La presidenta del Govern balear, Marga Prohens, intenta fugir de polèmiques per la llengua excepte amb els sectors catalanistes, que dona per descomptat que la criticaran. Però no vol una guerra social per aquest motiu, tal com va passar en temps de José Ramón Bauzá. O així ho diu: «No serà una legislatura de conflicte lingüístic», assevera cada dos per tres. Al mateix temps, ha promès que el canvi per introduir la «llibertat d’elecció de llengua» a l’ensenyament es farà «d’acord amb els sindicats, pares i docents».
Aquest tipus de declaracions de Prohens i, sobretot, l’actitud del conseller d’Educació, Antoni Vera, que no s’ha volgut engrunar els dits amb un calendari de mesures anticatalanistes, han posat molt nerviosos els de Vox. Entenen que no voler imposar un calendari de les mesures contra el català o que voler-les consensuar amb els que anomenen sindicats catalanistes és equivalent a no tenir la voluntat política d’imposar-les.
El PP, per la seva banda, es limita a insistir un pic i un altre que «complirem l’acord» signat amb el partit ultradretà, segons el qual la imposició de la «llibertat lingüística» a tots els nivells de l’escola serà «progressiva al llarg de la legislatura». I qui l’ha d’imposar, òbviament, és la Conselleria de Vera.
Aquesta tensió pel català es mescla amb la situació interna de Vox, un partit que està sacsejat per una profunda crisi domèstica d’ençà de les eleccions de maig, de la qual no en surt.
La crisi de Vox. No és només a Balears, on Vox està en crisi. També a Extremadura, Múrcia, Astúries, Ceuta... Per tot arreu amb un denominador comú: la direcció central cada cop s’imposa més a les delegacions territorials, sobretot d’ençà que els neofalangistes s’han desfet, a la cúpula a Madrid, de la influència del sector que s’autotitulava com a «lliberal» i que, entre d’altres, representaven la famosa Macarena Olona, Javier Ortega o el matrimoni format per Rocío Monasterio i Iván Espinosa. Tots aquests han estat apartats progressivament i Santiago Abascal s’envolta ara dels més durs —si és que es poden fer gradacions de duresa quan es tracta de radicals d’ultradreta— com Kiko Méndez-Monasterio, Luis del Rivero o, d’una manera més informal, Julio Ariza, aquest últim propietari del grup mediàtic inicialment conegut com a Intereconomía i que avui és Toro TV, amb dos canals de TDT —un d’economia i l’altre dedicat a emetre consignes ideològiques— i un diari digital, gaceta.es.
A les Illes els ultres tenen un factor orgànic autòcton que també explica en part els seus problemes. L’estiu passat, 15 dels 44 regidors de Vox a l’arxipèlag es varen revoltar contra la direcció regional, acusant-la d’actuar sense escoltar ningú. Fins i tot amenaçaren de sortir de la formació. La líder del partit, Patricia de las Heras, acompanyada d’altres dirigents, es reuní el setembre amb tots els regidors i els prometé que hi hauria «més comunicació» interna a partir d’aleshores.
A aquesta crisi se n’hi afegeix una altra, diferent, motivada per dues formes d’entendre l’acció política. Una és la representada pel grup que Jorge Campos diputat a Madrid, lidera des de la distància. L’altra, la que personalitza l’exgeneral Fulgencio Coll, cap de llista a l’Ajuntament de Palma. Tots dos ja havien xocat anteriorment. Campos volgué controlar de prop la gestió que des de 2019 feia Coll al consistori, però l’antic militar no es deixà supervisar i exigí, fort i no et moguis, mans lliures per fer el que considerés oportú en l’àmbit del seu lideratge, que era i és l’Ajuntament de Palma.
En aquell moment, Coll ja havia adquirit una millor imatge pública que la que tenia Campos. Aquest últim renuncià aparentment a la disputa i deixà fer Coll. Però, quan faltava un any per a les eleccions de 2023 al Parlament i als municipis, revifà l’enfrontament entre tots dos. A pesar de la intervenció de la cúpula de Madrid, que forçà la pau el setembre de 2022, les coses no se solucionaren, i, finalment, Abascal imposà que Campos deixàs la presidència del partit i que fos substituït per Patricia de las Heras, si bé el confirmà com a futur cap de llista al Parlament i, posteriorment, el convertí en número 1 de la candidatura al Congrés.
