de persecució molt evident per part de l’aiatol·là Homeini. Com que era un escriptor molt conegut, això va crear una consciència molt forta de la vulnerabilitat de l’escriptor. També hi ha casos igualment mediàtics, però amb resultat trist, com el de l’Anna Politkòvskaia, una escriptora activista contra la situació que patia Txetxènia. La vam portar a Barcelona, convidada per nosaltres en diverses ocasions, el 2004 al Fòrum de les Cultures. Dos anys després va ser assassinada a l’ascensor de casa seva. Allò va ser un cas de fracàs, perquè no la vam poder protegir suficientment. Les formes de repressió van canviant, encara que en essència puguin ser les mateixes. Exercir la violència damunt dels individus no deixant-los expressar si el missatge no m0agrada. Les  formes de repressió són cada vegada amés alambinades. 

-Esperaven el 2018 trobar-se amb aquesta situació?

-No. Tot i que nosaltres, l’any 2015, quan s’aprova la reforma del Codi Penal al Congrés espanyol amb la nova versió de la llei Corcuera, que és la llei Mordassa, començàrem a alertar del que això podia representar. Perquè és un sac que si abans tenia un forat petit ara el té ben gran i hi cap tot. I, de fet, què ha fet això? Que el Valtònyc i aquesta gent sigui castigada amb penes molt greus. Les coses mai no venen d’un dia cap a l’altre. Nosaltres, a més, abans de l’1 d’octubre ja vam aprovar a nivell internacional dues Declaracions contra el Govern espanyol al congrés de Lviv ( Ucraïna). Les iniciatives van ser promogudes  una des del PEN Alemany i la vam aprovar tota l’assemblea. L’altra des dels PEns de la península. Abans d’arribar aquí, el PEN ja havia alertat de la dinàmica repressora que s’imposava. Ho vam detectar, com vam detectar la situació de Turquia fins que va esclatar aquell cop d’Estat simulat. Penso que, com a organització, podem alertar de certes coses. I després dependrà de la força que els governs tinguin per aturar-les. L’estratègia d’abans era tancar els escriptors a la presó. Ara no és així, sinó que hi ha unes altres maneres. Per això, l’any 2007 vam constituir una xarxa de ciutats acollidores per rebre escriptors perseguits o en risc. Hem tingut aquest Programa Escriptor Acollit aplicat a l’Ajuntament de Barcelona i en altres municipis catalans. També ho hem intentat a l’Ajuntament de València. Poder acollir escriptors per a nosaltres no és només solidaritat: és sobretot intercanvi. Ens permet ser vistos des de l’altra òptica. A més, quan una persona es veu forçada a marxar a un altre país, aquest país ho ha de veure com una oportunitat, com un enriquiment, no com una càrrega. Les societats que avancen més són les que més immigració han rebut i l’han sabut assimilar.

-Potser, si el PEN s’haguera creat enguany, s’hauria fet un club més aviat de rapers.

-Nosaltres incloem tots els àmbits de la creació, que és un llenguatge únic. I denunciem la repressió. Estem coordinats amb totes les organitzacions que defensen objectius similars als nostres. Sabem el risc que comporta cedir en matèries com la de la llibertat d’expressió. Per això ho hem denunciat a Ginebra, ja que el PEN és organisme consultiu a Nacions Unides. Nosaltres pressionem els Estats perquè actuïn, però els Estats, entre ells, de moment, no es mosseguen. Però això no vol dir que nosaltres no hagem de fer la nostra funció, perquè si no seria molt pitjor. Nosaltres hem de ser els qui anem denunciant els fets antidemocràtics. És la feina que podem fer. Els Estats volen semblar omnipotents, però en el fons són més vulnerables que no sembla. Si féssim servir la força que tenim, ens passarien menys coses. El que ha passat aquí ho ha demostrat. L’autoritat no es té si no te la reconeixen.

-A hores d’ara, els escriptors pateixen la repressió?

-Hi ha molts nivells. Podríem parlar dels periodistes censurats, com tots els que han marxat de mitjans per censura o per què els veten certs temes o els escapcen els articles. És una realitat present, palpable. Els mitjans tenen deutes i.volen subsistir de vegades acceptant les ingerències del poder. Però s’han de posar límits. Si deixem passar els dies sense aturar-ho, ja no hi serem a temps. I als mitjans és clar que hi ha hagut depuració, però ha estat com un degoteig, periodistes, dibuixants, no ha estat sobtat, potser amb la intenció d’evitar una reacció conjunta. Es tracta de denunciar la censura, d’intentar evitar l’autocensura dels periodistes. I hem de dir no. No hem de caure en el llenguatge intencionat, manipulat, en jocs perversos. No hem de caure en els relats fabricats que beneficien només una part, i que són cerimònies de la confusió. Cal una gran reflexió sobre com es comporten els mitjans, que tan importants són en la nostra societat.

-Vostès formen part de SomEscola i d’altres entitats antirepressives. Temen que la repressió s’accentue més a Catalunya?

-Tot pot passar. En qüestió de setmanes han caigut els paràmetres, i això fa que tot sigui imprevisible. Hi ha una pèrdua de respecte institucional. Certes institucions no defensen la ciutadania, sinó que segueixen ordres i  sovint van a la contra. Això la dreta ho orquestra prou bé i l’esquerra no ha estat hàbil per desemmascarar-ho.

-Abans que vostè,  han presidit el PEN Català personatges com J.V. Foix, Pompeu Fabra, Maria Aurèlia Capmany, Josep Carner... Observa paral·lelismes entre aquelles etapes i la que vostè està vivint?

-Malauradament, sí. Fabra, que va ser el primer president formal, es va trobar amb la dictadura de Primo de Rivera. El PEN sempre ha format part de l’estructura de complicitats culturals de Catalunya, i ha estat articulat dins del territori i a fora. En l’exili franquista va manetnir la seva presencia internacional. Joan Oliver el 1973, i Josep Palau i Fabre després, van reconstruir el PEN durant els darrers anys de la dictadura i ja el van projectar cap al l’actualitat. Maria Aurèlia Capmany recull aquest treball i recalca la qüestió internacional, que ha estat reforçada posteriorment.  Aquests darrers anys hem ampliat  molt el nostre centre tant de socis com de programes moderns,i d’acord amb les necessitats d’avui, també amb programes culturals europeus, com el Xharazade o l’actual, Engage!, del qual som líders, en el qual treballem per facilitar els mitjans perquè la gent jove participi activament de la cultura. Aquest és la nostra feina del dia a dia, i continuem defensant els drets de la llibertat d’expressió, els drets lingüístics i el foment del diàleg intercultural.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.