Què divideix Coll i Campos? L’exgeneral és un polític amb un marcat perfil institucional. «Fuig de l’espectacle de l’enfrontament continu, agre, dur i maleducat que caracteritza Campos», diu una font que coneix algunes de les interioritats de Vox, tot i que no hi milita. A Coll, li reconeixen el caràcter pausat i educat, fins i tot a l’esquerra: «No és estrident ni maleducat, es pot parlar amb ell», deia a aquest setmanari el cap de Més a Palma, Antoni Noguera, el 2019. També ho veuen igual entorn de l’actual presidenta Marga Prohens, un membre del qual, actualment a la cúpula governamental, explicava a aquest setmanari, just abans de les eleccions al Parlament de maig passat, que «si Campos segueix manant (a Vox), la relació (amb el PP, si aquest arribava al Govern amb un pacte amb els ultres, com així va passar) serà complicada, perquè no te’n pots fiar gens ni mica; no té res a veure amb en Fulgencio Coll, amb qui pots estar en desacord, però si arribes a un pacte el compleix, mentre que amb Campos mai saps a què t’has d’atendre, perquè et diu una cosa i en fa una altra».
Joan Huguet, advocat, militant del PP, expresident del Consell de Menorca, antic vicepresident del Govern balear i que també fou, entre d’altres càrrecs institucionals, president del Parlament balear i senador, confirma a aquest setmanari la mateixa idea: «Fulgencio és una persona amb la qual es pot parlar, debatre i negociar. Ara, l’altre... Tot seria més fàcil per a na Marga (Prohens) si Fulgencio fos el líder Vox a tot Balears, però no ho és».
En aquest moments, Vox és un polvorí a les Illes. Al malestar dels regidors se suma la disputa permanent entre el grup més institucional de Coll i el més destroyer de Campos i, per si faltava quelcom, l’ofensiva contra el govern per mor del català ha dividit en dos el grup parlamentari.
El sector de Campos controla quatre dels vuit diputats, inclosa la portaveu Idoia Ribas. És el sector que aposta per l’enfrontament sense manies contra el Govern i va ser el que imposà el vot negatiu al sostre de despesa del Govern fa dues setmanes, com a represàlia perquè el PP no havia acceptat fixar un calendari per a la liquidació del català com a llengua vehicular de l’ensenyament. Els altres quatre representants, inclosa la presidenta del partit i diputada Patricia de las Heras, és el sector que passa per ser més dialogant amb el PP, però tampoc es pot dir que estigui enfrontat amb el de Campos. Un sol diputat, Xisco Cardona, és l’únic que s’ha oposat amb rotunditat a l’estratègia d’enfrontament radical amb el Govern i, finalment, ha abandonat el partit.
I la direcció de Madrid, a qui dona suport? Segons una interpretació que ha sovintejat entre els mitjans locals, el grup de la portaveu Ribas i que és liderat a distància per Campos s’hauria revoltat contra la cúpula central i va declarar pel seu compte la guerra al Govern de Prohens per mor del català.
Tanmateix, aquesta interpretació xoca frontalment amb com és Vox. Com s’ha fet abans referència, el grup mediàtic de Julio Ariza és part de l’entramat de la cúpula ultra. En totes les tertúlies de la seva televisió —n’hi ha un grapat cada dia— i en els suposats informatius —en realitat, són notícies opinades— s’emeten les consignes de la direcció de Vox. Si algun dels participants s’allunya de l’ortodòxia, desapareix de la pantalla. Sense manies. Així ha passat, entre d’altres, amb Cristina Seguí, Víctor Sánchez, Eduardo García, Iván Espinosa de los Monteros, Rocío Monasterio, Javier Ortega...
Doncs bé, el dijous 19 d’octubre, en plena crisi entre Vox i el PP a Balears, Toro TV va fer un forat ben a posta a Campos —a la tertúlia nocturna— perquè parlés del que passava a les Illes. Donà la culpa al PP i es congratulà «per la defensa de l’espanyol que fan els meus companys» del grup ultra al Parlament balear. Això casava molt malament amb la suposada rebel·lió del seu grup illenc contra la direcció central.
I en efecte, la setmana passada, després d’una reunió entre la cúpula de Madrid i la de Balears, la central donà suport al grup de Campos en la seva actitud de màxima duresa contra el Govern de Prohens, si bé li va demanar «prudència» i «negociació» amb el PP.
El català, Vox i el Govern
Per què el grup de Campos imposa ara i no abans l’enfrontament pel català amb el Govern? Pareix talment com si fins al setembre no s’hagués adonat de la poca concreció del pacte que Vox signà amb el PP a l’hora d’atacar el català a l’ensenyament.
El 28 de juny es presentà en públic aquell acord. Estranyament, no hi apareix la derogació de la Llei de normalització lingüística ni del Decret de mínims a l’ensenyament —que obliga almenys a impartir el 50% de les matèries en català—, cosa que resulta incomprensible si de bon de veres Vox es creu la fantasiosa teoria de la «dictadura catalanista», que tant predica. Perquè són les peces clau de tot l’entramat de lleis i normes a favor del català. Per tant, haurien d’haver estat l’objectiu principal a derogar. Per què no va ser així? No se sap.
El que sí que se sap és que, tot d’una que es va fer públic el pacte, les xarxes socials de les bases ultres començaren a omplir-se de comentaris crítics cap a la direcció, perquè entenien que no s’havia assegurat, al contrari del que havia promès Vox, acabar amb la «dictadura catalanista». El cap del moviment ultra, Santiago Abascal, es veié obligat a sortir a defensar en públic l’acord, a través de Twitter, passades les nou del vespre d’aquell dia, afirmant que «queda assegurat que a Balears es podrà estudiar en espanyol».
Tot i el que deia Abascal, l’acord signat en realitat únicament preveu que «la llibertat d’elecció» de llengua serà «progressiva durant la legislatura», cosa que deixa en mans de la Conselleria el determinar quan i com ho farà.
La manca de concreció de calendari per liquidar el català com a llengua vehicular a l’ensenyament no va parèixer importar a Vox durant els primers mesos. Fins que el setembre es començà a posar nerviós davant de les declaracions de Prohens i Vera en el sentit ja esmentat.
I fou quan el sector liderat a distància per Jorge Campos passà a l’atac i s’imposà a l’altre sector de parlamentaris que s’estimaven més negociar amb el PP sense enfrontament públic. El fet que la setmana passada la direcció estatal li fes costat ben segur li donarà encara més força per pressionar el Govern perquè liquidi el català de l’ensenyament.
Diu Joan Huguet «que per a ells (els de Vox) això del català és la seva gran bandera i en aquests primers mesos (de mandat de Prohens) s’han posat nerviosos». La tensió creixent per aquest motiu, podria fer degenerar la situació fins a un trencament total? No ho creu el veterà militant del PP: «Els dos partits hi perdrien molt, en una guerra; i a què conduiria? A no aprovar els pressuposts de l’any que ve? Amb quina intenció? Qui guanyaria qualque cosa?... No veig que l’estratègia de Vox sigui arribar a un punt de no retorn. Crec que el que està fent és exigir al PP —perquè, no ho oblidem, el PP necessita molt més a Vox que no a la inversa— amb la vista posada en els pressupostos. Pens que cerca treure qualque cosa dels comptes i forçarà la màquina en aquest sentit, per ventura se li haurà de donar alguna satisfacció, però no veig que vulgui forçar fins a la ruptura; no tendria cap sentit».
En el PP estan preocupats, però, de moment, no creuen que l’enfrontament pugui convertir-se en una guerra oberta, amb la conseqüència immediata —com ha advertit Vox que podria passar— de no poder aprovar els pressupostos i obligar Prohens, a mitjà termini, a convocar eleccions anticipades, que seria la primera vegada que se celebrarien en solitari a Balears. Tanmateix, tampoc saben a què s’han d’atendre. Pactaren amb una intermediària de Santiago Abascal el vot ultra a favor del sostre de despesa i resultà que li votaren en contra per no haver ofert un calendari per imposar mesures contra el català a l’ensenyament. «Així no anam», conclouen.